En els darrers anys, la disputa entre els favorables i detractors del Mobile World Congress (MWC) omplia les tertúlies durant aquests dies. Qualsevol disrupció social era considerada com a potencialment fatal per a l'esdeveniment. Però, finalment, l'edició del 2020 s'ha anul·lat i, ja fos pel risc del coronavirus o per interessos geopolítics, els catalans no hem tingut cap mena de potestat a l'hora de decidir sobre el seu desenllaç.
Els governs amb competències sobre Barcelona entenen el MWC com l'esdeveniment més estratègic per a la projecció global de la ciutat. Es van oposar a la cancel·lació. Tot i això, la seva capacitat per a protegir-lo ha sigut sorprenentment nul·la. Encara que el desenllaç hagués estat el mateix, el fet que les administracions no hagin pogut fer res, ens mostra la feblesa de l'actual model Barcelona per a la realitat global.
Una ciutat desprotegida?
La suspensió del MWC posa damunt la taula un model de ciutat amb poc marge de maniobra davant dels riscos globals. Això és fruit d'un model massa centrat en els macroesdeveniments, a jugar a ser un aparador, oferint mà d'obra barata i bon temps. I també una certa actitud de Bienvenido Mister Marshall, obert a tot allò que sembli que hagi d'aportar alguns diners, sense una planificació a llarg termini. Les eleccions municipals del 2019, i els posteriors pactes postelectorals, no van tractar cap dels temes clau pel futur d'una ciutat que aspira a jugar a una lliga global.
En cap moment es va pensar que una epidèmia a la segona economia del món podria tenir un efecte directe sobre Catalunya. Independentment del desenvolupament posterior del COVID-19 a Europa, la realitat és que en el seu moment tant el Govern de Barcelona, com la Generalitat com l'Estat, estaven en contra de la suspensió del MWC. Però en vistes d'això, no es va dur a terme cap mena de pla o mesura de control sanitari.
Amb el model actual, Barcelona és un actor passiu, amb poc marge de maniobra i, per tant, un peó que pot ser sacrificat
I malgrat el risc del coronavirus, no hem d'oblidar el factor geopolític. Les primeres empreses que van dir no al MWC van ser gegants tecnològics nord-americans, claus en el sector, però realment amb un pes modest en el conjunt del MWC. La política és una disciplina tot terreny i, com hem vist, la crisi del coronavirus s'ha aprofitat des del primer moment per afeblir els interessos xinesos.
Aquí el factor clau és el pes que té Huawei en el conjunt del congrés. Es pot acusar a les corporacions dels EUA d'haver deixat caure el MWC 2020 per fer mal a un aparador pel sector tecnològic xinès. En cas que això fos així, haver-nos posat en aquesta posició de vulnerabilitat, sense plans de contingència, és culpa nostra. Amb el model actual, Barcelona és un actor passiu, amb poc marge de maniobra i, per tant, un peó que pot ser sacrificat.
L'absència de debats
La qüestió de fons no és el fet concret, sinó la forma de pensar i de fer que ens han dut fins aquí. Al juny parlava dels riscos i avantatges respecte que podien suposar per a Barcelona els diferents projectes d'integració euroasiàtica; i com era necessari començar a desenvolupar un debat públic profund sobre com encaixaria la ciutat i el país en una nova fase de la globalització marcada per la tensió i competència entre els EUA i la Xina.
En una ciutat que vol desenvolupar el seu sector tecnològic, aquests acords haurien d'haver aixecat algunes preguntes com a mínim
El passat novembre es va signar un acord entre el Govern municipal i Huawei per a desenvolupar el 5G a la ciutat de Barcelona. Els EUA han posat l'empresa en el seu punt de mira i amenaçant de limitar les interaccions amb els seus aliats que hi treballin. És esfereïdor que mentre que a molts països europeus s'ha desenvolupat un debat en els alts nivells sobre els riscos i avantatges de treballar amb el 5G de Huawei, aquesta qüestió ha passat totalment desapercebuda a casa nostra.
En una ciutat que vol desenvolupar el seu sector tecnològic, aquests acords haurien d'haver aixecat algunes preguntes com a mínim. Els possibles riscos de seguretat haurien de ser ponderats juntament amb les promeses d'inversió. Es pot defensar legítimament que a Barcelona els suposats riscos que presenta treballar amb l'empresa xinesa compensen els beneficis i confiar en Huawei com a un soci important per a la ciutat. Però tots sabem que aquestes decisions no han estat fruit de la reflexió, sinó de la inèrcia.
Repensar-nos
El problema és que continuem pensant que aquesta mena de qüestions, tot i no ser desconegudes, no van amb nosaltres. La suspensió del MWC hauria de servir com a toc d'alerta. La simpatia és un valor afegit, però sense res més no és més que una consolació de perdedors. Barcelona, com una ciutat amb grans potencialitats i com a punta de llança del país, no pot acabar reduïda a una gallina sense cap. No podem continuar amb una política de menfotisme i cal reafirmar la necessitat de començar a posar certs debats sobre la taula.
El més greu de la suspensió del MWC és veure com, després d'anys de discussions, els ciutadans de Barcelona i Catalunya no han tingut res a dir
El més greu de la suspensió del MWC és veure com, després d'anys de discussions, els ciutadans de Barcelona i Catalunya no han tingut res a dir. Ens hem mostrat com un territori impotent i incapaç de fer front a una doble combinació de tensió geopolítica i els riscos naturals de ser una ciutat connectada amb el món. El destí del MWC hauria de servir-nos per repensar un model que ens permeti preparar-nos millor davant els nous riscos globals.
I la primera passa és, com sempre, canviar la forma en què ens pensem. Per tenir agència pròpia, primer cal creure que podem tenir-la. Cal que passem d'interessar-nos del que passa al món a què fem al món. Això és un repte per a les administracions i la ciutadania i cal que ens posem a treballar no només per evitar que les onades del segle XXI ens escombrin, sinó perquè ens portin a un port amb una ciutat més resistent, més autònoma i amb major benestar.