29
de Gener
de
2014
Act.
29
de Gener
de
2014
Diuen que les crisiseconòmiques són cícliques i sembla que l'actual ja ha tocat fons. Un missatge de positivisme impostat que diversos economistes veuen encara amb prudència. Un d'ells és Santiago Niño Becerra, catedràtic d'Estructura Econòmica de la Universitat Ramon Llull (URL). Popular per estalviar-se eufemismes ensucrats a l'hora de radiografiar la situació econòmica, va ser dels primers en pronosticar cruament l'actual crisi. Una crisi que encara trepitja amb fermesa a empreses i llars, segons ha desgranat en una conferència al Fòrum Cecot.
1. La crisi de 2014
La patronal egarenca ha citat a Niño Becerra per analitzar Les perspectives econòmiques de 2014 i el professor d'Estructura Econòmica ha respost amb contundència: "El govern central preveu que Espanya creixerà un 1%. Suposant que sigui així, amb un atur del 26%, una economia submergida del 5-6%, el risc de pobresa en el 38% de la població i un deute que camina cap al 100% del PIB, no té cap mena d'importància créixer un 1%". De fet, els números de creixement pels propers tres anys que s'anuncien des de Madrid "no arriben ni per pagar els interessos del deute", lamenta.
2. Catalunya necessita una solució
"Espanya és una regió econòmicament molt problemàtica". Niño Becerra no s'ha mossegat la llengua a l'hora de criticar l'estat de les arques espanyoles. En aquest sentit, ha assegurat que "la situació a Catalunya no es tan dramàtica com a la resta de l'Estat, això se sap aquí i ho saben fora". Sense entrar a valorar la qüestió política, ha insistit el catedràtic en més d'una ocasió, "a Catalunya no li convé la relació econòmica que té amb Espanya". "Cada any surten de Catalunya cap a Espanya entre 12.000 i 18.000 milions d'euros". És per això que està convençut que la cosa no pot seguir així: "Catalunya necessita més autonomia econòmica, financera i fiscal. Necessita, i més en temps de crisi, aquests diners que surten i no tornen".
3. El món es fa pobre
L'economista barceloní ha avisat que el món està perdent riquesa: "La tendència indica que el PIB mundial va cap avall, cap a taxes de decreixements globals del -0,5% i -1%". Però això són números globals que es poden combatre en l'àmbit local: "En els últims 40 anys a Espanya els màxims de creixement del PIB cada vegada són més baixos i al revés. Això no vol dir, però, que a zones concretes –com podria ser el Vallès– les coses vagin a millor i augmenti la seva riquesa particular"
4. Un atur sense sortida
Pobresa macroeconòmica que té el seu cruel ressò en les microeconomies. Aquí, tothom coincideix a assenyalar la xacra de l'atur de l'Estat espanyol, un drama sense solució, segons el Niño Becerra: "Espanya no pot baixar l'atur, és impossible. Pot millorar la taxa si marxa gent, però no crea nova ocupació. S'ha calculat que a l'acabar la crisi es consolidarà una desocupació estructural d'entre el 12% i el 20%. És inassumible". El problema, pel catedràtic d'Estructura Econòmica, és que "Espanya necessita créixer molt per crear ocupació. S'està anant cap a un model de contractació temporal i feina parcial amb treballs poc remunerats que consumiran poc. I a més, cada vegada es necessita menys factor treball per aconseguir un factor d'equip".
5. La feina mal feta
És aquí on entra en joc un altre dels peatges històrics que arrossega l'Estat espanyol, segons Santiago Niño Becerra: "Espanya té un problema molt greu, la productivitat per unitat de factor és molt baixa. Això fa que es necessitin moltes unitats de factor treball per aconseguir una unitat de producte", una equació que fereix la rendibilitat de les empreses i introdueix una roda alarmant: "La baixa productivitat fa que no surti a compte invertir" i sense inversió, no hi ha diners. L'economista també ha volgut assenyalar un fet "pervers" que es dóna a l'Estat: "Quan el PIB creix i l'ocupació millora, la productivitat espanyola baixa, i viceversa. Quan millor anava l'Estat –els anys 2005-2006– és quan es va registrar la productivitat més baixa de la història".
6. Els bancs perdran pes
El sistema econòmic europeu i japonès –no tant l'estatunidenc– està acostumat a anar al banc quan una empresa necessita diners. Una realitat que Niño Becerra creu que s'anirà apagant: "Estic convençut que la importància dels banca anirà baixant, ja que fins ara es generaven dependències molt grans. Ens encaminem cap a un binomi d'autofinançament i col·laboració".
7. La competitivitat del valor afegit
El teixit empresarial sovint reclama que es desatansi la pressió fiscal. El docent barceloní hi veu una doble lectura: "Espanya té una pressió fiscal molt baixa, molt més baixa que la resta d'Europa. Però alhora, Espanya, pel valor afegit que produeix, té una pressió fiscal elevada". El que condueix a un carreró sense sortida: "Espanya no pot pujar més impostos, però per mantenir unes infraestructures mínimes –inversió pública– els ha de pujar. I al final, s'acaben apujant els tipus impositius però es recapta menys".
8. L'euro és un salvavides
"Estar dins l'Eurozona és un infern, però fora d'ella no hi ha vida". El professor Niño Becerra ha fet una ferma defensa de la moneda única del Vell Continent, presentant-la com la única alternativa viable: "Sortir de l'euro seria dramàtic. Un euro fort té l'enorme avantatge que el que importes et surt molt barat, i Europa és un importador net de petroli. En canvi, és dolent per exportar segons què. L'euro per a Espanya és un problema per la baixíssima productivitat que hi ha, a països més forts com Dinamarca o Holanda els és igual perquè exporten productes de major valor afegit. A qui exporta espardenyes li importa, a qui exporta Ferrari, no", ha il·lustrat.
9. La malmesa caixa estatal
Una dels deures que més preocupa és el pagament de les prestacions socials. Una qüestió sobre la qual el catedràtic de la URL es mostra molt pessimista: "Els comptes de la Seguretat Social –que fonamentalment paguen atur i pensions– estan fora de mare. La corba d'ingressos és totalment plana, mentre que la de despeses va pujant any rere any. Ara s'aguanta pel que s'anomena guardiola de pensions, però he calculat que pot durar entre quatre i sis anys. Si la situació no canvia, la Seguretat Social espanyola estarà en una situació dramàtica l'any 2020".
10. El futur que espera
"Hi ha coses a les quals ens hem d'anar acostumant" ha avisat a mode de conclusió Santiago Niño Becerra. Aquestes coses són l'estancament de la riquesa –"els creixements econòmics anuals seran del zero i pico o màxim l'1%, oblidant les taxes del 3-5%"–; l'estabilitat de preus –"les taxes d'inflació tendeixen a zero"–; i un "atur estancat". Malgrat tot, "hi ha regions que se'n poden en sortir millor que altres, zones com Catalunya", ha finalitzat, obrint la porta a un futur de millors perspectives.
1. La crisi de 2014
La patronal egarenca ha citat a Niño Becerra per analitzar Les perspectives econòmiques de 2014 i el professor d'Estructura Econòmica ha respost amb contundència: "El govern central preveu que Espanya creixerà un 1%. Suposant que sigui així, amb un atur del 26%, una economia submergida del 5-6%, el risc de pobresa en el 38% de la població i un deute que camina cap al 100% del PIB, no té cap mena d'importància créixer un 1%". De fet, els números de creixement pels propers tres anys que s'anuncien des de Madrid "no arriben ni per pagar els interessos del deute", lamenta.
2. Catalunya necessita una solució
"Espanya és una regió econòmicament molt problemàtica". Niño Becerra no s'ha mossegat la llengua a l'hora de criticar l'estat de les arques espanyoles. En aquest sentit, ha assegurat que "la situació a Catalunya no es tan dramàtica com a la resta de l'Estat, això se sap aquí i ho saben fora". Sense entrar a valorar la qüestió política, ha insistit el catedràtic en més d'una ocasió, "a Catalunya no li convé la relació econòmica que té amb Espanya". "Cada any surten de Catalunya cap a Espanya entre 12.000 i 18.000 milions d'euros". És per això que està convençut que la cosa no pot seguir així: "Catalunya necessita més autonomia econòmica, financera i fiscal. Necessita, i més en temps de crisi, aquests diners que surten i no tornen".
3. El món es fa pobre
L'economista barceloní ha avisat que el món està perdent riquesa: "La tendència indica que el PIB mundial va cap avall, cap a taxes de decreixements globals del -0,5% i -1%". Però això són números globals que es poden combatre en l'àmbit local: "En els últims 40 anys a Espanya els màxims de creixement del PIB cada vegada són més baixos i al revés. Això no vol dir, però, que a zones concretes –com podria ser el Vallès– les coses vagin a millor i augmenti la seva riquesa particular"
4. Un atur sense sortida
Pobresa macroeconòmica que té el seu cruel ressò en les microeconomies. Aquí, tothom coincideix a assenyalar la xacra de l'atur de l'Estat espanyol, un drama sense solució, segons el Niño Becerra: "Espanya no pot baixar l'atur, és impossible. Pot millorar la taxa si marxa gent, però no crea nova ocupació. S'ha calculat que a l'acabar la crisi es consolidarà una desocupació estructural d'entre el 12% i el 20%. És inassumible". El problema, pel catedràtic d'Estructura Econòmica, és que "Espanya necessita créixer molt per crear ocupació. S'està anant cap a un model de contractació temporal i feina parcial amb treballs poc remunerats que consumiran poc. I a més, cada vegada es necessita menys factor treball per aconseguir un factor d'equip".
5. La feina mal feta
És aquí on entra en joc un altre dels peatges històrics que arrossega l'Estat espanyol, segons Santiago Niño Becerra: "Espanya té un problema molt greu, la productivitat per unitat de factor és molt baixa. Això fa que es necessitin moltes unitats de factor treball per aconseguir una unitat de producte", una equació que fereix la rendibilitat de les empreses i introdueix una roda alarmant: "La baixa productivitat fa que no surti a compte invertir" i sense inversió, no hi ha diners. L'economista també ha volgut assenyalar un fet "pervers" que es dóna a l'Estat: "Quan el PIB creix i l'ocupació millora, la productivitat espanyola baixa, i viceversa. Quan millor anava l'Estat –els anys 2005-2006– és quan es va registrar la productivitat més baixa de la història".
6. Els bancs perdran pes
El sistema econòmic europeu i japonès –no tant l'estatunidenc– està acostumat a anar al banc quan una empresa necessita diners. Una realitat que Niño Becerra creu que s'anirà apagant: "Estic convençut que la importància dels banca anirà baixant, ja que fins ara es generaven dependències molt grans. Ens encaminem cap a un binomi d'autofinançament i col·laboració".
7. La competitivitat del valor afegit
El teixit empresarial sovint reclama que es desatansi la pressió fiscal. El docent barceloní hi veu una doble lectura: "Espanya té una pressió fiscal molt baixa, molt més baixa que la resta d'Europa. Però alhora, Espanya, pel valor afegit que produeix, té una pressió fiscal elevada". El que condueix a un carreró sense sortida: "Espanya no pot pujar més impostos, però per mantenir unes infraestructures mínimes –inversió pública– els ha de pujar. I al final, s'acaben apujant els tipus impositius però es recapta menys".
8. L'euro és un salvavides
"Estar dins l'Eurozona és un infern, però fora d'ella no hi ha vida". El professor Niño Becerra ha fet una ferma defensa de la moneda única del Vell Continent, presentant-la com la única alternativa viable: "Sortir de l'euro seria dramàtic. Un euro fort té l'enorme avantatge que el que importes et surt molt barat, i Europa és un importador net de petroli. En canvi, és dolent per exportar segons què. L'euro per a Espanya és un problema per la baixíssima productivitat que hi ha, a països més forts com Dinamarca o Holanda els és igual perquè exporten productes de major valor afegit. A qui exporta espardenyes li importa, a qui exporta Ferrari, no", ha il·lustrat.
9. La malmesa caixa estatal
Una dels deures que més preocupa és el pagament de les prestacions socials. Una qüestió sobre la qual el catedràtic de la URL es mostra molt pessimista: "Els comptes de la Seguretat Social –que fonamentalment paguen atur i pensions– estan fora de mare. La corba d'ingressos és totalment plana, mentre que la de despeses va pujant any rere any. Ara s'aguanta pel que s'anomena guardiola de pensions, però he calculat que pot durar entre quatre i sis anys. Si la situació no canvia, la Seguretat Social espanyola estarà en una situació dramàtica l'any 2020".
10. El futur que espera
"Hi ha coses a les quals ens hem d'anar acostumant" ha avisat a mode de conclusió Santiago Niño Becerra. Aquestes coses són l'estancament de la riquesa –"els creixements econòmics anuals seran del zero i pico o màxim l'1%, oblidant les taxes del 3-5%"–; l'estabilitat de preus –"les taxes d'inflació tendeixen a zero"–; i un "atur estancat". Malgrat tot, "hi ha regions que se'n poden en sortir millor que altres, zones com Catalunya", ha finalitzat, obrint la porta a un futur de millors perspectives.