L’Associació Catalana de Micropobles (ACP), ha promogut el projecte de llei de l’Estatut de Municipis Rurals. Avui, convindria que el nou govern traslladés aquest projecte al Parlament per a la seva possible aprovació. El projecte de llei proposa: “posar al centre d'aquesta norma la ciutadania de Catalunya i Aran que viu en aquests municipis, amb idèntics drets que la resta de la ciutadania, i es tracta també de dotar les administracions locals de les comarques rurals de les eines adequades per a garantir la prestació dels serveis que els corresponen”.
Amb normes pensades per a nuclis amb molta població no es pot gestionar pobles de 1.000 habitants
L’Estatut del Municipi Rural vol defensar la singularitat lligada a la petita dimensió. Certament, amb manyoples no es poden enfilar agulles. Amb normes pensades per a nuclis amb molta població no es pot gestionar pobles de 1.000 habitants. Cal afinar i particularitzar perquè l’eficiència que facilita la dimensió no esdevingui asfixiant per a determinats entorns rurals.
Les dades
Amb motiu d’aquest projecte de llei convé preguntar-se què són els micropobles? L’Estatut del Municipi Rural (en projecte) parla de poblacions amb menys de 2.000 habitants. L’ACP rebaixa la dada i reuneix els municipis menors de 1.000 habitants.
La meitat de Catalunya està ocupada per una petita fracció de població
L’any 2023 hi havia 479 micropobles de menys de 1.000 habitants, amb una superfície de 16.086,7 km² i 191.026 habitants. Això representava el 50,1% de la superfície de Catalunya i el 2,4% de la població de Catalunya. O sigui, la meitat de Catalunya està ocupada per una petita fracció de població. A la vista d’aquestes dades cal concloure que l’equilibri territorial té un paper decisiu i crític en els micropobles. Reequilibrar el territori depèn de la salut econòmica i social dels micropobles.
Fent una comparativa amb relació a 20 anys abans observem que de municipis menors de 1.000 habitants el 2003 n’hi havia 510. Per tant, l'any 2023 n’hi havia 31 menys, amb una superfície un 5,8% inferior i una població 4,5% inferior.
Una altra conclusió que es dedueix és que en còmput global els micropobles no s’estan despoblant. Aquesta dada és un indicador de vitalitat municipal. Una informació que trenca alguns dels mites de la vida rural. Efectivament, les coses estan canviant. Una altra dada va en la mateixa direcció, des de 2019 cap comarca ha perdut població.
El problema de la dimensió
A Catalunya (i no només a Catalunya) ens agrada viure atapeïts. Hem localitzat bona part de la població al voltant de la Barcelona metropolitana i en unes quantes ciutats més. Les raons són d’eficiència. Són les economies d’aglomeració. No podem tenir un liceu, una universitat, un gran hospital, a cada poble. No podem fer una autopista de dos carrils per banda per arribar a tots els pobles de Catalunya. Però, al moment en què hem concentrat els serveis als grans nuclis urbans, la distància de petites poblacions a aquests nuclis esdevé un factor de dificultat i un cost econòmic. De fet, les comunicacions terrestres i telemàtiques són un factor decisiu de vitalitat rural.
No podem tenir un liceu, una universitat, un gran hospital, a cada poble. No podem fer una autopista de dos carrils per banda per arribar a tots els pobles de Catalunya
Així i tot, cal reconèixer els esforços realitzats als darrers 40 anys en la millora de comunicacions, en connexions telemàtiques i en equipaments culturals i esportius, ensenyament i sanitat. Podríem dir que no s’està tan malament, però la petita dimensió continua sent un factor de dificultat. S’han fet passos interessants de descentralització de serveis, però quan la dimensió es fa més petita els esforços descentralitzadors es dilueixen. En algunes localitats petites no hi ha caixer bancari, no hi ha botiga, no hi ha quiosc, no hi ha bar-restaurant.
Un tast de realitat: les paraules de la Júlia
Aquest tema em recorda les converses que vaig tenir fa dos anys amb diferents persones d’Àreu, un poble de l’Alt Pirineu on habiten permanentment menys de 100 persones. Una de les persones amb qui vaig parlar, la Júlia, va ser especialment il·lustradora. Cal tenir en compte, però, que les condicions d’Àreu són extremes: llunyania, altura, fred i neu a l’hivern...
La Júlia, tenia 16 anys. Li vaig preguntar com s’imaginava la seva vida als 30 anys. La seva resposta va ser impactant: “fora d’aquí!” Li vaig preguntar què li faltava al seu poble. També em va contestar amb contundent rapidesa: “una gran superfície!” La resposta sembla que podria provocar hilaritat (no posarem una gran superfície a un poble tan petit). No, res més lluny de les aparences, era una resposta clarivident i un bon resum del que la Júlia necessitava: un lloc proper on trobar gent amb qui relacionar-se, on comprar roba “de la meva edat”, on poder esplaiar-se i viure el seu món, no el que li imposaven uns veïns massa curiosos. El seu problema eren les comunicacions, com que no tenia carnet de conduir (per la seva edat) depenia sempre d’algú que la portés al cap de comarca. Un dia va tenir una apendicitis i va trigar dues hores perquè l’atenguessin a l’hospital de Tremp, ja que a la seva comarca no hi havia instal·lacions per a fer l’operació. No s’imaginava poder pagar una casa pròpia al poble, “tot és lloguer turístic”.
Amb poques paraules, la Júlia va detallar moltes de les problemàtiques dels pobles petits. En aquest cas es tractava d’un micropoble ubicat a l’alta muntanya. Però de micropobles n’hi ha de més petits i de més grans i n’hi ha que tenen ubicacions diferents. N’hi ha de molts tipus, però tenen algunes coses en comú: les mancances en comunicacions, en equipaments, en serveis de tota mena i la burocràcia administrativa que no s’ajusta a la seva dimensió.
Macroterritoris que cal respectar
Els micropobles són pobres en població, però solen ser rics en dimensió superficial. És a dir, són macroterritoris. Aquest desajust de població i superfície sol anar acompanyat de dificultats financeres per atendre diverses necessitats vinculades al territori (camins, per exemple).
Finalment, hi ha la incomprensió de l'entorn urbà que cada vegada es mostra més exigent en valors de paisatge, neteja, olors i sorolls. A França els hi passa el mateix i, per contrarestar-ho, han declarat patrimoni cultural les olors rurals i el cant del gall. A Polònia volen fer signar als urbanites nou vinguts una declaració d’acceptació dels valors rurals. A Catalunya no ens hem quedat enrere i s’ha creat l’Associació de Micropobles de Catalunya i es té un projecte de llei sobre l’Estatut del Municipi Rural.
Recuperar la Júlia
Però com ho podem fer perquè la Júlia tingui la gran superfície i s’imagini la seva residència futura a Àreu? Hi ha moltes actuacions possibles, però voldria remarcar-ne les que potser són més decisives:
- Sostenir l’activitat agroforestal i alimentaria com a activitat present durant tot l’any i amb una major capacitat de retenció de població estable.
- Potenciar l’activitat de turisme rural i mediambiental.
- Impulsar la defensa del medi ambient amb programes ad hoc atenent les característiques de cada entorn des de programes globals de país.
- Garantir la qualitat i abast a tot el territori de les comunicacions telemàtiques precises.
- Millorar el transport públic adaptat a trajectes amb pocs passatgers.
- Impulsar les capitals de comarca (“on serà viable la gran superfície”). Les capitals de comarca articulen i cohesionen la vitalitat dels nuclis de petita dimensió.
- Deslocalitzar centres públics. Si es desitja millorar l’equilibri territorial aquesta assignatura s’ha d’aprovar. No pot estar tot a la plaça de Catalunya de Barcelona.
- Avançar vers una fiscalitat i unes normatives capaces de comprendre la diferència i la singularitat dels petits municipis rurals.
Avui la Júlia estudia a la universitat i espera poder tornar al seu poble com a “turista”. Però, el temps dirà... Potser tornarà per emprendre un negoci o continuar el negoci familiar. Les arrels són importants. Els temps estan canviant i encara poden canviar més.