"El socialisme no es preocupa per qüestions humanes; el socialisme posa les condicions per adreçar els nostres problemes humans". En una suggerent resposta a un dels seus interlocutors al segon capítol del seu darrer llibre, Sobre el anarquismo (Capitán Swing, 2021), el filòsof, lingüista, politòleg i una miríada de títols més Noam Chomsky sembla establir una separació categorial entre les bases materials de la vida humana i el seu desenvolupament. Qüestionat per la possibilitat d'un contracte social en què convisquin la necessària col·lectivitat humana amb el respecte a les expressions individuals, el filadelfí planteja que un mode de producció basat en la propietat col·lectiva dels mitjans pot oferir les condicions per al desenvolupament humà, però no el desenvolupament humà en sí mateix – o, com a mínim, no és aquesta la seva responsabilitat.
A Sobre el anarquismo, Chomsky prova d'unificar diverses reflexions al voltant del moviment llibertari, el seu pensament, els seus orígens i els seus projectes estratègics. El pensador parteix d'una exploració genealògica, amb què recull referències de Proudhon fins a Rocker; d'Abad de Santillán a Guerin, amb les quals establir, essencialment, les bases polítiques del bloc. Dit planament, Chomsky elabora un primer capítol de posada en escena. L'autor prova d'establir dues idees centrals: La primera, que l'anarquisme és necessàriament anticapitalista – quelcom que, com refereix el mateix Chomsky, és molt evident a Europa, però no tant als Estats Units, on els hereus més ultramontans del pitjor de l'escola de Chicago han canviat el vermell pel groc i per una serp de Gadsden que suplica no ser trepitjada.
"Reflexió i acció han de progressar tant com sigui possible, a espera del dia en què la investigació teòrica esdevingui una guia fiable per a la lluita per la llibertat i per la justícia social"
La segona, no més necessària però sí menys tòpica a ulls europeus, és la relació de l'anarquisme amb l'autoritat. Tot i la separació que comparteix entre socialismes llibertaris i socialismes autoritaris, com desqualifica l'experiència soviètica, Chomsky s'esforça a remarcar que el pensament llibertari no és necessàriament el rebuig a qualsevol forma d'autoritat, sinó la crítica permanent. És a dir, l'anarquisme, com el defensa Chomsky, situa al terrat del poder la pilota de demostrar la seva legitimitat – una tasca àrdua, reconeix – i advoca per l'erradicació de qualsevol poder que, en un moment concret, sigui incapaç d'explicar-se i justificar-se. Val qüestionar-se en aquest punt si no són vàlides, doncs, les explicacions que reconeix a Engels sobre la necessitat de la presa de control dels aparells de l'Estat per part dels treballadors. Aquí Chomsky es remet a les Cinc tesis sobre la lluita de classes del socialista revolucionari Anton Pannekoek, en què s'estableix que cap Estat pot exercir el control democràtic de la indústria, en tant que aquest correspon exclusivament als seus treballadors.
El format reflexiu de les primeres pàgines, que serveix per establir els fonaments de la seva visió de l'anarquisme, és substituït per un diàleg – una classe, o una sort de town square amb un públic que remet preguntes a l'autor – en què, mitjançant els dubtes rebuts, Chomsky intenta establir uns horitzons pràctics per a l'anarquisme. Una de les aportacions més interessants que fa és la seva acceptació dels avenços graduals en les condicions materials de les classes treballadores. Davant el rebuig que reconeix dins la seva trinxera al que es podria considerar com "reformisme", Chomsky demana un diàleg entre horitzons transformadors i gestió de condicions realment existents. "És un objectiu de suma importància, però la dissolució de l'Estat és una meta molt llunyana, i primer hem d'afrontar problemes més premiats", estableix. Tàctica i estratègia, que diria aquell.
El format roman mutant, amb un tercer capítol dedicat a El cas espanyol: una densa – si es compara amb la resta d'apartats – repassada a la revolució social durant la Guerra Civil Espanyola, en què Chomsky rememora les potencialitats d'aquesta, els seus diversos adversaris i com es va tallar les ales al projectes polítics que, en 1936, semblaven a punt de disputar el nou món. El nord-americà manté durant tot el capítol la mirada sobre l'afany d'Stalin per atreure sectors de la burgesia a un projecte republicà socialista sense fer saltar les alarmes de les potències aliades. En aquest apartat, amb diferència el més voluminós del curt assaig, Chomsky estableix un diàleg entre els conflictes que l'anarquisme va patir durant la Guerra Civil i els debats de fons entre les diferents branques del moviment obrer que fa servir per posar les bases del llibre al primer capítol.
Emili o el triomf de la confederació
El darrer apartat de l'obra, segurament la culminació de la reflexió que Chomsky ofereix a Sobre el anarquismo, és una xerrada sobre la relació entre llengua i llibertat en què el professor emèrit de l'MIT concreta una tesi que estableix al llarg del llibre: les idees al nucli del projecte anarquista són, en realitat, les que estableix i pren com a seves el projecte de la Il·lustració, portades fins al màxim de les seves potencialitats. A l'inici d'aquesta reflexió, el pensador dialoga amb el Discurs sobre els orígens de la desigualtat de Jean Jacques Rousseau, així com amb consideracions cartesianes i kantianes, per acabar establint un debat amb l'obra de Wilhelm von Humboldt, un dels "pensadors més estimulants de la seva època".
El mateix Chomsky reconeix que Humboldt ha esdevingut un dels autors de referència de la part més èticament republicana del conservadorisme del seu país – quelcom que respon no a les mateixes idees de l'autor, sinó a una mala lectura d'aquestes, si no a una absència total d'aquesta lectura, segons el filadelfí. Com estableix l'autor berlinès, "la incapacitat per a exercir la llibertat només pot deure's a una manca de capacitat moral i intel·lectual; potenciar aquesta capacitat és l'única manera de suplir aquesta mancança". Quines són, troba Chomsky, les eines per potenciar aquesta capacitat? Segons l'autor, en el mateix Humboldt es troben les pistes per observar que una garantia material del desenvolupament de la llibertat és indispensable per a aquest; i que el treball assalariat com a mode únic de subsistència, com el que s'estableix sota el mode de producció capitalista, és, de fet, contrari a la llibertat. "El jornaler que té cura d'un hort és el seu amo en un sentit més vertader que el gandul indolent que tasta els seus fruits (...) el treball que no sorgeix del lliure albir no es porta a terme amb energies veritablement humanes, sinó amb exactitud mecànica".
El treball teòric de Chomsky, com estableix en el tancament de Sobre el anarquismo, no és més que la pota teòrica que necessita la praxi social i política. Tal com estableix a l'inici del llibre, l'espontaneísme que els socialistes critiquen a la tradició llibertària és en realitat una crítica a la manca de jerarquíes; en tant que cap iniciativa popular neix del no-res, sinó d'anys de "reflexió i acció" que fan que una iniciativa o mobilització prengui un sentit concret. "Ambdues coses – conclou Chomsky – han de progressar tant com sigui possible, a espera del dia en què la investigació teòrica esdevingui una guia fiable per a la lluita per la llibertat i per la justícia social".