Quan un matí, el director de l'escola, on estudiava l'ESO, em va cridar, juntament amb quatre amics al seu despatx, sabíem que la revista que havíem publicat, com una “plataforma” perquè els alumnes opinessin i aportessin propostes, no havia caigut bé. Tenia 15 anys. Va ser la primera vegada que un article meu va ser censurat i la revista prohibida. De res van servir els nostres arguments de llibertat d'expressió, de democràcia i altres grans principis dels que parlàvem a classe o en tertúlies improvisades. Res. La direcció ens va amenaçar amb l’expulsió si persistíem amb la nostra idea. De fet, no vàrem fer cas de les ordres i durant gairebé un any, vàrem seguir imprimint la revista que distribuíem d’amagat en moltes escoles. La censura ens va fer “famosos”.
Va ser el professor d’anglès, un Merlí lingüístic, que ens va agafar, recordant-nos que si acatàvem aquesta ordre, que ell trobava injusta, acabaríem per acceptar totes les altres que vindrien. Era una època contestatària i reivindicativa de més llibertat. Veníem dels disturbis de Maig 68, que vaig viure com a espectador. Al 75, vaig manifestar-me contra Franco, davant de l’Ambaixada Espanyola a Brussel·les, on he viscut durant més de 25 anys. Estàvem implicats en totes les protestes contra els nombrosos conflictes internacionals o l'onada de dictadures que naixien a l’Amèrica llatina en la dècada dels 70 i que seguíem a través de la televisió o dels diaris. El suport d’aquest professor d’anglès, ens va donar el valor de seguir amb la revista. He de reconèixer que aquest episodi ha marcat una manera de fer i de ser, no acceptant teories o ordres imposades sense, abans, fer preguntes, moltes incòmodes que demanen respostes clares, lògiques i fonamentades.
Mai hagués pogut imaginar que moltes dècades després d’aquest episodi em tocaria viure una situació com la que el món viu des de març 2020. El virus, la declaració de pandèmia, la seva gestiò i les seves mesures sense cap sentit, les subtils retallades de drets fonamentals, la por, el fatalisme, la passivitat de la majoria, etc. van desencadenar una tempesta de preguntes, com sempre, incòmodes, que a dia d’avui encara estan sense respostes consistents. El 23 de març del 2020 vaig escriure la meva teoria sobre els rerefons de la Covid, que vaig enviar a alguns periodistes que van preferir no publicar-lo tot i que els havia fet reflexionar. Més de 18 mesos després, no m’he equivocat gaire.
No sóc un gran seguidor de sèries televisives, però he de reconèixer que algunes d’elles em van enganxar. El Dr. House amb el seu sarcasme i la seva manera d’investigar i d’anar a contracorrent. Colombo amb la seva retorçada lògica i les seves preguntes sempre incòmodes, o Suits (La ley de los audaces) amb el sarcàstic i intransigent Harvey o el revolucionari Mike. A Catalunya, ha sigut la sèrie Merlí, amb aquest professor inconformista que obligava a pensar a partir dels clàssics, recordant a Robin Williams en El club de los poetas muertos. Recordo com Merlí es va convertir en una icona per molts joves i no tan joves que reclamàvem a crits tenir un Merlí a cada escola.
Qui no recorda aquella escena sobre autoestima, agafant un bitllet nou de 50 euros i després de fer-li de tot, seguia sent un bitllet de 50 euros. O els conflictes amb la direcció de l’escola, amb els pares, amb els altres professors, on es mantenia ferm en les seves conviccions fins que no l’hi demostraven el contrari. O aquelles classes on el debat, la discrepància, l’anàlisi era el fil conductor per arribar a fer pensar als seus alumnes fora de les normes. La Covid ha matat l’esperit de Merlí. Les seves ensenyances i els seus valors han volat.
La Covid ha matat l’esperit de Merlí. Les seves ensenyances i els seus valors han volat
Amb la por induïda des de l'inici de la crisi, hem tancat la porta a fer preguntes, a contrastar informació, a discrepar, a fomentar debats diferenciats on cadascú aporta i comparteix la seva opinió, el seu punt de vista, els seus arguments, les seves fonts i les seves proves per entre tots entendre el que està passant.
Hem acceptat la pèrdua de llibertats fonamentals bàsiques, fet impensable abans de la Covid. Per un virus amb baixíssima letalitat, estem assumint una societat vigilada, dividida, segregada, censurada com ho va ser també la meva revista. Estem hipotecant el futur dels nostres fills, desprotegits fins al límit físic i psicològic, sense oposar-hi resistència, sense fer preguntes, sense demanar proves ni exigir responsabilitats. Gandhi deia que “un dia, potser haurem de seure davant dels nostres fills per explicar, mirant-los als ulls, perquè no vàrem fer res”. Ens hem empassat conceptes tan absurds com irreals. Asimptomàtics que contagien, falsos positius que tanquem a casa a partir d'un PCR que s’ha revelat defectuós en un percentatge molt elevat de casos, vacunar-se per solidaritat, vacunats que tenen por de ser contagiats pels no vacunats. Acceptem amb normalitat ser inoculats amb un producte nou, sense cap recepta mèdica, obligatòria per un simple antibiòtic. Ens hem cregut la desaparició de la grip que cada any matava millers de persones i col·lapsava els hospitals. Però el més greu és menysprear el més sagrat que tenim. El nostre propi sistema immunològic. Una llista de noves teories mèdiques que farien enrabiar a Merlí.
Estem deixant que ens portin cap a un camí del que no sabem res, no coneixem les conseqüències, ni les repercussions per la salut d’una falsa solució màgica que cada dia demostra que no funciona, amb conseqüències incalculables que els seus promotors coneixien perfectament. Que Suècia, sense cap mesura restrictiva de llibertat, de tancament, de mascaretes, etc.. tingui menys morts per milió d’habitants, ens hauria de fer reflexionar i fer-nos dubtar de totes les mesures sense sentit adoptades en molts països
No sóc anti vacunes, no ho vaig ser mai
No sóc anti vacunes. No ho vaig ser mai. Però no tinc cap confiança en un producte que deixa de protegir al cap de tres mesos, que és el responsable de l’aparició de les variants i redueix les nostres defenses naturals tal com molts estudis demostren, fins i tot la referència mundial del Lancet. Una solució que obligarà a una inoculació continua i per sempre. Una “vacuna” creada en sis mesos, saltant-se tots els protocols que sempre ens han explicat, amb una tecnologia que mai s’ha provat en humans i amb efectes desconeguts sobre el cos humà. Un experiment que està causant el major nombre de persones efectes adversos de tota la història de les vacunes. (xifres oficials)
Però, perquè ningú recorda l’esperit crític de Merli? O Einstein.
Si no fos tan perillós i no tingués conseqüències directes en les nostres llibertats, trobaria divertides les discussions actuals sobre la ciència, la confiança o la desconfiança en els seus postulats, les teories, les conspiracions i altres pensaments amb els que hem de ser molt crítics i que aquests dies corren per les xarxes. Aquest nou espai que havia de ser de llibertat i que s’ha convertit en el més gran censor de la història.
No és normal que científics de renom internacionals, amb currículums impressionants, amb premis Nobel siguin ignorats pels mitjans de comunicació, les seves paraules censurades o els seus vídeos eliminats de les xarxes
Abans de la covid, les persones amb un esperit inquiet i una actitud crítica amb les informacions oficials, amb les normes o les lleis, eren vistes com un referent que molts seguien i volien imitar. Avui dia, aquestes mateixes persones amb dubtes davant del flux interminable d'afirmacions "científiques" és ràpidament anomenat "negacionista", “terraplanista”, “ anti-vacunes”. O molt pitjor, són apartats o fins i tot atacats com un "teòric de la conspiració". Si algú s'atreveix a suggerir una perspectiva críticament diferent, llavors això és ràpidament "contrari a .." o una "teoria de la conspiració" serà vetada per qualsevol mitjà de comunicació.
No és normal que científics de renom internacionals, amb currículums impressionants, amb premis Nobel siguin ignorats pels mitjans de comunicació, les seves paraules censurades o els seus vídeos eliminats de les xarxes. No té cap lògica que el propi inventor de la tecnologia mRNA, Robert Malone, sigui silenciat quan adverteix dels efectes perillosos del seu invent. No té cap lògica que Geert vanden Bossche, el més gran expert en vacunes, que ha col·laborat amb les grans farmacèutiques, amb GAVI i la OMS en programes de vacunació, estigui silenciat perquè adverteix del perill de vacunar massivament en mig d’una pandèmia. La llista és llarga i vivim situacions que no tenen explicació.
Per desgràcia, hem de reconèixer que moltes de les afirmacions que aquests “complotistes” anunciàvem fa 18 mesos, s’han acabat fent realitat. Passaport mèdic, restriccions, vacunació obligatòria, vacunació cada sis mesos, vacunació dels adolescents, els nens, els bebès, les dones embarassades, etc... Són avui pura actualitat. Estem tornant a èpoques molt negres de la història europea veient com polítics pretenen enretirar drets fonamentals a aquelles persones que no accepten els discursos oficials. "Negar a les persones els seus drets humans és desafiar la seva pròpia humanitat" deia Nelson Mandela que, amb Luther King, Gandhi, etc.. no estarien molt orgullosos del llegat.
La ciència no és un dogma. La discussió, la discrepància, la informació contrastada és la que la fa avançar
La ciència i la història té molts exemples de teories que eren massa salvatges que varen ser prèviament rebutjades per ser adoptades més tard com a pràctica. La ciència no és un dogma. La discussió, la discrepància, la informació contrastada és la que la fa avançar. És per això que existeix “la revisió per parells”, un regla d’or de la ciència, on altres científics de la mateixa especialització avaluen la qualitat i el rigor de la feina dels científics que han presentat el descobriment. Albert Einstein va tenir molts problemes per defensar la seva teoria de la relativitat. Els seus col·legues trobaven les seves idees "terraplanistes o negacionistes" perquè s’allunyaven de les versions oficials. Einstein va ser dels científics que més errors va cometre i més vegades va canviar d’opinió. Per a Einstein, la intel·ligència no era tancar-se obstinadament a les pròpies opinions. Per a ell, comprendre el món, era tenir el coratge d'experimentar amb idees, de cometre errors, de posar-ho tot en qüestió, de canviar els propis punts de vista, no una vegada, sinó repetidament, per descobrir i arribar a comprendre. L'important no era tenir raó. Era intentar comprendre.
L'actitud crítica dels Països Baixos
En tot aquest temps, m’he sentit a gust als Països Baixos, amb la seva actitud molt critica, amb el compromís, l’activisme directe i la transparència d’una societat amb prou valor per posicionar-se públicament, per enfrontar-se frontalment a decisions polítiques injustes, a denunciar les autoritats, etc. amb independència de la professió o el càrrec que ocupen. En molt comptades ocasions he vist aquest compromís per part d’intel·lectuals i mediàtics espanyols i catalans amb valor suficient per posicionar-se en contra d’aquesta nova societat d’Orwell. Malgrat estar en contra i tenir dubtes, molts que conec prefereixen guardar un silenci equidistant per por de comprometre la seva imatge publica. “... primero vinieron a buscar a los comunistas y no dije nada porque yo no era comunista...” Martin Niemoeller (1892-1984).
Després de 18 mesos estem pitjor, malgrat les promeses que molts accepten amb resignació. Ens han venut la terra promesa si ens vacunàvem amb un experiment genètic desconegut.
No sé si tinc raó o si estic equivocat en tot, en una part o no. Però no ens hauria de molestar, ni fugir com de la pesta, d'aquelles persones que han decidit fer preguntes en veu alta, exigir explicacions i sobretot responsabilitats per totes aquestes decisions sense sentit. Merlí estaria furiós amb aquest silenci i segur que ho expressaria amb una cita de les seves. “La llibertat no és escollir un camí. És rebel·lar-se contra tots aquells que volen imposar-te'n un”.
Jo, fa 46 anys que he escollit el meu camí on la llibertat no es negocia.