Per a Espanya i Itàlia, l'arribada del SARS-CoV-2 ha suposat més aspectes negatius que per a altres països perquè el punt en el qual les seves economies es trobaven en el moment que va arribar era molt més problemàtic. Des de la tardor del 2018, l'efecte estimulador de les anfetes financeres injectades pels Bancs Centrals es trobava en reculada a tot arreu, però a Espanya la situació era molt pitjor a causa de les particularitats de l'economia espanyola.
Espanya va tancar l'any 2019 creixent un 2,0%, una taxa clarament insuficient per a fer front al dèficit del -2,8% en clar incompliment amb els compromisos de reducció acordats amb Brussel·les, i amb un nivell de deute públic del 95,5%; i malgrat tots aquests estímuls proporcionats pel BCE, la desocupació total es va situar en el 13,8%, l'atur juvenil en el 32% i la taxa de pobresa entre les persones amb contracte laboral en el 14%. Amb aquest decorat va arribar la pandèmia a Espanya.
Aquesta pandèmia ha suposat l'aturada absoluta de l'economia dels països als quals anava arribant que s'ha vist agreujada pel confinament de les seves poblacions. Les últimes previsions publicades per l'FMI a finals de juny mostren un decorat tremendament negatiu per al 2020 i una recuperació que serà lenta durant els pròxims anys.
Però són Itàlia i Espanya, i més en concret Espanya les economies on més negativament afectaran les conseqüències del virus, aconseguint nivells de tragèdia en el cas que es compleixi el supòsit que el propi FMI introdueix: l'arribada d'una 2a onada de la pandèmia al gener del 2021.
Un dels principals problemes d'Espanya és la seva dependència del turisme: genera el 13% del seu PIB, el 45% a Balears. L'aïllament genera inactivitat, però quan aeroports i instal·lacions turístiques han tornat a obrir-se, on es troba el nivell de confiança dels possibles clients? I quin és el seu nivell de renda i les expectatives de manteniment de les seves ocupacions després dels canvis que la pandèmia portarà? El que s'ha dit és extensible al comerç: 13% del PIB, a la restauració i l'oci: 10% i, indirectament, a la construcció: 8%.
“Ara que s'han reobert (parcialment) els aeroports, on es troba el nivell de confiança dels possibles clients?”
Tot l'anterior afectarà a la recaptació fiscal en una atmosfera de despesa pública a l'alça a fi de mitigar i pal·liar els efectes de la pandèmia; de fet en les seves projeccions de juny, l'FMI estima que Espanya tanqui enguany amb un dèficit del -13,9% i amb un nivell de deute del 123,8%; un empitjorament espectacular respecte el tancament del 2019.
Un rescat “necessari”
Penso que Espanya no podrà fer front a tal degradació econòmica i que entre setembre i octubre de l'any en curs serà rescatada per la Comissió Europea. No ho nomenaran ‘rescat’ perquè tal concepte arrossega connotacions negres, però en el fons serà això: donar facilitats financeres i concedir ajornaments en els compromisos a canvi de coses: increment dels ingressos públics, reducció d'unes certes despeses que pot produir-se de manera indirecta, com introduint una taxa per a la circulació per autovies i un copagament sanitari, així com reformes en procediments, com el còmput de tota la vida laboral per al càlcul de les pensions; canvis que d'arribar seran per quedar-se, com sol succeir en aquests casos. Itàlia? Molt malament i també serà objecte de ‘suggeriments’, però Itàlia es troba en una situació molt menys negativa que Espanya: el seu nivell de deute exterior és molt més reduït que l'espanyol.