Poca gent i pocs governs estan en contra d’intervenir els preus del gas o d’altres energies, de reduir els imposts al consum de les energies, o de gravar els guanys extraordinaris de les companyies que estan fent el seu agost amb l’escalada generalitzada dels preus. El govern de la UE ho té clar i la majoria dels 27 estan cercant com traduir a casa seva la forma més adient per refredar la inflació provocada. Estem a tocar d’un canvi radical en la formació dels preus, semblant al que van significar en el seu moment Bretton Woods el 1971, trencant amb el patró de l'or, el naixement de l’OPEP, quadruplicant el preu del petroli l'any 1974, o després de l’enfonsament de Lehman Brothers, provocant la crisi del 2008, molt mal resolta. Es tracta d’una oportunitat de replantejar els mercats, modernitzar-los, sense estigmatitzar paraules com intervenir o gravar els guanys antisocials, reequilibrar rendes per evitar que l’estructura econòmica provoqui danys irreparables.
La majoria dels 27 membres de la UE estan cercant la forma més adient per refredar la inflació
Analitzant l’evolució de la inflació dels darrers mesos, apareixen factors més o menys estructurals, com ara l’augment dels costos intrínsecs de les mateixes matèries primeres i dels logístics del transport, a conseqüència dels canvis geopolítics o del desgast dels models productius; i factors coadjuvants, com ara la pandèmia i la invasió russa a Ucraïna. Ningú dubtaria dels segons, que esdevenen canvis bruscos de la situació, imprevistos, que anorreen velles necessitats i en creen de noves, a la vegada que generen la mancança radical de determinats productes i abundància d’altres. Ni tampoc dels primers, dels estructurals, que feia temps s’anaven forjant. La tempesta perfecta ha esdevingut en el 2022. Ara bé, justifiquen ambdós factors el brutal augment experimentat en les matèries primeres i el terrabastall provocat?
Condicionants externs
Els preus es construeixen en cada moment particular d'acord amb tres elements: els costos que estructuren els productors, els que afegeixen els transformadors i els distribuïdors diversos, i els valors que atorguen els clients, atenent els condicionants politicojurídics i d’entorn de cada país i moment. En mig d’aquestes tres, apareixen moltes forces que impulsen el mercat, poc transparents, poc mesurables, poc socials: “és l’economia, estúpid”, li deia Clinton a la campanya electoral nord-americana de 1992 a Bush pare, al qual va vèncer. L’equilibri inestable entre les tres forces el fan marxar, mentre les gestions hàbils de molts aprofiten l’avinentesa, com l’actual, per alterar molt els preus de les coses.
Tant quan el preu es construïa sota mecanismes clàssics, determinats directament pels costos de producció i distribució, com quan a partir del low cost s’ha anat desenvolupant des de la perspectiva del valor que atorguen a cada cosa els clients, el resultat de les transaccions es forja en cada moment a través de masses condicionants externs. Només cal llegir El mundo està en venta, dels periodistes de Bloomberg, Javier Blay i Jack Frachy (Península, 2021) per confirmar-ho. El llibre repassa la geopolítica mundial de les darreres dècades: Gamal Abdel Nasser y la nacionalització del Canal de Suez; Israel i la comercialització del petroli iranià a través de l’oleoducte Eilat Ascalón; les relacions Xina- Rússia-USA; Cuba; Sadam Husseín i Iran; Rússia i el salvatge est dels anys noranta; Líbia i l’enderrocament del coronel Gadafi; Mobutu, Kabila i la República Democràtica del Congo; la guerra civil d’Angola, o la irrupció petroestratègica dels Emirats Àrabs o d’Isis. No hi ha país del món on hi hagi hagut algun conflicte en el qual els comerciants de matèries primeres no hagin participat. Política, per una banda, i comercialització de matèries primeres per damunt o per sota dels governs, dels blocs, de les normes de les borses, de les lleis antitrust i de les investigacions als jutjats o a les comissions parlamentàries.
És un món fosc. De capitals fantasma que apareixen i desapareixen. Ple de corrupcions.
Desconeixia el nom d’algunes de les empreses dedicades a aquest sottogoverno (govern a l'ombra): Philipp Brothers o Cargill, primer; i Vitol, Trafigura, March Rich + CO, Glencore, Xstrata, Yukos i Gunvor en els darrers anys. No es tracta de comprar i vendre amb un marge. Negocien amb el que faci falta: carbó, petroli, alumini, liti, metalls, sucre, coure, diamants, gra... I ho fan al marge de les ideologies, dels tractats entre països, dels embargaments, de les lleis antitrust o de les investigacions oficials dels seus parlaments. Han enderrocat governs, n’han mantinguts uns quants. És un món fosc. De capitals fantasma que apareixen i desapareixen. Ple de corrupcions. Que es manega a través de comissions il·legals i paradisos fiscals. Que torça els mercats de futurs. Que aprofita l’avinentesa de les fams, de les sequeres, de les guerres. És a dir, actua com a claveguera de les que tothom es desentén, però de les que tots en fan ús. Oficialment l’ignoren, però els hi deixen fer per aconseguir que hi hagi la matèria primera al lloc adient en el moment oportú.
Qui se’n ressent d’aquest model? El preu final de les coses. És legítim espavilar-se i obtenir benefici per realitzar una transacció, però hi ha topalls que s’han superat àmpliament. És bo aprendre de cada moment històric. La digitalització facilita informació suficient als legisladors, als governants i als jutges per actuar; i el tsunami legislatiu de la UE, també; de fet, es comença a aplicar a finals d’enguany, estableix clarament que les empreses europees no podran actuar al marge dels criteris de sostenibilitat i ètica, i que ho hauran d’especificar als seus balanços comptables.
Si el món està en venda, com titulen el seu llibre Blay i Frachy, els valors per mantenir una societat imperfecta però millorable, no.