No, no ha ressuscitat. El Mid-Cat és mort i tornat a enterrar, malgrat la campanya per reviscolar-lo que Enagás havia encetat amb èxit notable: suport del govern espanyol -que fa tres anys el deixà caure- i del portuguès -que sempre s'hi havia mostrat a favor-, suport alemany i fins i tot de la Comissió Europea. Tots plegats no han pogut fer res davant la negativa francesa, part primordial del projecte fallit.
Tres mil milions de cost addicional per connectar amb Alemanya
Com ja vam avançar des d'aquestes mateixes pàgines fa vuit mesos, el Mid-Cat no era només la connexió gasista entre Hostalric i Carcassona, especialment si es plantejava com a via de distribució des de la Península Ibèrica cap Alemanya i el centre d'Europa. Tal com dèiem -i aquest mateix cap de setmana ho "confessava" l'ambaixador francès a Madrid- la xarxa de gasoductes a França és molt prima, sobretot al sud-oest on, a més, està en mans d'una companyia diferenciada de la que presta servei al nord. Tan prima que per convertir-la en un corredor europeu de distribució de gas natural, calia invertir-hi 3.000 milions d'euros -i un grapat d'anys d'obres i de problemes ambientals-, a banda de la connexió transpirinenca.
El joc d'interessos
Encara que tothom hi ha passat de puntetes, a qui més interessava una operació com el Mid-Cat era a Enagás. L'empresa creada en el si de l'INI franquista per gestionar els grans gasoductes a Espanya, aconseguí el 1973 quedar-se la xarxa que havia anat construint la Catalana de Gas de Pere Duran Farell, la qual es quedà només amb la distribució al detall i la gestió dels ramals secundaris de gasoductes.
Però els acords de París estableixen un horitzó relativament proper, el 2050, per finalitzar la utilització de combustibles fòssils com el carbó, el petroli i el gas natural. Encara que pot semblar un horitzó llunyà i poden passar moltes coses -com ara la invasió russa a Ucraïna-, en termes empresarials i quan es tracta d'amortitzar inversions tan fenomenals com els gasoductes, és demà passat. És més, tota la revolució a què estem assistint en el camp energètic té molt a veure amb aquest horitzó: empreses petrolieres que han de reorientar el seu negoci, estats exportadors de petroli o gas natural que han d'afrontar una reconversió que semblava permanentment ajornada...
Empreses petrolieres que han de reorientar el seu negoci, estats exportadors de petroli o gas natural que han d'afrontar una reconversió que semblava permanentment ajornada
I no cal dir una empresa com Enagás que gestiona 11.000 quilòmetres de gasoductes i que compta amb tres grans dipòsits subterranis d'emmagatzematge d'una energia que té els dies comptats. Si no tenim present això, serà difícil entendre res d'aquest sainet. D'aquí l'interès que, mentrestant, les quatre plantes regasificadores de Gas Natural Liquat -i dues més amb participació majoritària- propietat d'Enagás treballin al màxim durant els pròxims anys, ara que l'aixeta dels gasoductes russos es tanca i cal importar gas en forma líquida dels Estats Units, Qatar, Nigèria i d'altres. I que pels gasoductes espanyols hi circuli el màxim de gas possible, és clar.
Els interessos francesos
França, com s'ha comentat a bastament, en nom de la independència energètica -i militar- ha apostat sobretot per l'energia nuclear i el gas hi ha estat poc desenvolupat. En qualsevol cas, ha esdevingut en les darreres dècades un gran exportador d'electricitat als països veïns. Tot i un parc de centrals envellit, moltes de les centrals nuclears del món són de tecnologia francesa -incloses les primeres catalanes- i aspiren encara a vendre'n algunes més. D'aquí la insistència francesa per aconseguir -i amb èxit- que Europa considerés l'electricitat d'origen nuclear -i de passada el gas natural- com a energies de transició i susceptibles, mentrestant, de rebre ajudes per a noves instal·lacions.
Que l'Alemanya de Merkel, després de l'accident de Fukushima, decidís anar tancant totes les centrals nuclears i es refugiés en el gas rus mentre les renovables encara no eren prou potents com a energia de substitució és l'origen del desacord energètic francoalemany. Una desavinença que té un origen geopolític més ampli. I és el repartiment de facto, sobretot des de la unificació alemanya, de les àrees d'influència. L'est d'Europa per als germànics i el Mediterrani per als francesos. Que Alemanya s'interessi per l'energia de la riba africana canalitzada per la Península Ibèrica no és un plat de bon gust per als francesos. I més si ha d'esdevenir només un corredor de pas sense gaires contrapartides.
Hub o no hub. Energètic, això sí
I així és que es va vendre que Barcelona i la seva planta de regasificació -la més potent del Mediterrani, ja que feia de cap de pont per a la importació de gas algerià orquestrada per Duran Farell- esdevindrien un hub, un nus d'activitats, energètic. Si fins ara es feia servir per als aeroports, ara ens ho col·loquen per a l'energia. Encara ningú no ha explicat en què consistiria aquest nus energètic i quines potencialitats permetria desenvolupar que no s'hagin desenvolupat fins ara. Més aviat poques, la veritat. Però el concepte ha fet prou fortuna per servir d'element propagandístic durant la campanya d'Enagás per ressuscitar el Mid-Cat i per aconseguir un vistiplau acrític del govern de la Generalitat tant al Mid-Cat primer com a l'anunciat Bar-Mar que l'hauria de substituir. Si finalment va endavant, ja caldrà que les nostres institucions es posin a treballar a veure què en podem treure.
Barcelona-Marsella per mar
La proposta del president francès per no quedar com a insolidari amb Alemanya i Centreeuropa i poc sensible a les aspiracions ibèriques ha estat el Bar-Mar, la connexió entre Barcelona i Marsella d'un gasoducte submarí que sigui capaç de transportar hidrogen verd en el futur i, mentrestant, gas natural. Així és com se'ns ha explicat.
Per a França, la proposta els és molt més acceptable. Dos caps de pont -Marsella inclosa, que també deu aspirar a això del hub energètic- i no un. Menor impacte ambiental, si més no a ulls vistos, i menys qüestionament social. I a Marsella, el potent eix del Roine-Rhin, veritable columna vertebral europea i corredor per a tota mena de transports i mercaderies, podria acollir sense massa dificultats un nou trànsit de pas, sigui gas o sigui hidrogen. Per a Enagás, val més el Bar-Mar que res.
Per a Enagás, val més el Bar-Mar que res
Cal pensar que els recents sabotatges als gasoductes submarins del Bàltic per ara no preocupen gaire als respectius dirigents, tot i que ha resultat evident la fragilitat i els eventuals costos i dificultats per reparar una infraestructura submarina com aquesta.
Hidrogen verd o electricitat renovable?
Encara no està gens clar això de l'hidrogen verd. La tecnologia encara està madurant. Recordem que si és verd és perquè està produït amb energia elèctrica renovable. Catalana no serà, que prou feines tindrem per abastir-nos nosaltres. Potser dels Monegres i del macrocomplex fotovoltaic que hi planegen. O potser de més lluny, de les planures desèrtiques del Marroc o d'Algèria.
L'altra discussió és que posats a transportar és preferible l'electricitat o l'hidrogen. Sabem de l'impacte ambiental i de les elevades pèrdues energètiques que genera el transport d'electricitat. Potser es podrien substituir les torres d'alta tensió per cables submarins. A Mallorca ja n'hi arriba un. Però per portar-ne a Alemanya i Centreeuropa perquè l'hidrogen se'l fabriquin ells ja és una altra cosa.
D'altra banda, l'hidrogen es produeix a partir d'aigua dolça o dessalada. Ni als Monegres ni al nord d'Àfrica n'hi ha gaire. Per tant, això aniria a favor d'exportar electricitat renovable i que a Centreeuropa, que no els falta l'aigua, es produeixin el seu hidrogen verd. Més contradiccions.
Sabem de l'impacte ambiental i de les elevades pèrdues energètiques que genera el transport d'electricitat
D'altra banda, se'ns diu que la nova infraestructura no patiria els problemes actuals de les canonades existents perquè ja estaria adaptada a les necessitats depressió de l'hidrogen. Aleshores, caldria refer els gasoductes terrestres que parteixen de Marsella. Més costos, que encara no s'han estimat ni en la part marítima, i massa interrogants.
Per què podrem fer servir l'hidrogen com a combustible?
Els interrogants no s'acaben aquí i inclouen els dubtes sobre la capacitat d'utilitzar l'hidrogen de forma eficient i competitiva amb la mateixa flexibilitat que ho fa el gas natural. Hi ha qui diu que l'ús de l'hidrogen només seria viable en determinats casos: siderúrgies, fàbriques de fertilitzants, transport marítim i no gaire cosa més. Res d'ús domèstic, per exemple. I si fos així, potser no es necessitaria tal quantitat d'hidrogen verd per justificar unes canonades tan potents i costoses.
I Europa, quan s'ho estudiï amb detall, ho finançarà? Perquè si no és així, ni Bar-Mar ni res que se li assembli.
Podríem, doncs, estar davant d'un altre miratge impulsat per aquells que volem reaprofitar el seu sistema de gasoductes. O podríem trobar-nos davant d'una oportunitat com quan Duran Farell va introduir el gas natural i es va haver d'adaptar tot el sistema de distribució existent de l'anomenat gas de ciutat o gas d'enllumenat. Fins i tot, el gas natural es va carregar el mort de l'accident del carrer Capitán Arenas de Barcelona, però ha estat des d'aleshores i durant dècades una font prou útil i fiable de proveïment energètic. Podria ser-ho l'hidrogen verd? En quines condicions? Ho haurem d'anar seguint.