Iniciar un procés de reformes sense derogar la reforma laboral, però sí revertint alguns dels aspectes que conté. L’agenda del canvi, el document que La Moncloa ha enviat a Brussel·les per presentar l’acció de govern de cara als propers anys, incorpora diverses propostes de reformes, tot i que en cap moment menciona la reforma laboral impulsada pel Govern de Mariano Rajoy. Entre les prioritats de Pedro Sánchez s’hi troben la modificació de l’Estatut dels treballadors, l’increment del salari mínim a 1.000 euros bruts mensuals (el 60% del salari mitjà) i la creació d’un sistema de comptes individuals de captació per a la mobilitat del treballador a través de la implantació del fons corresponent, més conegut com a motxilla austríaca. Però, què comportaria aplicar aquest sistema nascut a Àustria en un país com Espanya?
Per començar, les taxes d’atur d’un país i altre marquen la diferència. Mentre Espanya compta amb un 13,9% de persones sense feina, Àustria es queda en el 5%. L'Estat espanyol ha tingut pujades i baixades considerables de les taxes d'atur, mentre en els darrers 20 anys a Àustria s'ha situat en el 7%. Aplicar un mateix sistema en dos països que funcionen de maneres diferents sol ser complicat. Així ho explica l’economista i investigador de l'Institut d'Economia de Barcelona, Esteve Sanromà, que sosté que “cal veure-ho en el context de conjunt de mercat de treball del país”, que és molt diferent a l'austríac, on la despesa en protecció social a l'aturat és molt més alta.
Però, com funciona?
Anem a pams. La batejada com a motxilla austríaca –o la creació d’un fons per al treballador- té per objectiu que “la indemnització que cobra el treballador quan és acomiadat la pagui l’empresa, però no en el moment d’acomiadar-lo, sinó mentre se’l va contractant i pagant la nòmina”. És a dir, com passa a Àustria, l’empresa afegiria mensualment un percentatge que s’aplicaria a la nòmina de cada un dels treballadors. En el cas austríac és de l’1,53%.
L’empresa, doncs, va sumant diners a la guardiola i, arribat el moment en què decideix desfer-se del treballador -que ha de portar un mínim de sis mesos a la companyia-, aquest pot triar entre endur-se els fons al nou lloc de feina i no tocar-lo, retirar tots els diners o bé agafar-ne només una part.
Si acabada la vida laboral, la persona compta amb aquest fons, li servirà com a “complement al pla de pensions” i, per tant, la motxilla l’acompanya durant tot el temps que treballa i fins que es jubila.
Beneficiaria això a Espanya?
Segons l'investigador, a Espanya “els empresaris s’hi oposen perquè entenen que ja paguen moltes cotitzacions a la Seguretat Social i, a més, s’hi hauria d’afegir aquesta”. El cost d’un treballador per a l’empresa ja és elevat a l’Estat espanyol i caldria sumar aquest percentatge.
Actualment, tal i com està muntat el sistema, molts empresaris opten per acomiadar els treballadors temporals o, simplement, deixar que acabi el contracte. I més tenint en compte que a Espanya gairebé un 26% dels contractes són temporals. Això vol dir que l’empresa només es fa càrrec dels treballadors que acomiada; en canvi, si es creés el fons per als treballadors, hauria d’abonar aquestes quantitats per a tota la plantilla. De fet, el propi document presentat per La Moncloa a Brussel·les, reconeix que Espanya “presenta una elevada destrucció d’ocupació en les recessions, que incideix especialment en els treballadors temporals”.
La implantació de la motxilla austríaca pot desembocar en més acomiadaments massius perquè l'empresa ja assumeix, de base, el cost dels acomiadaments del 100% de la plantilla
El problema, però, és que la implantació de la motxilla austríaca acabaria comportant –al llarg dels anys de ser aplicada- un cost zero per a l’empresa a l’hora d’acomiadar la persona perquè ja assumiria aquesta despesa de base com a part del cost del treballador. En aquest sentit, Sanromà recorda que “els costos d’acomiadament estan pensats per aconseguir que l’empresa acomiadi el mínim possible”, al mateix temps que posa de relleu que si no existeixen aquests costos, és més fàcil fer fora algú.
Amb la motxilla austríaca, com que el cost ja s’assumeix mes a mes de forma obligatòria i per a tota la plantilla, podria haver-hi “masses acomiadaments”. I encara més si es té en compte el funcionament d’Espanya. Quan el 2009 va baixar el PIB i la inflació, els salaris van pujar i això, apunta l’economista, “no té cap lògica”. Però, el que és més, “som el país d’Europa i de l’OCDE que, per cada punt de PIB que queia, destruïa més llocs de feina”. I això tenint en compte que als Estats Units l’acomiadament és lliure i gratuït.
Per què no acomiaden a Àustria?
Les diferències entre Àustria i Espanya es poden resumir en tres factors: el teixit productiu, la legalitat i la manera de funcionar dels sindicats. “Si quan les coses van malament [els sindicats] es consciencien de seguida i accepten rebaixes d’entre el 3% i el 5% dels salaris, les empreses no acomiadaran. Si, en canvi, els sindicats són molt més combatius i durs i no accepten res perquè diuen que el problema és de l’empresa, acabarà acomiadant”. I, pel que sembla, Àustria funciona seguint el primer model, mentre que Espanya s’identifica amb el segon.
A més, si ens fixem en el cas d’Alemanya –que encara té menys atur-, “acomiadar no és sempre la millor opció” perquè si l’empresa ho fa perquè no es pot permetre aquestes despeses durant un període de temps limitat només per raons econòmiques, acabarà perdent més a la llarga. “Si d’aquí nou mesos, l’economia es recupera, has de seleccionar un nou candidat, tenir-lo dos anys fent pràctiques, fer la formació i entrenar-lo en les noves tecnologies”, cosa que acaba costant més diners que el que s’ha estalviat la companyia durant els mesos que ha durat l’acomiadament.
Sanromà: "Si tothom té un contracte normal amb la motxilla austríaca, és probable que, tot i acomiadar molt, potser no s’hauria de prescindir, fins i tot, dels bons treballadors"
Però Spain is different i no seria d’estranyar que amb la motxilla austríaca -que, això sí, “pot ser una manera d’acabar amb la dualitat entre contractes indefinits i temporals”-, els acomiadaments creixin més depenent de la companyia. El que està clar és que l’adopció d’aquests fons comportaria “un augment del cost del treballador per a l’empresa per a aquells que no seran mai acomiadats”, però, segons l'investigador, “si això facilités i agilitzés la gestió de plantilles, acabés amb la temporalitat i solucionés part dels problemes de les pensions”, podria comportar un gir important en la situació laboral a Espanya. I, el que seria més positiu, “si tothom té un contracte normal amb la motxilla austríaca, és probable que, tot i acomiadar molt, potser no s’hauria de prescindir, fins i tot, dels bons treballadors”.
Bons treballadors que si haguessin conviscut amb el model austríac des del 1984, quan es van introduir els contractes temporals a Espanya, “ja tindríem el problema resolt”. I és que les reformes o s’introdueixen i donen pas a la transició o la situació s’estanca. Com escrivia Agatha Christie, “el secret de romandre sempre vigent, és començar a cada moment”.