Fa pocs dies ha sortit la versió en castellà de l’últim llibre de l’economista anglosaxó Jonathan Tepper, a qui potser recorden per les seves intervencions als programes televisius de Jaume Barberà. Sota el títol d’El mito del capitalismo, l’obra posa el focus sobre com determinades dinàmiques de mercat estan minvant a molts sectors de l’economia allò que coneixem com a competència. Tot i que la importància de la següent dada és relativa, no voldria deixar passar per alt la semblança física entre Tepper i el porter del Barça d’handbol Pérez de Vargas, un assumpte que fa anys que em fascina. Feta aquesta digressió, donem un cop d’ull a les reflexions de l’economista. Segons Tepper, durant les últimes dècades l’economia americana s’ha embarcat en viatge, de moment sense retorn, cap a la formació compulsiva d’oligopolis que minven la capacitat de decisió dels consumidors.
Els exemples que esmenta al llibre són contundents, i serveixen per posar el capitalisme davant el mirall deformat de les ineficiències. Com recorda el mateix Tepper, l’economia de mercat es basa en dos pilars, la propietat privada i la lliure competència, i un d’ells està corcat i molt a prop del col·lapse. Seria d’ingenus pensar que això que explica només passa als Estat Units, perquè ja sigui per la influència de les multinacionals -com veurem tot seguit- com per les mateixes dinàmiques locals, aquí també estem lliscant pel perillós pendent que condueix l’economia cap a aquests grumolls indesitjables que són els oligopolis i els monopolis, formats per empreses capaces d'expulsar del mercat a la competència, sovint amb el suport incondicional dels reguladors.
Enguany, una notícia sobre fusions ha passat molt desapercebuda, en part per causa de la pandèmia que ho ha minoritzat tot, i en part perquè no afectava un sector de l’economia vinculat al gran consum. Dies abans de confinar-nos, es va saber que un dels gegants de la consultoria i la intermediació d’assegurances, Aon Hewitt, acabava de fer pública l’adquisició d’un dels altres colossos del sector, la firma Willis Towers Watson per la xifra de 26.360 milions d’euros. El segon broker mundial (Aon) es cruspia d’una queixalada el tercer (Willis), i com a conseqüència la partida al tauler mundial es redueix ja només a dos jugadors, l’esmentat Aon Hewitt Willis Towers Watson (confiem que retallin el nom), i el fins ara líder mundial, Marsh & McLennan. Com hem indicat, aquestes firmes fan feina per a grans empreses i no pas per a consumidors finals, i per això la majoria de ciutadans no estaran familiaritzats amb els seus noms.
"La fusió Aon-Willis podria semblar anecdòtica, però en realitat és una alarma de tot allò que comenta Tepper sobre la concentració d’operadors d’un determinat mercat fins a extrems difícilment suportables"
La fusió Aon-Willis podria semblar anecdòtica, però en realitat és una alarma de tot allò que comenta Tepper al seu llibre, en el sentit de la concentració d’operadors d’un determinat mercat fins a extrems difícilment suportables. Per entendre això, cal fer una mica d’història i viatjar enrere en el temps. D’entrada, si mirem el rànquing de consultoria i intermediació d’assegurances de 1990, comprovarem que de les deu companyies més grans del món, cinc han estat absorbides per Aon i les altres tres per la també esmentada Marsh & McLennan. En altres paraules, el que fa trenta anys eren deu jugadors, ara només en són dos.
Si obrim l’angular per contemplar un període més llarg de la història, el que veiem és una corrua de fusions que en els últims anys s’ha intensificat de manera molt considerable. Sense abandonar el mercat que estem analitzant, veiem com el 1986 la firma Tillinghast, Nelson & Warren es fusiona amb el seu competidor Towers, Perrin, Forster & Crosby -no és cap conjunt musical- per formar Towers Perrin Tillinghast. El 1995, en un moviment idèntic, la firma centenària Watson & Sons s’integra a The Wyatt Company per formar Watson Wyatt. Però aquí no acaba la cosa, perquè el 2010 es van fusionar les dues resultants, és a dir, Towers Perrin Tillinghast amb Watson Wyatt, per crear un gegant de 14.000 empleats anomenat Towers Watson.
La tranquil·litat al mercat no va durar pas gaire, perquè només sis anys més tard, una firma capdavantera del sector i amb 175 anys d’història, anomenada Willis, va unir-se a la festa mitjançant la seva fusió amb Towers Watson. El resultat va ser un grup de 39.000 treballadors i uns ingressos de 8.200 milions de dòlars. Pel camí ha anat quedant la lliure competència i, com no, molts llocs de treball que amb tanta fusió han estat considerats redundants. Cal tenir en compte que aquestes firmes transnacionals estableixen les seves pròpies barreres d’entrada al mercat per evitar la competència de les firmes locals de cadascun dels països on operen. La més destacable són els anomenats “programes internacionals”, en virtut dels quals les grans empreses multinacionals que han de ser els seus clients pacten acords a nivell de casa matriu per tal de treballar amb el mateix consultor -aquests dels qui parlem avui- a tots els països on les seves filials operin.
Abans d’analitzar la queixalada definitiva al mercat, la compra de Willis Towers per part d’Aon Hewitt, fem un cop d’una a la trajectòria d’aquesta segona, de moment el gran triomfador del mercat. La multinacional Aon, amb seu al Regne Unit, va sorgir el 1982 com a resultat de la unió de dos grans brokers d’assegurances, Ryan Insurance Group (fundat el 1960) i Combined Insurance Company (amb orígens el 1919). El gran salt d’Aon al mercat espanyol va venir el 1998 de la mà de la corredoria d’assegurances Gil y Carvajal, la més tradicional del país i que havia estat creada per la família Gil de Biedma. Precisament, el fundador de Gil y Carvajal va ser José Gil de Biedma y Becerril Oñate y García, avi de l’expresidenta de la comunitat de Madrid Esperanza Aguirre Gil de Biedma i oncle del poeta català Jaime Gil de Biedma y Alba. Els britànics d’Aon, amb els anys, han acabat essent els propietaris absoluts del broker espanyol, fins a fer desaparèixer la marca original. Amb tot, la denominació actual encara no ha aconseguit fer-se un lloc a l’imaginari popular i, com a molt, a alguns el sona perquè fa no gaires anys va ser l’espònsor que lluïa el Manchester United a la samarreta.
Tepper: "En molts sectors els monopolis espremen els treballadors, apugen els preus, alenteixen l’economia i controlen legisladors i reguladors”
Així doncs, l’operació corporativa que ens ha servit d’argument principal per a aquest article significa reblar el clau de control dels mercats per part de determinats oligopolis, que amb la seva presència provoquen una dràstica reducció d’opcions per als consumidors i un empobriment del mercat laboral perquè cada fusió implica, com dèiem, acomiadament de treballadors i també una consegüent reducció del nombre d’oferents de feina. Com diu Tepper a l’apartat de conclusions del seu llibre, “en molts sectors els monopolis espremen els treballadors, apugen els preus, alenteixen l’economia i controlen legisladors i reguladors”. Caldria, com a mínim, ser-ne conscients.