A tot Europa s’estan produint múltiples i contundents protestes dels pagesos, a Holanda, França, Alemania...i també aquí. Les motivacions aparents són moltes i diverses. En primer lloc els preus percebuts de diferents sectors agraris (a casa nostra, per exemple, l’oli d’oliva, la fruita fresca, els cítrics, el raïm) sotmesos en conjunt a una alta volatilitat que alimenta les incerteses. Però també els increments dels preus d’alguns inputs, els nous aranzels de Trump, els riscos comercials associats al Brexit, el vet rus a productes de la Unió Europea, la previsible pèrdua de recursos de la PAC, els riscos associats a la sanitat vegetal i animal, els danys creixents per fets catastròfics vinculables probablement al canvi climàtic, tal com la recent borrasca Gloria, els impactes comercials i no només comercials del corona-virus, etc. En el fons hi ha un deteriorament de la rendibilitat que posa en risc la viabilitat econòmica de moltes explotacions agràries.
"Hi ha un deteriorament de la rendibilitat que posa en risc la viabilitat econòmica de moltes explotacions agràries"
No obstant això, malgrat haver identificat un rosari de causes immediates, cal seguir preguntant-se per què protesten els pagesos? Què està passant realment? L’agricultura és un sector crític i estratègic, però alhora és un sector fràgil i situat al bell mig dels grans desafiaments del segle XXI, una realitat que sovint resta oblidada per una societat allunyada del fet alimentari i de la seva extraordinària complexitat en relació a les dimensions socials, econòmiques i mediambientals.
Avui, diferents vectors estan reconfigurant l’escenari del segle XXI amb impactes directes sobre l’agricultura. L’increment de la demanda d’aliments d’una població que creix i es desenvolupa afegeix tensió sobre recursos bàsics tals com l’energia, l’aigua, el sòl agrari i la biodiversitat. Aquest fet afegeix tensions mediambientals i contribueix també al canvi climàtic. D’altra banda, les necessàries opcions vers la sostenibilitat i la gran transició energètica que promouen els tractats de Paris contra el canvi climàtic requereixen canvis en les tècniques de producció i noves inversions. Tot plegat impulsa la concentració de les empreses agrícoles i la corresponent pèrdua d’unitats productives, ja que sovint la dimensió va lligada a la capacitat per assumir els canvis. En un altre sentit, el desenvolupament de les tecnologies està comportant, a més de requeriments financers per abordar les inversions necessàries, l’augment de la dimensió òptima de l’empresa, fet que empeny vers més concentració i reestructuració del factor treball.
L'agricultura, un pastís cobdiciat
Al nou escenari del segle XXI, amb recursos més escassos i demanda creixent, l’agricultura passa a ser un pastís cobdiciat per especuladors i grans centres de poder econòmic, els quals darrerament estan realitzant creixents inversions en la compra de terres i en la propia gestió d’explotacions o empreses agràries. Grans empreses estan prenent posicions a tot l’entorn dels inputs del món de l’alimentació i la bioeconomia. Les llavors, els fertilitzants, els fitosanitaris i l’energia, per exemple, estan controlats per un nombre molt reduït d’empreses formant poderosos oligopolis. Així mateix la distribució és controlada per unes poques grans empreses en forta competència entre elles provocant una ferotge lluita per obtenir preus reduïts dels seus proveïdors agroalimentaris. Davant d’això, amb unes estructures organitzatives fragmentades, una miríada d’explotacions agràries negocien amb evident desavantatge la compra dels inputs per a la producció i la venda dels seus productes. I pel camí van perdent bous i esquelles.
"Al nou escenari segle XXI, l’agricultura passa a ser un pastís cobdiciat per especuladors i grans centres de poder econòmic"
Es produeix una paradoxa perversa, just al moment en què els agricultors podrien jugar una carta decisiva que els permetés valorar la seva activitat, hi ha actors, en part aliens al sector, que des d’una posició més forta estan desplaçant l’agricultor tradicional, empenyent-lo cap a una progressiva assalarització, irrellevància o abandó. Contra això protesten els pagesos.
I, per si faltava llenya en aquesta foguera, els pagesos protesten per la falta de respecte d’una societat ingènua o irresponsable que menysté els agricultors. La marginació de la pagesia, la desvaloració de la seva imatge ve de lluny però en l’actualitat ha esdevingut un menyspreu, o mòbing si es prefereix, organitzat i alimentat amb un discurs pseudo-mediambientalista. Des de la ignorància i el simplisme es pretén obviar la complexitat i la dificultat de donar resposta als reptes alimentaris i mediambientals alhora. S’estan imposant un seguit d’absoluts que solament tindrien viabilitat en un escenari pre-industrial. Actualment hi ha molts més milions de persones per alimentar, cal destinar espai a les energies renovables, cal conservar la biodiversitat, cal defensar els nostres boscos i mantenir els equilibris mediambientals. Cal fer totes aquestes coses, no només una d’elles. Ni tot serà un parc natural, ni tot un camp de conreu però cal que ambdues realitats existeixin de la forma més equilibrada i sostenible possible, atenent al conjunt de necessitats dins d’un òptim realitzable.
Però, davant de tot plegat, què fer? Quines són les opcions de la pagesia? Quines podrien ser les orientacions de futur? El tema és molt més complex del que sembla i, per definició, els temes complexos requereixen solucions complexes i alhora flexibles o heterodoxes.
Solucions complexes, flexibles i heterodoxes
En primer lloc, cal recuperar i exigir el respecte per una professió que desborda dignitat i servei. Cal fer front als profetes del no, a vegades disfressats de mediambientalistes. En aquest aspecte seria un pas important la integració o estreta coordinació i complicitat dels generadors de polítiques mediambientals i de polítiques agràries. La descoordinació d’aquestes polítiques pot propiciar decisions deslligades de la responsabilitat d’atendre el conjunt de necessitats de manera equilibrada.
En segon lloc, acotar des de les lleis i amb la contundència necessària les posicions d’abús de posició dominant al llarg de la cadena alimentària i evitar la pèrdua de control sobre recursos bàsics tals com el sòl i l’aigua. S’han donat passos interessants amb la llei de la cadena alimentaria i altres iniciatives però cal aprofundir en mesures que donin suport a una agricultura territorialment necessària però que pels condicionants estructurals (orografia, clima, edafologia) tenen dificultats en un entorn altament competitiu.
"Cal recuperar i exigir el respecte per una professió que desborda dignitat i servei. Cal fer front als profetes del no, a vegades disfressats de mediambientalistes"
En tercer lloc, cal que les empreses o explotacions agràries millorin la seva capacitat negociadora amb clients i proveidors i, alhora, guanyin posicions i marges al si de la cadena alimentària, participant en baules de transformació i/o distribució. En resum, cal sumar energies amb acords de comercialització a través de les Organitzacions de Productors, per exemple, o altres fórmules d'integració. Aquest és un espai que podrien o haurien d’ocupar les cooperatives, una eina organitzativa a la que avui li cal recuperar prestigi i adaptar el seu funcionament a les noves exigències de l’entorn competitiu. Alhora, davant d’uns mercats globals, les respostes també han de ser globals i, en aquest camí, caldran esforços per millorar la coordinació dels agricultors als diferents nivells.
Finalment, tal com s’ha exposat, l’agricultura se situa al bell mig dels desafiaments del segle XXI. En negatiu i en positiu l’agricultura és decisiva en termes de gestió de l’aigua, del sòl, dels boscos, de la capacitat per emetre o absorbir gasos d’efecte hivernacle, en la defensa de la biodiversitat, etc. Per exemple, el sòl agrari té un extraordinari potencial com a embornal de carboni, un servei que ben segur ha d’interessar a empreses emissores de CO2 les quals requeriran compensar les seves emissions. Lògicament, aquests serveis mediambientals que l’agricultura pot oferir en un escenari post Tractats de París contra el canvi climàtic han de tenir la seva justa compensació econòmica i esdevenir una nova oportunitat. Efectivament, el rol de l’agricultura vers la millora d’aspectes crítics del medi ambient i en relació a la mitigació del canvi climàtic és un actiu de futur a potenciar.