La gravetat de la crisi econòmica passada (2008-2013) va remoure consciències i va posar en el punt de mira el mateix sistema econòmic. Nicolas Sarkozy va proposar refundar el capitalisme sobre noves bases ètiques. Les alertes sobre la insostenibilitat de la desigualtat es van fer sentir amb força amb veus tals com Thomas Piketty. Què va passar després de la crisi? Res de nou i molt més del mateix. Els processos d’oligopolització s’han seguit consolidant i les taxes de desigualtat, creixent.
Ara tornem a parlar de les lliçons de la Covid-19 però les actituds que s’observen albiren continuïtat. La pandèmia ha mostrat les nostres fragilitats i, alhora, ha destacat el que és essencial. Avui sabem d’una forma més palesa que som més fràgils del que ens pensàvem. Sabem que solament la solidaritat i la ciència pot donar una bona resposta a la pandèmia i a d’altres de futures. Ens ha quedat clar que la salut és la clau de volta que suporta el nostre benestar. Ara sabem, malgrat els oblits de la nostra incultura urbana, que l’agricultura és l’activitat essencial i imprescindible pel nostre proveïment bàsic que són els aliments i pel conjunt de la producció bioeconòmica renovable. Sabem també que -al marge de la pandèmia- disposem d’uns recursos limitats i la cistella de problemes mediambientals va ben farcida: canvi climàtic, pèrdua de biodiversitat, contaminació de sòls i aigües, etc. Sabent tot això l’impacte del coronavirus ens obre una bona oportunitat per modificar el full de ruta. Tanmateix no canviarem.
"Sabem que solament la solidaritat i la ciència pot donar una bona resposta a la pandèmia i a d’altres de futures"
La clau per entendre l’aversió al canvi té nom: la desigualtat. Els poderosos ostenten les capacitats coercitives (econòmiques, judicials, militars) però sobretot exerceixen el domini de la informació i dels mitjans de comunicació. Les seves capacitats per la manipulació i per vestir realitats paral·leles (abans en dèiem mentides) inhabiliten a una societat que assumeix la seva incapacitat per canviar les coses i es rendeix adoptant o acceptant el missatge del poder, tal com si de la síndrome d’Estocolm es tractés.
Avui ho veiem, per a empreses, sindicats, organitzacions professionals de tota mena el missatge és únic: ajut econòmic per evitar les pèrdues. Alhora els governants amb més o menys entusiasme anuncien grans dispendis per abordar aquest suport a les pèrdues i per corregir les mancances pressupostàries detectades en sanitat, recerca, serveis socials, etc. Com si es tractés del miracle de pans i peixos tot queda en un cant a la bona voluntat de tercers, diguin-se, per exemple, Banc Central Europeu que suposadament posarà en marxa la màquina de fabricar bitllets sense límits ni conseqüències. Però si el miracle no es produeix només hi haurà pans i peixos que haurem produït, ni un més, amb unes caigudes del PIB que esgarrifaran. I, si els costos els repartim com fins ara, darrere vindrà la decepció i la indignació sense nord definit.
Les coses solament canviarien i serien socialment acceptables si, des d’avui, acompanyant a les justes i necessàries reclamacions d’una millor atenció a serveis essencials (amb la sanitat al capdavant) i de dotacions econòmiques per a fer front als costos de la Covid, es posessin sobre la taula les solucions estratègiques de reequilibri econòmic i social, aquelles que no depenen de miracles sinó de determinació i responsabilitat democràtica, per exemple: erradicació de tota la cadena que alimenta la corrupció, començant per les grans institucions implicades, (immoralment emparades sota inviolabilitats indefensables); acabar amb paradisos fiscals extra i intra comunitaris, realització de passes decisives vers la reducció de la desigualtat, amb control efectiu dels grans oligopolis, amb mesures efectives contra l’evasió fiscal, escurçant per llei els diferenciants salarials; fugint del PIB i donant valor a nous indicadors de desenvolupament basats en el benestar i qualitat democràtica. D’altra banda, els impactants canvis sobre el consum que ha forçat el coronavirus són una oportunitat per consolidar-ne alguns d’ells vers models més sostenibles, fet que suposaria la reestructuració d’alguns sectors i la consolidació d’altres.
Totes aquestes mesures solament serien possibles al si d’un marc de cooperació internacional i des d’una sòlida unitat econòmica, social i política tal com representa el projecte de la Unió Europea. Reforçar el projecte europeu en base a la unitat de mercat, monetària i de coherència fiscal, assentada sobre la preeminència dels valors de la solidaritat i la democràcia, esdevindria un bon camí vers les solucions de futur per reeixir tant de la crisi coronavirus com dels desafiaments mediambientals i climàtics. Però no veig prou consciència sobre l’abast de la crisi ni voluntat o determinació per aprofitar-la per redefinir estratègies vers el futur. En resum, no canviarem. Però em costa d’acceptar tanta estupidesa i prefereixo deixar un fil per a l’esperança.