Fa pocs dies érem testimonis de l’entrada en servei del vol directe entre Barcelona i la ciutat xinesa de Shanghai. Amb aquesta ruta aèria, que ja havia estat operativa abans de la pandèmia de la covid-19, l’aeroport del Prat assolia la xifra rècord de 53 destinacions intercontinentals directes arreu del planeta. Una fita remarcable per a un aeròdrom que aspira a esdevenir un referent en el sud d’Europa, tot competint amb altres instal·lacions europees, però encara lluny del seu potencial de creixement. I és que l’aeroport barceloní pot convertir-se en un enclavament fonamental en les rutes que enllacen el continent asiàtic amb el continent americà, tot bastint un pont efectiu entre les economies tecnològiques del llunyà Orient i el nou Món. Sobre el paper, l’estratègia sembla nítida i realitzable, però hi ha algunes qüestions que cal tenir ben presents en aquest camí cap a la construcció del pont entre Àsia i Amèrica.
L'aeroport del Prat pot convertir-se en un enclavament fonamental en les rutes que enllacen el continent asiàtic amb el continent americà
L’ampliació, o com se’n diu ara la “modernització”, de la infraestructura aeroportuària del Prat n'és una. Si tot va bé, i res fa pensar que no pugui ser així, el 2024 finalitzarà amb l’esgotament de la capacitat teòrica màxima de l’aeroport: El Prat arribarà amb relativa facilitat als 55 milions de passatgers totals, amb la qual cosa els pròxims exercicis vindran marcats per unes circumstàncies ben peculiars, operant per sobre de la seva capacitat, amb tot allò de negatiu que aquest fet pot representar. Una infraestructura tensada mai és desitjable. En el cas de l’aeroport, això podria traduir-se en retards en les operacions de les aeronaus, cues en els filtres de seguretat o en els controls de passaports i d’altres situacions que desembocarien en una pèrdua de la qualitat del servei gens desitjable. Les companyies aèries que operen a l’aeroport, però també el passatger final, en pagarien les conseqüències.
De tot plegat, se’n desprèn la necessitat urgent d’escometre l’ampliació: d’una banda, fer possible l’allargament de la tercera pista cap al Nord, per encabir amb comoditat els enlairaments de les aeronaus que volen cap a les destinacions més llunyanes; de l’altra, la construcció d’una nova terminal satèl·lit amb vocació intercontinental, com ja tenen la majoria d’aeroports del món que operen amb una lògica de hub o aspiren a fer-ho. Aquest seria el gran enunciat de l’ampliació de l’aeroport, darrere del qual hi ha poderoses raons estratègiques. La primera, la necessitat de transformar l’aeròdrom català en una eina al servei de la internacionalització de les empreses catalanes i, per extensió, de l’economia del país. La sortida als mercats exteriors, essencialment cap a Àsia i Amèrica, esdevé una prioritat indiscutible a la qual cal fer front amb urgència. En depèn, ni més ni menys, el futur del país. La segona raó no és menys important: la construcció d’un hub intercontinental a Barcelona, amb una poderosa oferta de vols de llarg radi, és la clau de volta de la captació de nova inversió estrangera. Efectivament, una de les coses que primer consideren les grans corporacions internacionals a l’hora d’establir noves seus en un territori és la connectivitat aèria, especialment internacional, dels seus aeroports. L’atracció de noves seus empresarials és, doncs, directament proporcional a la creació de nous enllaços aeris de llarg recorregut. Tinguem-ho ben present.
Hi ha una necessitat de transformar l’aeròdrom català en una eina al servei de la internacionalització de les empreses catalanes i, per extensió, de l’economia del país
Però Barcelona, a través del seu aeroport, pot aspirar a molt més. Ho dèiem al principi: el Prat està en condicions d’esdevenir un aeroport de connexió entre Àsia i Amèrica. Algunes companyies aèries ja han sabut llegir aquesta oportunitat i han posat en solfa noves rutes que enllacen ambdós continents. Aquest és el cas, per exemple, de la companyia dels Emirats Àrabs Emirates, que enllaça Dubai amb Ciutat de Mèxic passant per Barcelona. Fa alguns anys, la singapuresa Singapore Airlines cobria la ruta entre Singapur i Sao Paulo connectant també a la ciutat comtal, en allò que ja fou un primer intent per reconèixer el potencial de la capital catalana per esdevenir un enllaç entre Àsia i Amèrica. Aquesta és una estratègia que caldrà seguir desenvolupant en el futur, competint amb altres aeroports del nostre entorn, que també aspiren a jugar un rol preeminent en els mercats internacionals. L’aeroport del Prat es troba a la casella de sortida d’un futur farcit d’èxits si les coses es fan ben fetes. Aquesta és una condició indispensable d'ara endavant i l’ampliació, primer pas indiscutible en aquest camí, no ha de ser percebuda com un problema, sinó com a una font de noves oportunitats.