19
d'Octubre
de
2016
Act.
16
de Gener
de
2017
El paper de la regulació i de la inversió pública en una economia de mercat té l'objectiu d'incrementar la productivitat dels factors de producció, que són el capital i el treball. Quan altres leit motiv entren en joc, el cost és elevat i fàcil que provoquin una caiguda elevada i sostinguda de la productivitat i, per tant, dels salaris i dels beneficis empresarials. Les conseqüències no es limiten al canal d'inversió de les pimes, sinó que alteren totes les regles d'assignació del capital conegudes.
Els sectors que són intensius en crèdit bancari i, per tant, sensibles als tipus d'interès, pateixen una gran devastació a mesura que els preus residencials augmenten (i amb ells, els tipus d'interès) i el resultat és que aquest capital fuig cap a sectors no dependents del sector financer com és el turisme, l'oci i serveis associats. La recerca científica i la innovació pateixen moltes dificultats, ja que són intensives en l'ús de recursos bancaris i financers com la indústria o les tecnologies de la informació. La lliçó és que la ciència i la tecnologia necessita la competència per al seu correcte desenvolupament i que aconseguir estàndards elevats no és només un tema de diners, sinó també d'incentius i bona regulació.
Un gir a la inversió
Els canvis estructurals no són ràpids ni senzills de realitzar però crec que calen algunes mesures per corregir aquests desequilibris. La primera és repensar tota la política d'inversió pública. Les infraestructures són vitals només si responen a una demanda existent no satisfeta però el seu impacte sobre el PIB és negatiu via productivitat si es limiten a traslladar demanda d'un lloc a l'altre. Al nostre país les infraestructures d'aquest últim tipus són de les més habituals i l'impacte sobre les empreses catalanes és molt perniciós. La inversió en infraestructures urbanes té un impacte enorme sobre els preus de la propietat residencial i, com hem comprovat després de la Gran Recessió, un efecte molt perniciós sobre les finances públiques i els fonamentals macroeconòmics catalans.
Els països que acrediten nivells de vida més elevats fan contenció de l'obra civil i són més intensius en despesa pública corrent alhora que tenen regulació que incentiva la competència i la flexibilitat. El finançament és un bé escàs i un abús en un sector implica la reducció en la resta. La regulació no ha d'impedir que el capital vagi als sectors amb poc valor afegit com la construcció i l'obra civil. Cal destacar que els efectes no es redueixen a l'oferta de crèdit sinó que la demanda també es veu profundament afectada. L'augment de la proporció de la renda que les famílies gasten en comprar o llogar habitatge estressa la resta de sectors i l'estructura econòmica.
La grandària de les empreses és una barrera important per impulsar amb força el sector tecnològic i industrial a causa de l'absència d'economies d'escala. Un dels grans debats actuals és què cal fer per tenir més indústria i menys construcció. La política d'austeritat fiscal ha reduït significativament la despesa en obra civil i no és estrany que, en combinació amb els baixos tipus d'interès, la indústria catalana estigui en plena expansió els darrers anys. La mala notícia és que les reformes regulatòries en matèria de competència han estat inexistents i que, per tant, aquesta indústria es fonamenta en empreses massa petites que faran fallida de seguida que el cicle canviï de signe. El repte és, doncs, aconseguir que aquestes empreses creixin i estiguin fortament capitalitzades i siguin resistents durant les recessions. Això només ho podem aconseguir mitjançant la contenció del sector de la construcció i via regulació.
El finançament que treu el tramvia per la Diagonal
Una política d'inversió pública conservadora en obra civil permetrà ajudar a contenir els preus immobiliaris i obligarà al sistema financer a reduir la seva dependència del sector públic. Per fer-nos una idea: el sistema bancari espanyol o italià té un 9% de deute públic al seu balanç per un 3% a Alemanya. Als països del centre o del nord d'Europa el més habitual és no arribar al 2%. Aquest diferencial suposa tones de finançament per a les empreses i molt més valor afegit i és que el cost d'oportunitat de l'obra civil no només és elevat sinó que perdura durant molts anys.
En aquest sentit, no sembla que res hagi canviat, debats com el del tramvia versus cobrir la Diagonal només fa que incentivar als bancs a denegar crèdit al sector industrial i tecnològic i esperar aquestes polítiques que els asseguren rendes sense risc. El govern municipal faria bé no fent cap de les dues obres perquè ambdues estan concebudes per impactar sobre el preu de l'habitatge i cap de les dues respon a una demanda sense satisfer. Ambdues tenen un impacte negatiu sobre el PIB català a mitjà termini.
Per altra banda, la regulació. Quin tipus de regulació necessita Catalunya? Doncs no cal inventar massa. Les barreres i els controls tenen costos de transacció molt elevats en termes d'economia submergida, així que la transparència i la llibertat econòmica són obligades i, a més, augmenten ostensiblement la recaptació. La literatura és molt clara al respecte, el mercat laboral i el sistema fiscal són ambdós molt anormals i excessivament rígids perquè en els cicles recessius són una càrrega molt feixuga per a les pimes. Tancar sol ser molt més barat que aplicar plans de viabilitat. Els sectors anomenats estratègics destaquen tots per tenir un cost elevat, tant pel sector privat com pel públic. Energia, Infraestructures, Transport, Telecomunicacions o Finances són exemples ben coneguts i una barrera important per al creixement de les pimes. Al background institucional formal cal afegir també l'informal.
No ens calen més empreses
Catalunya (i Espanya) es caracteritza per tenir empreses molt més petites que els països on els sectors manufacturer i tecnològic estan ben implantats. Concretament, la diferència rau en l'absència d'empreses mitjanes i grans. Com he comentat abans, les pimes no creixen i la relació actiu/fons propis és massa elevada. Cal incentivar la dotació del patrimoni net i per aconseguir-ho, la flexibilitat dels mercats és l'única forma efectiva coneguda. En aquest sentit, el discurs mainstream sobre els emprenedors no és el millor perquè no ens calen més microempreses sinó que les existents puguin créixer i ser competitives.
En definitiva, cap país ric del món ho és a força d'impulsar el preu de l'habitatge i d'imposar barreres a l'activitat econòmica. Les quasi inexistents reformes estructurals després de la Gran Recessió suposen que el canvi de l'estructura productiva de l'economia catalana iniciat el 2013 es revertirà tan aviat com les restriccions fiscals desapareguin o vingui una altra recessió.
Aquest article és la continuació d'un primer volum "L'impacte de la construcció en un país de pimes".
Els sectors que són intensius en crèdit bancari i, per tant, sensibles als tipus d'interès, pateixen una gran devastació a mesura que els preus residencials augmenten (i amb ells, els tipus d'interès) i el resultat és que aquest capital fuig cap a sectors no dependents del sector financer com és el turisme, l'oci i serveis associats. La recerca científica i la innovació pateixen moltes dificultats, ja que són intensives en l'ús de recursos bancaris i financers com la indústria o les tecnologies de la informació. La lliçó és que la ciència i la tecnologia necessita la competència per al seu correcte desenvolupament i que aconseguir estàndards elevats no és només un tema de diners, sinó també d'incentius i bona regulació.
Un gir a la inversió
Els canvis estructurals no són ràpids ni senzills de realitzar però crec que calen algunes mesures per corregir aquests desequilibris. La primera és repensar tota la política d'inversió pública. Les infraestructures són vitals només si responen a una demanda existent no satisfeta però el seu impacte sobre el PIB és negatiu via productivitat si es limiten a traslladar demanda d'un lloc a l'altre. Al nostre país les infraestructures d'aquest últim tipus són de les més habituals i l'impacte sobre les empreses catalanes és molt perniciós. La inversió en infraestructures urbanes té un impacte enorme sobre els preus de la propietat residencial i, com hem comprovat després de la Gran Recessió, un efecte molt perniciós sobre les finances públiques i els fonamentals macroeconòmics catalans.
Els països que acrediten nivells de vida més elevats fan contenció de l'obra civil i són més intensius en despesa pública corrent alhora que tenen regulació que incentiva la competència i la flexibilitat. El finançament és un bé escàs i un abús en un sector implica la reducció en la resta. La regulació no ha d'impedir que el capital vagi als sectors amb poc valor afegit com la construcció i l'obra civil. Cal destacar que els efectes no es redueixen a l'oferta de crèdit sinó que la demanda també es veu profundament afectada. L'augment de la proporció de la renda que les famílies gasten en comprar o llogar habitatge estressa la resta de sectors i l'estructura econòmica.
La grandària de les empreses és una barrera important per impulsar amb força el sector tecnològic i industrial a causa de l'absència d'economies d'escala. Un dels grans debats actuals és què cal fer per tenir més indústria i menys construcció. La política d'austeritat fiscal ha reduït significativament la despesa en obra civil i no és estrany que, en combinació amb els baixos tipus d'interès, la indústria catalana estigui en plena expansió els darrers anys. La mala notícia és que les reformes regulatòries en matèria de competència han estat inexistents i que, per tant, aquesta indústria es fonamenta en empreses massa petites que faran fallida de seguida que el cicle canviï de signe. El repte és, doncs, aconseguir que aquestes empreses creixin i estiguin fortament capitalitzades i siguin resistents durant les recessions. Això només ho podem aconseguir mitjançant la contenció del sector de la construcció i via regulació.
El finançament que treu el tramvia per la Diagonal
Una política d'inversió pública conservadora en obra civil permetrà ajudar a contenir els preus immobiliaris i obligarà al sistema financer a reduir la seva dependència del sector públic. Per fer-nos una idea: el sistema bancari espanyol o italià té un 9% de deute públic al seu balanç per un 3% a Alemanya. Als països del centre o del nord d'Europa el més habitual és no arribar al 2%. Aquest diferencial suposa tones de finançament per a les empreses i molt més valor afegit i és que el cost d'oportunitat de l'obra civil no només és elevat sinó que perdura durant molts anys.
En aquest sentit, no sembla que res hagi canviat, debats com el del tramvia versus cobrir la Diagonal només fa que incentivar als bancs a denegar crèdit al sector industrial i tecnològic i esperar aquestes polítiques que els asseguren rendes sense risc. El govern municipal faria bé no fent cap de les dues obres perquè ambdues estan concebudes per impactar sobre el preu de l'habitatge i cap de les dues respon a una demanda sense satisfer. Ambdues tenen un impacte negatiu sobre el PIB català a mitjà termini.
Per altra banda, la regulació. Quin tipus de regulació necessita Catalunya? Doncs no cal inventar massa. Les barreres i els controls tenen costos de transacció molt elevats en termes d'economia submergida, així que la transparència i la llibertat econòmica són obligades i, a més, augmenten ostensiblement la recaptació. La literatura és molt clara al respecte, el mercat laboral i el sistema fiscal són ambdós molt anormals i excessivament rígids perquè en els cicles recessius són una càrrega molt feixuga per a les pimes. Tancar sol ser molt més barat que aplicar plans de viabilitat. Els sectors anomenats estratègics destaquen tots per tenir un cost elevat, tant pel sector privat com pel públic. Energia, Infraestructures, Transport, Telecomunicacions o Finances són exemples ben coneguts i una barrera important per al creixement de les pimes. Al background institucional formal cal afegir també l'informal.
No ens calen més empreses
Catalunya (i Espanya) es caracteritza per tenir empreses molt més petites que els països on els sectors manufacturer i tecnològic estan ben implantats. Concretament, la diferència rau en l'absència d'empreses mitjanes i grans. Com he comentat abans, les pimes no creixen i la relació actiu/fons propis és massa elevada. Cal incentivar la dotació del patrimoni net i per aconseguir-ho, la flexibilitat dels mercats és l'única forma efectiva coneguda. En aquest sentit, el discurs mainstream sobre els emprenedors no és el millor perquè no ens calen més microempreses sinó que les existents puguin créixer i ser competitives.
En definitiva, cap país ric del món ho és a força d'impulsar el preu de l'habitatge i d'imposar barreres a l'activitat econòmica. Les quasi inexistents reformes estructurals després de la Gran Recessió suposen que el canvi de l'estructura productiva de l'economia catalana iniciat el 2013 es revertirà tan aviat com les restriccions fiscals desapareguin o vingui una altra recessió.
Aquest article és la continuació d'un primer volum "L'impacte de la construcció en un país de pimes".