El passat 7 d’octubre, en un article sobre la constructora espanyola ACS vam fer esment a la venda d’una part del negoci controlat per la companyia de Florentino Pérez a la multinacional francesa Vinci. En el text aprofitàvem per recordar la presència molt destacada d’empreses gal·les al sector de la construcció i les infraestructures a Espanya (Engie, Eiffage, Veolia o la mateixa Vinci). Amb tot, això només és la punta de l’iceberg del poder que té França en sectors estratègics gràcies a les seves multinacionals, algunes d’elles amb presència estatal a l’accionariat.
Per seguir amb el sector de les infraestructures, fem una mirada a dues empreses molt interessants, com són Engie i Vivendi, que tenen un origen bastant similar. La primera d’elles potser és més coneguda per la seva anterior denominació (va canviar fa un parell d’anys) que era GDF Suez, el resultat de la fusió de dos gegants, Gaz de France (GDF) i la històrica Suez, que tenia els seus orígens en la companyia que va fundar Ferdinand de Lesseps per construir el Canal de Suez.
La fusió es va produir el 2006, i implicava que s’ajuntessin una empresa bàsicament pública (l’Estat francès posseïa el 80% de Gaz de France) i Suez, que al seu temps era la unió de Compagnie universelle du canal mafins el ritime de Suez (la firma de Lesseps) i Lyonnaise des Eaux, una empresa molt vinculada amb Catalunya. Aquest vincle neix el 1881 quan Lyonnaise des Eaux adquireix Aigües de Barcelona, fundada el 1867 i fins a la data amb capital belga. Els francesos ja no van abandonar mai el capital de la distribuïdora catalana d’aigua, fins al punt que en l’actualitat en posseeixen el 100% (en els darrers temps, “la Caixa” va vendre-li la seva participació).
El canvi de denominació de Suez a Engie, però, no ha afectat a totes les empreses del grup perquè la divisió d’aigües (aquella que té el control d’Agbar) es continua dient Suez, i precisament aquests dies està d’actualitat perquè el seu principal accionista (Engie, que en tenia el 30%) acaba de vendre-se-la a un altre grup de gran volum anomenat Veolia, que més endavant veurem d’on prové.
"El segon màxim accionista de Suez és “la Caixa”, que conforme venia les accions d’Agbar a Suez, anava comprant accions de la mateixa Suez"
Per cert, el segon màxim accionista de Suez és “la Caixa”, que conforme venia les accions d’Agbar a Suez, anava comprant accions de la mateixa Suez. Una mica embolicat, tot plegat.
Avui dia, el conglomerat Engie (recordin, la denominació final de la cadena de fusions Lyonnaise, Suez i Gaz de France) factura 60.000 milions d’euros i l’Estat francès n’és el màxim accionista amb molta diferència amb aproximadament un terç del capital. Per posar-ho en context, aquesta xifra de vendes és superior en 10.000 milions d’euros a la facturació de Repsol, l’empresa espanyola de més volum.
L'aigua de Canal+ i Mediaset
Tornem enrere per recuperar l’altra empresa que havíem esmentat, Vivendi. La seva història corre en paral·lel a la d’Engie, perquè l’origen és també el d’una companyia d’aigües, i no una qualsevol sinó la principal rival de Suez durant moltes dècades, però Vivendi s’ha diversificat cap a d’altres activitats que no tenen res a veure amb les infraestructures.
El 1853 l’Estat francès va crear la firma Compagnie Générale des Eaux (CGE), que no va començar a diversificar a sectors diferents dels de l’aigua fins a la dècada dels vuitanta. Com a dada curiosa, el 1983 va ser un dels socis fundadors de Canal+, l’empresa de televisió de pagament. No seria l’última inversió als mitjans de comunicació i entreteniment, perquè amb els anys acabarien adquirint la Universal (una de les tres grans discogràfiques del món) i un paquet important a Mediaset.
L’any 1998 es va produir el canvi de denominació, apareixent per primer cop la marca Vivendi. Com a resultat de la crisi financera de 2000, la companyia es va dividir en dos, per una banda les inversions en indústria de l’entreteniment, sota la marca Vivendi Universal, i per altra els negocis d’aigua i residus amb la marca Vivendi Environnement (que amb els anys canviaria de nom per esdevenir Veolia Environnement).
"Les dues grans rivals seculars en la gestió de l’aigua (Compagnie Générale des Eaux i Lyonnaise des Eaux) han acabat en mans del mateix accionista"
La crisi esmentada va acabar per dur Vivendi a la suspensió de pagaments, enmig d’un gran escàndol per la poca fiabilitat de les valoracions dels analistes (en dos anys les accions de la companyia van passar de valdre 145 euros a valdre’n poc més de vuit, quan els analistes publicaven un valor teòric de més de 200 euros). Malgrat la crisi i els successius redimensionaments del grup, continua essent un conglomerat molt gran, amb una facturació anual de 27.000 milions d’euros (més que Mercadona, per exemple). L’Estat francès té el control sobre el 10% del capital, per sobre de qualsevol altre accionista.
Aquesta companyia anomenada Veolia que acabem d’esmentar no és una altra que la que havia tret el nas un bon grapat de línies enrere quan parlàvem de la venda de Suez per part d’Engie. Així doncs, el que són les coses, les dues grans rivals seculars en la gestió de l’aigua (Compagnie Générale des Eaux i Lyonnaise des Eaux) han acabat en mans del mateix accionista.
De la companyia Vinci, ja en vam parlar amb cert detall a l’article sobre ACS, però val la pena que en recordem alguna dada bàsica. És un dels grans jugadors continentals en el món de les infraestructures, amb una facturació que s’enfila fins als 48.000 milions d’euros i té com a màxims accionistes els seus mateixos treballadors, que atresoren gairebé un 9% del capital, per sobre de l’autocartera i del fons sobirà del Qatar.
En el rànquing de constructores franceses, darrere Vinci trobem a Bouygues (que pertany a un grup industrial que factura 38.000 milions d’euros anuals i que té a la família homònima com a màxim accionista) i a Eiffage (19.000 milions d’euros de facturació i el col·lectiu de treballadors com a màxim accionista).
L'energia francesa va sobre rodes
Però el pes de les grans companyies franceses a l’àmbit de la construcció i les infraestructures és només una petita part de la seva rellevància a la majoria de sectors. En paral·lel a aquest àmbit hi ha el de les energies, on hi destaquen Areva (energia nuclear i propietat de l’Estat) i Électricité de France (tercera companyia del món en energia elèctrica i també de titularitat estatal).
Un altre sector clàssic per la seva importància estratègica és el de la telefonia, on hi trobem France Telecom, actualment coneguda com a Orange. Té una facturació superior als 42.000 milions d’euros i el seu màxim accionista és l’Estat francès. On els veïns del nord excel·leixen és en un sector clau com és el de l’automoció. Poden presumir de proporcionar al món les marques Citroën, Peugeot i Renault (totes tres amb l’Estat com a un dels principals accionistes) i són, en bona mesura, propietaris de la japonesa Nissan, a través precisament de Renault. Vinculat al món dels cotxes, hi ha la producció de pneumàtics (Michelin, primer fabricant mundial) i de petroli (Total, quarta petroliera del món, amb una facturació de 200.000 milions d’euros i on els treballadors tenen un dels principals paquets accionarials).
Vinculat a la mobilitat, trobem a Alstom (8.000 milions d’euros de facturació), que és un dels proveïdors habituals del Metro de Barcelona. Per anar tancant aquesta llista densa, però no exhaustiva no podem oblidar-nos del sector farmacèutic, un dels més importants del món per la seva aportació en investigació i valor afegit, on els gals poden presumir de tenir la companyia Sanofi Aventis, que amb els seus 35.000 milions d’euros de facturació sovint figura entre les cinc grans del món d’aquest sector. El seu màxim accionista és una altra empresa francesa, L’Oréal, que té gairebé un 10% del capital.
"La potència industrial francesa no pot ser comparada de cap manera amb la raquítica estructura espanyola"
Aquests últims són un dels grups emblemàtics del mercat mundial de la cosmètica, que factura 27.000 milions d’euros i té com a propietaris a la família Bettencourt (33%) i la multinacional suïssa Nestlé (23%). Precisament en aquesta llista no podem passar per alt a un dels principals rivals de Nestlé, com és la firma excatalana Danone (25.000 milions d’euros de vendes anuals). I vinculat a l’alimentació, per descomptat, cal tenir en compte el gran pòquer de la distribució: Carrefour, Auchan, Intermarché i E.Leclerc, que aconsegueixen facturacions entre els 32.000 i els 80.000 milions d’euros. I per cloure, ara sí, aquest recull cal fer esment a Saint Gobain, una empresa dedicada al vidre amb prop de quatre-cents anys d’història que cada any ven per valor de 43.000 milions d’euros.
Vist tot això, la primera reacció és el sentiment de derrota sense pal·liatius que ha de tenir qualsevol ciutadà espanyol respecte els seus veïns del nord. La potència industrial francesa no pot ser comparada de cap manera amb la raquítica estructura espanyola, on només hi trobem un parell d’anomalies (Inditex, Mercadona), un grapadet d’exmonopolis públics o empreses regulades (Repsol, Telefónica, Gas Natural o Iberdrola) i òbviament, el clan de l’obra pública (ACS, Acciona, FCC, Ferrovial). Amb un acte de generositat, es podria considerar espanyoles a Endesa i Cepsa per mirar d’engreixar una mica la nòmina.
I la segona derivada és constatar com l’Estat francès és present a un bon grapat d’empreses estratègiques, mentre que Espanya va optar per vendre’s totes les participacions a empreses públiques en un atac sobtat de liberalisme del que potser ara molts se’n penedeixen.