Tres salaris i una paga extra han permès a la humanitat passar d’un estat de penúria generalitzada històrica a un altre de major confortabilitat. Des de fa setanta o vuitanta anys, a prop de les dues terceres parts de la població occidental ha assolit un ampli benestar i la capacitat d’adquirir béns i serveis a dojo. Però, fa vint anys, els salaris -més ben dit, la renda disponible- estan rebent fortes clatellades, perquè triomfa el mileurisme; ara Trump n’hi dona un altre de ben forta, sense saber ben bé què és el que cerca ni en nom de qui pren la decisió: es carrega la paga extra.
El primer salari de veritat ens el vam guanyar els humans, arrel la revolució industrial. Fins aleshores, no existia aquest concepte de retribució a canvi d’un treball determinat. Va ser exigu al llarg del segle XIX a canvi de jornades laboral esgotadores, però va permetre que les famílies obtinguessin unes rendes que els dona autonomia i seguretat econòmica.
El primer salari de veritat ens el vam guanyar els humans, arrel la revolució industrial
El segon salari neix quan les empreses necessiten mà d’obra més qualificada, personal més preparat, especialitzat i directius, per tal de millorar la producció, la productivitat, la innovació i la rendibilitat de les empreses; a aquest salari s’apunten els funcionaris, els polítics, els professionals lliberals, els professors, els assessors i consultors... És el denominat salari d’influència, l’escalada del qual es desplega extraordinàriament al segle XX.
El tercer salari arriba quan els estats prenen la decisió d’oferir serveis a canvi d’impostos; això es produeix de forma massiva a partir de 1950. A Occident s’estandarditza la sanitat, l’educació, les pensions, la dependència, les infraestructures, la dependència, la seguretat, el suport a la cultura, la innovació..., dels quals gaudeix tota la població.
Cooperació internacional front l’aïllament
Al costat d'aquests tres salaris, cal afegir la paga extra. Per les mateixes dates que es generalitzen els serveis públics, els estats moderns s’interrelacionen cada cop més entre si, a força d'impulsar l'harmonització financera i monetària (Bretton Woods, 1944), la cooperació i el comerç internacional i acords aranzelaris (GATT, 1947), la creació de bancs multilaterals, i les agrupacions regionals d’estats i comunitats, com ara la UE. Eliminen les traves a les transaccions internacionals, s’abarateixen els preus generals gràcies a la competència. Aquesta paga extra permet que la humanitat ingressi en un estadi nou en el qual els països cooperen, i estableixen aliances per un millor flux de les matèries primeres i dels productes.
Aquesta paga extra permet que la humanitat ingressi en un estadi nou en el qual els països cooperen, i estableixen aliances per un millor flux de les matèries primeres i dels productes
Les condicions econòmiques creades per aquest 3+1 van ser òptimes per què la majoria de la població europea visqués en condicions dignes i progressés en capacitat econòmica, major esperança de vida, temps lliure i benestar general. Les famílies europees van poder expandir el consum de productes alimentaris, habitatge, transport, gastronomia fora de casa, lleure i cultura, vestit i calçat… i gaudir a la vegada a un preu molt barat de serveis altrament molt difícils de pagar.
Només cal visionar els gràfics del consum dels setanta, vuitanta, noranta i primers anys del mil·lenni. Aquest bé de Déu comença a malbaratar-se quan la renda disponible queda atrapada als darrers vint anys; la inflació i els impostos se la mengen a queixalades. I els serveis públics no poden satisfer la progressió geomètrica de les demandes. La reducció d’aquests tres salaris provoca el desencís de les classes mitjanes, la seva reducció, la seva desestabilització, la inseguretat, la desprotecció; i una major desigualtat i risc d’exclusió social.
Doncs bé, en plena davallada de les classes mitjanes, aquesta paga extra que ha arrodonit l’estat del benestar és la que ara retira Trump amb el seu invent. Carregant-se la política aranzelària de les darreres dècades, incrementa els preus de les matèries primers, productes i serveis de tot el món, fa retrocedir a la humanitat quan els avenços s’ha demostrat que han estat extraordinàriament fructífers, i enfonsa una mica més a les classes mitjanes -en nom de les quals diu que parla- i als que viuen per sota del llindar de la pobresa tant als Estats Units com a la resta del món.
En plena davallada de les classes mitjanes, aquesta paga extra que ha arrodonit l’estat del benestar és la que ara retira Trump amb el seu invent
La ciència econòmica progressa i millora a còpia d'adquirir experiència en les aplicacions a diverses circumstàncies i països; més encara amb l’acceleració dels darrers cent anys. Per altra banda, els tractats, les negociacions, la diplomàcia encareixen els productes i serveis, però esdevenen indispensables a l’hora de resoldre els problemes. En aquest cas, el president dels EUA i el seu equip demostren una extraordinària incultura econòmica en utilitzar una fórmula inconsistent i totxo, que lluny de portar un bé al seu país com pretén atempta contra tots; a més, en aquest món tan sofisticat ningú demostra que és més fort donant mastegots.