Quan a la Jornada de la Fundació Jordi Comas, celebrada la setmana passada a Cap Roig, el director de negoci de Caixabank, Jaume Massana, deia que l'economia anava bé i creixia, molts dels 150 assistents a l'acte van arrufar les celles. L'endemà, a La Contra de La Vanguardia, Jeremy Rifkin, l'autor del llibre L'era de la Resiliència titllava de serendipitat el moment màgic econòmic que es podria viure els mesos vinents. I el mateix dia, Oriol Amat, a l'ARA, recordava que l'economia catalana s'accelera trimestralment més del doble que l'espanyola en termes reals, tot i la millora d'aquesta.
Paral·lelament a aquestes tres intervencions, es filtrava el principi d'acord dels sindicats i la patronal per augmentar els salaris un 10% en tres anys. És moment de tornar a creure novament en el gener humà?
La inflació s'està alleugerint a poc a poc. Els tipus d'interès segueixen amunt, però més moderadament del que dibuixaven les negres previsions de 2022 i, de fet, d'aquí a pocs mesos podrien declinar. L'eurozona esbandeix la recessió, quan l'any passat els malastrucs predicaven l'apocalipsi, mostrant un escenari de crisi galopant. Pocs creuen ara, fins i tot en les pitjors expectatives de la invasió russa a Ucraïna, que la situació econòmica europea empitjorarà els mesos vinents. Ans al contrari. Apareixen uns mesos en els quals la majoria dels paràmetres econòmics treuen llustre.
En economia s'ha de planificar acuradament, sabent que les programacions sempre es desarreglaran i es faran malbé; no és una ciència rectilínia aquesta. Els cicles no es fien de si mateixos, cavalquen sobre els altres, els anorreen, els precipiten o els reconverteixen; a més, les catàstrofes, els fenòmens ambientals climàtiques -damunt, el canvi climàtic que avança-, les guerres -que no se sap ni com comencen ni com acaben, capgiren encara més les situacions-.
Les mesures de suport econòmic a la ciutadania i a les empreses per superar el sotrac de la covid i de les amenaces de la invasió russa d'Ucraïna estan donant uns fruits excel·lents. Això fa que ens trobem davant d'una oportunitat que pocs esperaven. Justament el contrari que la crisi del 2008, la qual va ser gestionada a l'Estat espanyol i a la majoria dels països sota els criteris ultraliberals. És a dir, temps de retallades. El PIB global va caure un 5,1%. L'atur a Espanya es va enfilar fins al 25% de la població i al 50% entre els joves menors de 30 anys. Va prevaldre el suport als bancs que a la ciutadania, amb resultat d'empobriment de la majoria de la població i sobretot dels més febles.
Bufetada a la cara
Assistim, doncs, a un estat de progrés provisional dins el qual seria susceptible que s'obri una finestra d'oportunitat més o menys llarga fins que tornin a venir mal dades. Rifkin matisa: només s'aconseguirà aprofitar l'avinentesa si es fan els deures complementaris; aquesta és l'única manera que el creixement que treu el cap sigui positiu. Tres línies d'actuació indispensables. La primera, la de la transició cap al desenvolupament sostenible. Que el 2030, diu, per exemple, tots els cotxes del planeta siguin elèctrics serà un esforç que haurà valgut la pena realitzar per evitar que es privatitzi la natura; però mancaria complir rigorosament la resta dels terminis per la descarbonització.
La segona, la de portar la democràcia a les xarxes per aprofundir en la convivència, en mig d'una sensació generalitzada que avancem en sentit contrari. I la tercera, la de l'acceleració de l'ús de les noves tecnologies digitals que facilitaran les tasques als humans, permetran avançar més ràpidament en la conquesta de la ment i del planeta i milloraran la productivitat, que a alguns països com el nostre li anirà molt bé. Ara bé, el desenvolupament sostenible, la democràcia a les xarxes i la transformació digital requereixen un canvi de manera de viure tots plegats, i una relació diferent amb l'entorn, que ens obliga a canvis d'hàbits profunds, part dels quals masses negacionistes no estan disposats ni a parlar-ne.
Quan els sindicats i la patronal són capaços de pactar uns increments salarials en proporcions més beneficioses enfront de la inflació, cal reconèixer que s'avança lentament pel bon camí
"Un cant de sirena o, millor, una bufetada a la cara" -sento que em diuen els mileuristes, els sense feina, els que no tenen la capacitat d'enfilar-se per l'escala social, els exclosos d'aquestes lleugeres millores de la possible finestra d'oportunitat-. "Boniques paraules per una part de la societat".
Tenen raó. A un hemisferi és de dia i a l'altre de nit. Esdevé indispensable el creixement, però no està clar que el seu rendiment sigui proporcional per a tots. Aquest capitalisme de dos segles i escaig, tot i la seva extraordinària evolució, no va néixer per crear societats igualitàries; gràcies a les reformes històriques i a la pressió dels treballadors fa créixer l'economia repartint una mica millor els beneficis obtinguts entre les parts que els han fet possibles, que no és poc.
Quan els sindicats i la patronal són capaços de pactar uns increments salarials en proporcions més beneficioses enfront de la inflació, cal reconèixer que s'avança lentament pel bon camí. Vaja, que si la inflació se situa en uns mesos entre el 2 i el 2,5% i els tipus d'interès, entre el 3 i el 3,5%, com voldria Jaume Massana, combinada amb els increments salarials pactats, gran part de la població estarà millor.