“No a tot”, deia fa uns anys un rètol gegant prop de Monistrol de Montserrat. Desconec l’autor d’aquesta bretolada però, potser, no anava tan equivocat. Aquesta frase comença a semblar un lema de país. Defectes de planificació estratègica, particularismes i ideologismes desproporcionats estan comportant serioses dificultats en la concreció de les infraestructures i equipaments a Catalunya, quelcom diferenciat del nostre entorn proper. Fa pocs dies, Enric Juliana ens en parlava amb ironia: “A Barajas, els avions cremen aigua de roses”). Per entendre-ho, sembla que a Catalunya existeixi certa apatia sobre l’impacte de la inacció.
Portar l’AVE a Barcelona va ser un calvari i amb tants debats sobre les essències es va desatendre l’eficiència del traçat (que ho preguntin a Reus o Tarragona). Ara, parlem de l’aeroport, d’una inversió de 1.700 milions d'euros i ens tornem a entrebancar. Amb el Canal Segarra-Garrigues vam quasi malbaratar els mateixos milions. S’ha dit "no" a quasi totes i cada una de les instal·lacions d’energia eòlica i fotovoltaica; com a resultat, som el territori amb menys producció d’energia renovable. S’ha dit "no" a presons; "no", a centres de rehabilitació de drogoaddictes; "no", a plantes de compostatge; "no", a mines; "no", a granges; "no", a abocadors; "no", a línies d’alta tensió; "no", a indústries; "no", a museus internacionalment emblemàtics; "no", al turisme; "no", als creuers; "no"...
Dèficits en la planificació estratègica del territori
Certament, en tots i cada un dels "no" hi ha arguments (d’oportunitat, mediambientals, de costos desproporcionats, etc.), majors o menors, que els justifiquen. A més, tota infraestructura causa molèsties i, per tant, no és d’estranyar que les persones damnificades es queixin. Alhora, hi ha moviments de protesta que expressen legítimes aspiracions a la millor distribució de càrregues o molèsties per actuacions territorials, o bé plantegen opcions alternatives de millora sobre els projectes. Hi ha infraestructures mal dissenyades (construir dues autopistes paral·leles) o mal ubicades (un aeroport al mar de boires). Altres han estat mal o gens planificades. Per exemple, les decisions sobre el traçat d’una línia de molt alta tensió requeririen estudis de planificació estratègica globals i amb adequada antelació.
La manca de planificació estratègica dona la raó a part dels conflictes, alhora que en complica les solucions
Per contra, la nostra xarxa de línies elèctriques sembla un desgavell. L’actual tensió per la ubicació de les plaques solars en terrenys agrícoles s’hauria d’haver previst i evitat. Com pot explicar-se que els recursos més crítics per resoldre la crisi ambiental es posin en competència? Sens dubte, la manca de planificació dona la raó a part dels conflictes, alhora que en complica les solucions. L’actual planificació estratègica territorial no ha incorporat de manera integral i suficient els reptes de transformació energètica, alimentària i de defensa dels nostres recursos productius.
Els moviments NIMBY
Al marge dels legítims arguments per la discrepància sobre els projectes d’infraestructures, hi ha també diferents orígens que no actuen en la direcció d’avenç enfront als importants reptes estratègics globals i locals. D’una part, els moviments NIMBY (Not In My BackYard) és a dir, “a casa meva, no”. Són moviments insolidaris, que tenen com a comú denominador l’allunyament dels ciutadans de la cosa pública, la qual cosa pot provocar irresponsabilitat social, quelcom que hauria de preocupar-nos seriosament. En general, al si d’una planificació adequada i unes compensacions justes, el ciutadà ha d’assumir la seva quota de “molèstia” per finalitats col·lectives, per més que cal amortir tant com sigui possible els impactes negatius. Efectivament, els hospitals, els aeroports, els trens, les presons, els abocadors, etc. són equipaments públics que ens calen i a algun lloc s’hauran de posar.
Per a alguns, podem haver passat d'un país real de deures i drets a un país irreal on solament hi ha drets
Vivim en una societat que gestiona una gran quantitat de serveis públics. Abans, per exemple, cada veí netejava la seva vorera perquè considerava que era la seva obligació. Avui, la vorera la netegen els serveis municipals. Això és un progrés evident, però pel camí, és possible que s’hagi perdut de vista el procés, amb els seus costos i les seves limitacions, quedant solament visible el dret al servei. Per aquesta via podem haver passat, per a alguns, d’un país real de deures i drets a un país irreal on solament hi ha drets. I, és ben cert, que sense la contrapartida de costos i deures, els drets no tenen ni sostre ni mesura.
Els efectes disruptius de l’ideologisme
Un altre origen de confrontació contra diferents infraestructures o equipaments respon a plantejaments mediambientals a vegades desproporcionats. Les creixents i alarmants notícies sobre el canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat han impulsat l’emergència de lògics moviments defensius. Aquesta preocupació, cada cop més compartida, ha propiciat, des de la bona fe, reaccions precipitades que han conduït a la recerca de solucions igualment precipitades, simples, insuficients i amb un alt risc que siguin equivocades. En aquest context, un ideologisme molt allunyat de la realitat ha articulat el seu pensament en base a grans judicis absoluts o axiomes intocables. Uns judicis absoluts que, d’altra banda, tenen tantes interpretacions possibles com profetes per defensar-los. Un ideologisme que ha trobat el seu judici absolut en el concepte sostenibilitat, però desvinculat de la complexitat de la seva concreció real, o bé en el concepte biodiversitat desvinculat de cap proporcionalitat en relació a altres objectius necessaris. En aquest sentit, cal conèixer una dada: Catalunya -amb el 32% de territori protegit- és el campió europeu en Xarxa Natura, ben lluny de, per exemple França (11%) i per sobre de l’objectiu fixat per la Unió Europea per al 2030, que és del 30%.
D’altra banda, no sempre el que es pregona és el que es realitza. Per exemple, des d’aquest entorn cultural es parla sovint de l’objectiu de sobirania alimentària, quan des d’aquest mateix entorn s’ha posat el fre a moltes de les actuacions per avançar en aquesta direcció. Com a resultat, s’ha impedit incrementar el proveïment alimentari, reduir importacions i afavorir la lluita contra el canvi climàtic; en conseqüència, s’ha propiciat l’abandonament de terres agrícoles i el despoblament rural. Les polítiques de la intocabilitat de la natura han fet fràgils els nostres boscos, convertint-los en una bomba en potència amb capacitat d’emetre (si s’incendiés) milers de tones de CO2. A vegades, els arbres no ens deixen veure el bosc, i allí ens hem quedat, enamorats de l’arbre mentre se’ns cremava el bosc. Tal com afirma Daniel Innerarity, “el nostre gran problema és el populisme que impedeix construir l’interès general amb totes les exigències d’equilibri i responsabilitat”.
Catalunya és un país petit i s'estan comprometent amb frivolitat els recursos necessaris per lluitar contra el canvi climàtic i per garantir un futur sostenible
La sostenibilitat amb sentit de realitat ha de contemplar múltiples i complexes factors, sovint contradictoris. Per exemple, la producció sostenible dels aliments és un clar objectiu al qual hem d’arribar però, alhora, i d’aquí la complexitat, l’alimentació ha de ser suficient i a l’abast de tothom. La biodiversitat, l’aigua, els aliments, els boscos, les emissions de CO2, l’economia, el paisatge, l’equitat, l’equilibri territorial, la qualitat dels sòls, etc. són, tots ells, objectius desitjables. La planificació estratègica ha d’establir les prioritats vers uns òptims possibles però forçosament imperfectes. En qualsevol cas, això només es pot fer a partir de grans consensos, partint de la informació objectiva sobre la realitat i sense prejudicis, dogmes ni utopies.
Cal sortir del "no"
El resultat previsible de tants "no" és la paralització. I, cal saber-ho, és possible que el "no" sigui un luxe que ja no estigui al nostre abast. Catalunya és un país petit i s’estan comprometent amb frivolitat els recursos necessaris per lluitar contra el canvi climàtic i per garantir un futur sostenible. No necessitem propietaris de la veritat, sinó humilitat per compartir esforços i voluntats. El progrés contra el canvi climàtic i per la sostenibilitat és una lluita global. La Unió Europea ha assenyalat el camí amb la proposta del Green Deal: aquesta és la via a la sostenibilitat que cal seguir des de la nostra realitat de país petit. Però per fer-ho, cal un govern integrador amb visió estratègica a llarg termini i que no dubti a l’hora de prendre decisions per construir el futur.