El Pere es va aixecar amb l'alegria d'estrenar el seu nou càrrec. L’havien nomenat cap de departament. Era el seu primer dia després de vacances i, de camí cap a les oficines centrals, va observar que el trànsit estava prou col·lapsat, fins i tot alguns cotxes feien mitja volta. No era un bon presagi. Encara sort que havia matinat per tal de ser el primer a arribar, i vaja sí ho va fer! No va ser fins a 30 minuts més tard que van aparèixer els dos primers col·laboradors. La resta de l'equip va anar arribant al llarg de les dues hores següents, alguns justificant la seva demora per causes no massa clares. L'abúlia, la desgana i l'apatia es reflectien en els seus rostres. Més que caminar, deambulaven sense aparent sentit ni coordinació.
El Pere no va poder començar la jornada com l'havia plantejat: volia parlar amb tot el seu equip, explicar els objectius per a l'últim quadrimestre de l'any i, evidentment, animar-los a què es comprometessin amb ells. Volia ser ràpid, clar i concís en el seu missatge, però no va dir res perquè no hi havia ningú a qui dir-li-ho. Desanimat, es va tancar en el seu despatx i va valorar diferents plans d'acció amb el propòsit d'abordar la desmotivació del seu equip: xerrades TED per a millorar l'actitud, gurús de l’engagement per tal d’incrementar el compromís i mindfulness per a l'estrès i l'abúlia. Va valorar un curs de felicitat permanent, però el va deixar per a una segona fase.
Acabada la seva jornada, va sortir del despatx cap al pàrquing. En aquell trajecte, a la mateixa recepció de la Central, es va topar amb el Sr. Josep, empleat veterà a qui assignaven diversos encàrrecs. Es deia que era un supervivent i la “memòria” de la companyia. Havia vist passar a tots els qui hi treballaven o havien treballat. Aquest pensament el va incitar a acostar-se-li:
- Bona tarda Sr. Josep, com va la vida?
- Per aquí, ja sap..., una mica de tot.
- Me’n alegro molt de saludar-lo. Ah! Em permet fer-li algunes preguntes?
- Digui'm… Si el puc ajudar, pot comptar-hi.
- Ja sap que recentment m'han ascendit a cap de departament. Ara em toca dirigir a tot l'equip.
- Sí, sí. Això m'han dit. El felicito. I què puc fer per ajudar-lo en aquest nou propòsit?
- Sí, clar. Simplement volia preguntar-li si el personal del meu departament sempre s'ha comportat així.
- Així? Què vol dir, “així”?
- Doncs, com li dic?... És que sembla que res els importa i que el seu compromís amb l'empresa és mínim.
- No vull ficar-me en cap embolic…. Però, bé, no sempre ha estat així.
- I quan considera que va començar aquesta situació?
- Jo crec que va ser fa uns cinc anys. Abans era diferent.
- I quins creu que van ser els motius que van originar el canvi?
- Primer de tot, haig de dir que a mi ningú m’explica res. Però veig el que veig... Perquè ja sap, estic aquí pel que em manin.
- Sí, sí. Em faig càrrec. Però, alguna cosa haurà vist, no?
- Al meu parer, aquesta situació va començar quan la direcció general va deixar de comunicar les metes i els objectius per arribar-hi. Això va deixar a la majoria dels empleats orfes de raons. Va ser com si els haguessin esborrat el nord cap al qual avançar.
- Ja. Això pot ser bastant descoratjador, però no crec que sigui raó suficient per a arribar a aquest grau de desinterès...
- No va ser només això. Tampoc es van donar directrius clares a les quals atenir-se: o no existien o eren tan laxes que, a més de no indicar què calia fer, tampoc orientaven sobre quan començar i, menys encara, quan finalitzar alguna cosa.
- Evidentment, tot això que m’explica, no ajuda.
- I tant que no! A més, no es van establir prioritats, deien que tot era urgent. En conseqüència, cadascú establia les seves prioritats i, com pot imaginar-se, el caos va començar a imperar per tot arreu.
- Em faig càrrec. Però, va haver quelcom més que contribuís a empitjorar aquesta situació?
- Sí, sí. Amb els mètodes va passar, si fa no fa, el mateix. Els directors proposaven una metodologia en la qual els col·laboradors no hi confiaven massa... De fet, no hi confiaven gens, però els directors els injuriaven si exposaven la seva visió. Vaja, tot un despropòsit!
- Un panorama poc atractiu, sens dubte… Però, quin creu vostè que va ser el motiu que va fer tancar aquest cercle viciós?
- Bé, ja sap vostè. Els empleats ens estimem l'empresa i ens agrada la nostra feina. Però també tenim els nostres compromisos i motivacions fora de l'empresa.
- Ja m'imagino. No obstant, podria concretar-me les motivacions a les quals es refereix?
- No vull semblar interessat… Però amb les compensacions també va haver-hi controvèrsia.
- Podria ser una mica més explícit?
- En primer lloc, si feies el que se suposa que havies de fer, no es produïa cap conseqüència positiva per haver-ho fet. És més, si ho feies, tenies més probabilitats d’equivocar-te i, és clar, les equivocacions estaven penalitzades. Per tant, la tendència per minimitzar l'error va ser no fer res.
- Aquest enfocament, per descomptat, no convida massa a l'acció.
- A més, cal afegir que els treballadors menys aplicats, aquells que procuraven mantenir-se allunyats de tota activitat, eren recompensats indirectament amb menys encàrrecs i menys responsabilitats.
- Evidentment, això no pot augurar un bon futur.
- Per acabar, si em permet, dir-li que a aquelles persones que volien millorar algun procés o procediment i preguntaven com podien fer-ho o demandaven recursos, se’ls va començar a titllar d'empleats “complicats”, “molestos” i “poc còmodes”. De fet, això va provocar més d'una reprimenda...
- Ja veig, ja veig… Gràcies, Sr. Josep. M'ha alegrat molt veure’l i haver intercanviat aquestes paraules amb vostè.
Ja dins del cotxe va pensar que, davant l'embús matinal, hagués estat millor fer el mateix que molts dels altres conductors: fer mitja volta, tornar a casa i gaudir d'un dia més de vacances. Però ja estava fet. Ara, no li quedava més remei que prendre una decisió:
- Ser molt postmodern i elaborar un gran programa “motivacional” amb xerrades TED, gurús de l’engagement, diverses sessions de mindfulness i, si hi ha recursos, fins i tot el curs de felicitat permanent.
- Ser una mica més clàssic i comunicar als col·laboradors les metes de futur, els objectius proposats per aconseguir-les, les directrius que els ajudaran en la seva execució, els criteris per tal d’establir prioritats i pactar un mètode de treball amb ells; així, potser s'aconseguiria, per fi, fomentar un sentit de realització professional i assoliment. També, revisar el sistema de compensació de manera que les persones que fan el que han de fer es vegin afectades positivament i, les que no ho fan, es vegin afectades negativament. I, sobretot, incentivar la proactivitat dels empleats perquè puguin proposar processos i procediments nous; amb la intenció d’encoratjar un sentiment de pertinença i reconeixement.
Tenia tota la nit per acabar de decidir-ho. Va posar en marxa el seu vehicle i va conduir per l'autopista fins a casa seva.