Què produeixes, on produeixes i amb qui ho produeixes no havia estat mai tant important. Aquestes decisions no afecten només a les empreses, sinó també el conjunt de la ciutadania, motiu pel qual ja no les podem pensar només en termes de competitivitat econòmica. No sabem quin serà l’impacte econòmic de tot plegat, però sabem que un cop toquem de peus a terra, ens trencarem algun os. Davant d’un escenari incert, enfortir les capacitats pròpies és el que dóna sempre més opcions. I això avui implica decidir apostar per posar sobre l’agenda l’impuls d’una la política industrial pròpia, com a eix central de la recepta social del sobiranisme català davant la crisi. Això no és nou, però la covid-19 ens està fent prémer l’accelerador.
No és casualitat que la industrialització i la construcció de la nació siguin dos dels pilars de l’emergència del món modern i la societat de masses. El retorn a Occident del debat sobre política industrial, no s’ha donat per una qüestió purament econòmica, sinó que com tots coneixem ha sigut per una sensació de pèrdua de posició al món degut a la competència geopolítica amb la Xina i el seu lideratge tecnològic.
A la UE, el debat del 5G va posar sobre la taula algunes veus advocant per la creació de campions nacionals europeus. Aquí, però, el problema és que nacional i europeu no són intercanviables
Donald Trump, Brexit, Boris Johnson... Tots guanyarien sota la idea subjacent de la necessitat de reforçar la industria com a base de la sobirania nacional. A l’esquerra, Bernie Sanders o Jeremy Corbyn portaven programes que incorporaven idees en aquesta línia. De fet, Johnson abans de l’esclat de la covid-19, va prometre emprendre un procés per a reindustrialitzar el nord d’Anglaterra, els antics feus laboristes que li havien donat suport. A la UE, el debat del 5G va posar sobre la taula algunes veus advocant per la creació de campions nacionals europeus. Aquí, però, el problema és que nacional i europeu no són intercanviables.
En aquestes discussions sobre política industrial, hi ha elements que han anat molt més enllà del que sovint trobem en un debat sobre economia. O potser n’hem recuperat el significat real. Hem vist com s’han entrelligat nocions com benestar i cohesió social; el retorn de llocs de feina de qualitat, que reforcessin la seguretat i l’autoestima; la recuperació de territoris marginats. En definitiva hem vist un procés d’introspecció sobre els fonaments que ha de tenir un país. I en general la resposta guanyadora ha estat la que lliga país i activitat econòmica.
Indústria nacional
Indústria i sobirania nacional prenen dues cares de la mateixa moneda. I la política industrial, entesa com l’impuls i la coordinació del desenvolupament del país, ha de prendre una visió integral focalitzada en seguretat nacional, vertebració social i territorial i projecció exterior.
La dimensió de seguretat la veiem. Primerament, perquè certs elements sensibles i estructurals no es poden deixar en mans d’altres països. Segon, com estem patint aquests dies, que en situació de crisi, gaudir d’una indústria pròpia permet produir els recursos bàsics per donar-hi resposta. I en tercer lloc, la indústria segueix sent l’element fonamental de la riquesa d’un país i per tant de la seva autonomia respecte els altres.
La política industrial ha de cercar aprofitar millor les capacitats intel·lectuals del país
La industria serveix per a la vertebració territorial i social amb la creació d’un gruix de llocs de feina de qualitat, així com d’una xarxa d’indústries subsidiàries, no necessàriament competitives en si mateixes, però sí en l’aportació que fan en general al conjunt del país i en relació amb altres sectors industrials més punters. La política industrial, a més, també ha de cercar aprofitar millor també les capacitats intel·lectuals del país. De res serveix al país fer inversions en recerca i esdevenir un hub tecnològic si després no es compta amb un teixit industrial indígena que se’n pugui aprofitar.
Finalment, la política industrial és també la base de la projecció exterior. Parlar de política exterior avui implica parlar de geoeconomia. Això implica pensar que es guanya i que es perd quan les indústries del país es lliguen en uns sectors determinats amb les d’altres països i en els diferents nivells de les cadenes de producció. Aquestes decisions cal que siguin planificades des d’un punt de vista de l’interès nacional. Al cap i a la fi, com organitzem la inserció del nostre país en les “cadenes de valor global” és una part fonamental de la presència del nostre país al món.
Una proposta per a Catalunya
Catalunya ja compta amb un teixit industrial indígena prou important, tot i que el seu pes ha caigut en les darreres dècades. Més enllà dels eslògans buits habituals no hi ha hagut cap gran proposta d’impuls industrial des de les rengles del sobiranisme català. El drama humà de la pandèmia, ens mostra que no podem continuar negligint en aquesta tasca i que cal que apostem clarament per una política industrial catalana.
La recepta concreta caldrà dibuixar-la tenint en compte el conjunt de necessitats del país. Aprofitar l’enfonsament del món del turisme per avançar una transformació econòmica cap a nous sectors, podria ser una manera de començar els canvis. Una altra podria ser reforçar un teixit de pimes i cooperatives amb arrelament del país que puguin desenvolupar algunes manufactures que actualment es troben deslocalitzades. Catalunya compta amb un teixit social ampli, com les Cambres de Comerç, sindicats nacionals, entre d'altres entitats que podrien posar aquestes qüestions damunt la taula.
Aprofitar l’enfonsament del món del turisme per avançar una transformació econòmica cap a nous sectors, podria ser una manera de començar els canvis
Un Estat català independent és òbviament la peça clau per a poder desenvolupar aquesta política en la seva màxima capacitat. Però sembla ser que ens tocarà començar a treballar amb el que tenim. La Generalitat, fins hi tot en el seu limitat estat actual, disposa d’eines com l’Institut Català de Finances, que podria servir per a llençar les primeres propostes. Sense anar més lluny, el País Basc ha sigut capaç de desenvolupar polítiques en aquest sentit. La primera revolució industrial la vam fer amb molt menys.
Cal que el nacionalisme català en el seu conjunt, incorpori la política industrial en la seva proposta. Especialment tenint en compte que l’Estat espanyol probablement seguirà la via d’un tancament corporativista a favor dels interessos de l'Ibex 35. Així, cal que entenguem aquesta aposta amb una visió àmplia, sent conscients que una industria nacional forta, sense cap mena de dubte, construirà unes bases de poder que permetran acostar Catalunya a la seva llibertat.