Sabíem abans de la pandèmia de la Covid-19 que les relacions laborals a Espanya necessitaven d’un nou marc legal per afrontar amb eficàcia i sentit de la justícia els vells i els nous problemes del mercat de treball. Els vells problemes tenien a veure, sobretot, amb una temporalitat excessiva, que sovint esdevenia sinònim de precarietat, una escassa inversió en la formació dels treballadors, una regulació laboral gens adaptada a la realitat de les microempreses i una dinàmica cíclica que es caracteritzava pel fet que quan l’economia creixia la creació d’ocupació era molt intensa, però quan s’entrava en crisi, la destrucció de llocs de treball era brutal. I les noves qüestions que sorgien tenien a veure, entre d’altres, amb la digitalització de l’economia,el canvi climàtic i l’augment de l’esperança de vida de les persones i el seu impacte en el mercat de treball.
Es sabia que alguns dels aspectes fonamentals de les reformes introduïdes entre els anys 2010 i 2015, especialment en tot allò relacionat amb la denominada “flexibilitat interna”, és a dir les alternatives que tenien les empreses per ajustar les condicions de treball, salaris i jornades dels treballadors per tal d’evitar acomiadaments i garantir la seva competitivitat davant els canvis econòmics, productius i organitzatius, havien arribat per quedar-se. Certament aquell conjunt de reformes, promogudes tant pel govern socialista com pel govern popular, havien format part del paquet de mesures extraordinàries que durant aquells anys es varen adoptar, tant per evitar el risc d’intervenció de l’Estat espanyol, en un moment en el que els creditors exigien un programa de reformes econòmiques creïbles, com també per afrontar una recuperació de la competitivitat de l’economia per la via del salaris quan no existia marge per a la devaluació monetària.
Però també es cert que aquestes reformes responien a la necessitat de modernitzar un sistema de relacions laborals antic i que s’havia mostrat ineficaç alhora de protegir els treballadors durant els primers anys de la crisi i evitar la temporalitat abusiva durant els anys del boom econòmic de la primera dècada dels 2000. També sabíem que alguns aspectes no menors d’aquelles reformes haurien de modificar-se si es volia que el creixement econòmic no es bases principalment en un model productiu de baixos salaris i el mercat de treball fos més just i promovès efectivament la igualtat oportunitats. S’havien produït abusos que no eren acceptables en termes de justícia i que tampoc afavorien un creixement sa i competitiu de la nostra economia.
Sabíem també que major estabilitat en les relacions laborals demanava introduir en la legislació espanyol un model inspirat en la denominada “motxilla austríaca”, en la mesura que permetre anticipar i capitalitzar una part dels costos de l’acomiadament donaria més seguretat a l’empresa i permetria , si fos el cas, complementar les pensions públiques. Sabíem també que les més exitoses reformes laborals són aquelles que responen als acords d’empresaris i treballadors; acostumen a ser en aquests casos, reformes equilibrades, que duren en el temps i en les que el consens afavoreix la seva implementació. Quan les reformes són imposades tendeixen a trencar els equilibris entre interessos dels empresaris i els treballadors són modificades quan les majories parlamentàries canvien i la seva implementació és conflictiva. I finalment, sabíem que una economia orientada a la plena ocupació, amb feines justament pagades i de qualitat no dependria en exclusiva de la regulació laboral. Els aspectes vinculats a les característiques del teixit productiu eren i són fonamentals com també eren determinants els nivells de formació i de qualificació d’empresaris i treballadors. No tot depèn de la reforma laboral.
Tot plegat, en definitiva, té molt poc a veure amb la necessitat d’una derogació immediata i integra de la reforma laboral, com sembla que alguns han plantejat aquests darrers dies de manera frívola i simplista.
Afrontem un panorama laboral devastador. I a curt termini res serà fàcil. Malgrat l’enorme esforç que suposen per a les arques públiques els més 30.000 milions d’euros del finançament de les prestacions dels Expedients de Regulació Temporal d’Ocupació ( ERTO), que ha estat el principal programa de protecció de l’ocupació que el Govern espanyol ha posat en marxa per a evitar la destrucció d’empreses i llocs de treball, i que, per cert, en la seva seva actual regulació tenen molt a veure amb la denostada reforma laboral, el que és cert és que l’atur s’ha disparat a taxes enormes i que afrontarem un període més o menys llarg en el que la recuperació de l’ocupació perduda haurà de ser la primera prioritat del país.
Davant d’una conjuntura tan difícil en termes socials, el que ens convé es menys frivolitat i simplismes ideològics i posar-se a treballar seriosament per a construir entre tots unes relacions laborals eficaces i justes per a treballadors i empresaris, que garanteixin la flexibilitat que els empresaris necessiten i la seguretat que demanden els treballadors; es tracta d’afrontar el drama de l’atur d’ara però pensant en les noves claus de economia oberta , digital , verda i competitiva que necessitem. Des d’aquest punt de vista els interlocutors socials estan cridats a tenir un protagonisme de primer ordre i els lideratges polítics tenen obligació d’acompanyar-los i estimular-los en aquesta necessitat de renovar el contracte social entre capital i treball en les claus del segle XXI.
No serà en la nostàlgia del passat on trobarem les respostes sinó en l’audàcia de pensar el nou món que ja hem començat a viure.