D’un temps ençà, el preu de l’oli d’oliva s’ha enfilat a uns nivells mai vistos. Quan va començar l’escalada vaig dir-me: “A veure si això contribueix al fet que el pagès cobri el que li toca”. Sempre he trobat que el preu de determinats productes alimentaris és escandalosament baix. Molta gent protesta. Gent modesta, en alguns casos. Se senten perjudicats. Però, esclar, ens hem acostumat a no pagar el que toca pels béns que consumim.
Bona part de la culpa la té el mateix pagès, que està acostumat a vendre a doll. És a dir, tota la producció -del que sigui- a l’engròs, a aquell que li compra tot. Tradicionalment ha estat la cooperativa del poble o de la comarca. Altres cops, grans intermediaris. Tothom es queixa de la llarga cadena que separa el productor del consumidor final. Ara bé, els productors fan alguna cosa per escurçar-la? Per això tenen molt de mèrit les botigues d’aliments que compren directament al productor. Estan tenint un gran èxit.
Em sembla recordar que un dia els parlava del secret dels italians amb l’oli d’oliva. El patriotisme local -el patriotisme sempre es dispara per excusar la mateixa incompetència- diu: “Els italians ens compren el nostre oli i, després, el venen com italià. Això vol dir que el nostre oli és millor!”. Xim pum! No és ben bé així. Un només ha d’entrar en un supermercat d’un país allunyat, d’un continent no productor d’oli d’oliva, per entendre l’operació. Itàlia és un país que, per les raons que siguin -ben diferents de les de França-, desprèn glamur. La seva història, la seva cultura, els romans... I no és façana.
Tenen molt de mèrit les botigues d’aliments que compren directament al productor
La moda i el luxe es defineixen a tres llocs del món: París, Milà i Nova York. No és casualitat. Ni els Ferrari ni els Maserati són façana. Són tecnologia de precisió combinada amb disseny: enginyeria il·lustrada -recordin Leonardo da Vinci-. Per tant, no banalitzem les qualitats que nosaltres no tenim. Aquest glamur és molt útil. Tant, que la mateixa cosa feta a Itàlia o feta a Espanya no es ven igual. Es ven millor i més cara si és italiana. El tema s’ha aplicat a l’oli. Si, com dic, ens aproximem a l’apartat d’olis d’oliva d’un supermercat molt llunyà, observarem que, en general, el 90% està ocupat per marques italianes. Després les gregues -que també desprèn glamur, encara que rústic, rural i de pescador- i, finalment, els olis espanyols liderats, i això ens honra, per Borges.
En general, Itàlia és deficitària en oli. En consumeix més del que produeix. L’any 2022 va consumir 427.000 tones i en va produir, només, 178.000. Ni la meitat. Però és que, a sobre, necessita més oli encara perquè n’exporta d’embotellat encara que no sigui italià. Els olis italians tenen la característica de ser els més cars, encara que Borges es ven a preu de qualitat. Dins dels italians hi ha dos grups de preus: els olis produïts a Itàlia i els produïts fora però embotellats a Itàlia. L’etiqueta ho identifica clarament. Els produïts a Itàlia són més cars que els altres embotellats a Itàlia però procedents d’altres països, esclar.
La indústria agroalimentària italiana està ben estructurada
Com que embotellar oli a Itàlia ha esdevingut un negoci, resulta que en necessiten molt més del que produeixen i consumeixen. O sigui, Itàlia no ens compra l’oli perquè sigui millor o pitjor. Itàlia ha descobert que qualsevol oli, si s’embotella a Itàlia, es pot vendre a preu més alt. No enganyen ningú i tampoc cal escandalitzar-se: nosaltres ho fem amb altres productes, com ara l’avellana. S’importa de Turquia en brut i s’envasa a Catalunya per ser exportada. Amb la diferència que els italians compren al mercat interior a preus alts mentre que nosaltres utilitzem els turcs per escanyar el Camp de Tarragona. No ens enganyem: la indústria agroalimentària italiana està ben estructurada.
La realitat és que Espanya ha esdevingut el primer productor i exportador d’oli del món. Com ha succeït amb el vi. Però estaran d’acord amb mi que no és el mateix exportar oli embotellat (per exemple, Borges) que camions amb les cisternes plenes de productes a doll. Tot això no s’explica quan es diu que Espanya ha superat a Itàlia en exportacions d’oli, o de vi. És a dir que no s’explica que es treballa constantment per mai tenir cap mena de glamur. Per això el porró, no pas la copa Pompadour, només es podia inventar aquí. Algunes dades per il·lustrar el tema.
O sigui, gairebé una tercera part de l’oli que produeix Espanya s’exporta a Itàlia per ser embotellat. I així és:
Espanya va vendre a Itàlia oli d’oliva per valor de 1.106 milions d’euros. Bé, fins aquí tot clar. Però resulta que l’oli espanyol (bàsicament Borges) ha desaparegut dels prestatges dels supermercats internacionals. Això vol dir que la demanda del nostre oli és molt rígida, no resisteix fàcilment la pujada de preus. Per contra, l’oli d’oliva italià (produït o embotellat) continua als prestatges dels supermercats internacionals. Això vol dir que el comprador és més flexible i, encara que s’hagi apujat el preu, compra oli... si és italià. És el que abans els explicava sobre el glamur: È caro ma è bello! Per afegitó, parlo amb un importador de productes alimentaris a l’Orient Pròxim. És italià. I m’explica la seva teoria sobre la pujada de preu de l’oli d’oliva a Espanya.
La realitat és que Espanya ha esdevingut el primer productor i exportador d’oli del món
La principal regió productora d’oli a Itàlia és la Pulla (Puglia en italià), que genera el 40% de l’oli de tota Itàlia. Té plantats uns 60 milions d’arbres. Però un terç, uns 20 milions, s’han de tallar, ja que han estat infectats per la xilel·la (un bacteri). Això vol dir que la producció d’oli d’oliva a Itàlia s’ha reduït un 13%. I el fet ha creat una mena d’especulació que també afecta Catalunya. I com que ningú vol ser titllat d’especulador -ja se sap que els dolents són sempre els mercats, però mai nosaltres ni els individus amb els quals tractes- tothom li dona la culpa a la sequera.
Serà veritat el que diu el meu amic italià? Difícilment ho sabrem mai. El que és cert és que la reducció de producció a Itàlia genera inflació en el producte. Tot el món vol oli italià -produït o embotellat allí-. I si part d’aquest oli prové d’Espanya, no és estrany que s’aprofiti la situació. Se’n beneficia el pagès? Ho dubto. Ja se sap que la macroeconomia no és una ciència exacta i també funciona per suposicions. La veritat probablement mai la sabrem.