Les seleccions de Rússia i Aràbia Saudita inauguraran a les cinc de la tarda d'aquest dijous el Mundial de futbol més car de la història. Segons el diari econòmic rus RBC, la despesa final, després de 35 reajustaments del pressupost, quedarà en 883.000 milions de rubles. O, cosa que és el mateix, 14.000 milions d'euros destinats a noves infraestructures, reforç de la seguretat i revisió i construcció dels 12 camps que acolliran els partits, com el nou estadi de Nizhni Novgorod (277 milions de dòlars) el de Kaliningrad (296 milions de dòlars), el Luzhnikí de Moscou (411 milions de dòlars) o el caríssim San Petersburg Arena (700 milions d'euros). Xifres cridaneres, però no gaire allunyades dels 11.600 milions que va costar el mateix esdeveniment al Brasil o els 10.000 milions que estan pressupostats pel proper Mundial de Qatar.
Rússia 2018 és el Mundial de futbol més car de la història amb un pressupost de 14.000 milions d'euros
Què porta a un país a invertir aquestes quantitats per un macroaconteixement com aquest? "Des del punt de vista de marca de país, les cites esportives tenen un potencial únic, ja que concentren tota l'atenció mediàtica durant diversos dies. Per sobre de l'espectacle esportiu està tota l'escenificació organitzada al voltant, pensada per ser reproduïda a través de la televisió", explica l'investigador del Centre d'Estudis Olímpics de la UAB, Ferran Brunet.
L'expert analitza tot el pla d'inversions d'un esdeveniment com un Mundial de futbol, que, segons explica, classifica les partides per cercles concèntrics. "El primer cercle és el de les inversions en instal·lacions esportives, que poden interessar més o menys en funció dels recintes que ja té el país; després trobem la partida dedicada a transports i infraestructures, que té un gran interès local". En aquest cas, Brunet recorda el cas de Barcelona 92, que va comportar la construcció de les rondes a la ciutat o la línia ferroviària que uneix la capital catalana amb el Pirineu.
Brunet: "Des del punt de vista de marca de país, les cites esportives tenen un potencial únic"
Després de la totxana cal preveure les característiques de les seus i el seu catàleg de serveis, començant pels hotels. "Tothom vol anar a aquests esdeveniments, pel que es poden donar inversions molt importants especialment en els llocs de gran atractiu turístic; i, en aquest sentit, també cal preveure una forta inversió en oficines, ja que aquestes ciutats normalment van acompanyades d'una generació important de nous negocis". L'últim aspecte a tenir en compte en el pla d'inversions és l'habitatge. "Barcelona al 92 venia d'una crisi urbana i immobiliària important i, de cop, es va viure un boom amb barris nous, com la Vila Olímpica, que oferia espai per a 6.000 nous habitants".
Si totes aquestes inversions tenen sentit, és perquè també existeix un pla d'objectius ben definit per a les seus. "El més important és aconseguir un impacte econòmic notable amb, per exemple, el creixement del turisme abans i després de l'esdeveniment. També es busca un augment en la notorietat i coneixement del país al món", explica el professor d'Sports Business a Esade i CEO de SPSG Consulting, Carles Cantó. Un exemple clar és el de l'Azerbaidjan, un país jove i desconegut que es va situar al mapa gràcies a cites com els Jocs Europeus de 2015, la Fórmula 1 o Eurovisió.
Una oportunitat pels països emergents
Si alguna cosa han tingut en comú els darrers Mundials de futbol, és que els països amfitrió han estat potències emergents o bé estats amb voluntat de reivindicar-se. Una tendència que va començar amb Sud-àfrica 2010, va seguir amb Brasil 2014 i ara es repeteix amb Rússia 2018 i Qatar 2022. Brunet considera que hi ha raons logístiques i polítiques per entendre per què aquests estats estan acollint els últims grans esdeveniments. "Per una banda, les potències clàssiques ja tenen experiència en l'organització d'aquestes cites i, sobretot, ja tenen la major part de les infraestructures i instal·lacions construïdes, pel que l'impacte final és molt limitat".
Pel que fa a les motivacions polítiques, l'expert menciona els riscos de presentar una proposta per acollir un Mundial o uns Jocs Olímpics. "A l'hora d'anunciar una candidatura s'activa una gran oposició interna que, fins i tot, pot acabar amb un referèndum que tombi el projecte, com en el cas de Barcelona-Pirineus 2022; però, sobretot, cal pensar que els líders que posen en marxa la proposta difícilment seran els mateixos que l'estrenin, i qui en treu més rèdit polític és qui dóna la cara a la inauguració".
Els riscos
El Mundial és una gran oportunitat per mostrar la millor cara d'un país, però també pot treure el pitjor si les coses surten malament. L'exemple més recent és el del Brasil, on poques hores abans que la pilota comencés a rodar, encara es veien treballadors acabant a tota pressa les obres dels estadis, les queixes pels problemes de mobilitat eren constants i estadis fabulosos com el de Manaus, en ple Amazones, van presentar entrades pobríssimes per les dificultats per arribar-hi. "Brasil és, en si mateix, un continent, i les distàncies entre ciutats són de milers de quilòmetres. Si a això hi sumem que les infraestructures no estaven preparades, el resultat és el desastre organitzatiu que vam veure", conclou Brunet.
L'altre gran risc és la gestió del llegat. Seguint el mateix exemple de l'estadi de Manaus, la ciutat no té cap equip en les tres primeres divisions del futbol brasiler i el seu club més important, el Nacional, té una assistència mitjana de 2.000 aficionats al camp. Ridícul si tenim en compte que l'arena de l'Amazones té capacitat per 44.500 persones.
Un dels estadis d'Atenes 2004
"A Atenes, per exemple, després dels Jocs Olímpics del 2000 no havien decidit què fer amb les instal·lacions i aquella experiència va fer que el Comitè Olímpic tingués més compte que mai el pla de llegat de les candidatures a l'hora d'escollir seus", explica Cantó.
Brunet considera aquesta gestió del llegat imprescindible, més tenint en compte els cicles econòmics que viu tota ciutat candidata. "Després del creixement dels anys de preparació, gràcies a les múltiples inversions, arriba una fase d'aterratge i reducció dels indicadors econòmics que no es remunta, normalment, fins dos o tres anys després".
Segons el parer de l'expert, la clau per superar aquesta ressaca és mantenir un alt nivell d'inversió i l'estabilitat institucional. "A Grècia es va viure una confrontació política molt important després dels Jocs, i al Brasil hi va haver una gran divisió política causada pels diferents partits que governaven a cada nivell de l'administració". En aquest sentit, Brunet augura un bon postmundial tant a Rússia com a Qatar. "La unitat institucional és molt més probable en països autoritaris".
Que comenci l'espectacle.