Hi ha dos aspectes innegables del Govern Municipal que regeix els destins de València a través del seu Ajuntament: la seva aposta per una ciutat amb menys cotxes i més mobilitat sostenible i el seu mal en massa ocasions d'una comunicació efectiva i empàtica amb tots els grups de ciutadans.
La capital del Túria, com ja expliquem a VIA Empresa, s'ha guanyat a pols ser escollida per la Unió Europea com una de les 100 localitats del continent per intentar assolir la neutralitat climàtica el 2030. I opta, a més, al nomenament de Capital Verda Europea. Ha construït centenars de quilòmetres de carril bici (que, com cal no oblidar, es va iniciar sota el mandat de Rita Barberà), cosa que ha suposat, no només un increment dels desplaçaments en vehicles no contaminants de dues rodes, sinó l'augment gradual de turistes que opten per visitar els carrers d'aquesta manera i, per tant, el creixement de negocis associats a aquest servei.
Durant l'any 2022, primer es va restringir el pas a la majoria de cotxes i motos a Ciutat Vella (la part més antiga i cèntrica de la població) i, fa exactament una setmana, es va instaurar la Zona Taronja i Verda al barri de Ruzafa. Per posar en antecedents a qui faci temps que no visita València, o en desconegui la configuració, parlem de les dues barriades enclavades a banda i banda de la Plaça de l'Ajuntament, quilòmetre zero i centre absolut de la ciutat. Totes dues comparteixen característiques, igualment. Des de la seva degradació a finals del segle XX a la seva rehabilitació (gentrificació inclosa) com a llocs chic per viure, dotats de tota mena de serveis gastronòmics i de lleure, però encara amb llocs que recorden que la reconversió mai no va ser completada del tot.
La gent ja sap que al centre s'hi pot anar amb vehicle propi, però, en alguns casos, es trobaran carrers de vianants i, d'altres, poques places d'aparcament
La visió de la coalició de forces d'esquerra, en molts aspectes, té sentit enorme: parlem d'un territori totalment pla, sense una enorme extensió cap als afores com passa amb Madrid o Barcelona, dotat de transport públic acceptable (si bé encara millorable en molts punts i, sobretot, freqüències) i amb poc trànsit malgrat les restriccions als cotxes dels darrers anys.
La gent ja sap que al centre s'hi pot anar amb vehicle propi, però, en alguns casos, es trobaran carrers de vianants i, d'altres, poques places d'aparcament. Res excessivament diferent del que ja passa a la majoria de capitals europees, tenint en compte que, vulguem o no, o rebaixem les emissions o la següent generació difícilment podrà gaudir de la mateixa vida còmoda que encara avui tenim nosaltres. També és conscient que hi ha una transició cap a l'electrificació, que un taxi de cap a cap costa al voltant de 15 euros (el preu d'una copa premium, que no dubten a prendre's un dissabte a la nit) i que hi ha barriades on sempre ha estat molt difícil aparcar.
Set dies després, la majoria de llocs segueixen sense cotxes pel desconeixement general dels habitants
El problema ve, bàsicament, de la darrera iniciativa, de la qual parlàvem una mica més amunt: la creació de places públiques d'aparcament per a residents sota els colors verd i taronja, que permeten estacionar la resta de persones sota unes tarifes altes per tal de dissuadir la circulació. I s'ha agreujat perquè, encara que des del consistori asseguren que s'ha ofert tota la informació pertinent, en realitat qualsevol conversa amb veïns, comerciants o hostalers indica el contrari. Fins al punt que set dies després, la majoria de llocs segueixen sense cotxes no només per les escasses concessions atorgades i confirmades, sinó també pel desconeixement general dels habitants.
Aquest és l'exemple, comunicatiu i governamental, de com una cosa que a llarg termini beneficiarà amb seguretat els valencians (menys cotxes, menys contaminació, menys soroll) genera un rebuig instantani. I s'hi afegeix a moltes altres iniciatives similars que no han estat ben vistes fins uns anys més tard. És cert que els restaurants parlen d'una baixada en l'assistència al consum, però es va fer servir el mateix argument quan es va eliminar la possibilitat de fumar dins dels locals i no obstant el sector ha crescut exponencialment des de llavors.
Aquest és l'exemple, comunicatiu i governamental, de com una cosa que a llarg termini beneficiarà els valencians genera unrebuig instantani
Quan passin trenta dies, s'aclareixi qui pot aparcar, quan i per quan o canviï la consciència per anar i tornar a treballar, fer gestions, sopar o de festa en transport públic (on es trigarà el mateix temps que fent 20 voltes fins a trobar un lloc), segurament la polèmica disminueixi. Però, una vegada més, la necessitat d'explicar amb claredat i de manera didàctica a les persones els canvis que incidiran en el dia a dia sembla que sempre queda eclipsada per temes en teoria més transcendents. Sense entendre que, fins i tot preocupats per una possible recessió o l'arribada de l'hivern amb un repunt de virus, en realitat el que cabreja és no saber què podré fer demà al carrer on transcorre gairebé tota la meva vida.