Llegir a la platja és tot un repte, però a vegades et permet, des de la tranquil·litat de la teva tovallola, fer pauses per observar el que passa al teu voltant. Des de pares i mares perseguint els seus fills que no volen marxar fins a senyores fent-la petar o adolescents jugant a això de cridar-se l'atenció mútuament. La veritat és que la platja és un espai de socialització curiós. Però una cosa que m'agrada molt fer, des de la platja, és analitzar aquells individus que pacientment duen a terme una tasca de manera totalment alienada al que els envolta. Parlo de les criatures que juguen amb la sorra, la pala i la galleda.
Observar com aquestes petites ments constructores juguen amb la sorra i ideen mons fantàstics o sistemes de seguretat dignes de la NASA per protegir-se de l'atac imminent dels seus germans petits és una proesa que em meravella cada estiu. El filòsof Friedrich Nietzsche deia que per passar de la moral d'esclaus a la moral de l'home lliure feia falta passar per tres estadis: el camell, el lleó i el nen. El primer és el que, de manera pacient i sacrificada, carrega sobre les seves espatlles el pes de la tradició, de la responsabilitat, d'allò que "ha de ser". El segon és el camell que, un cop s'ha adonat de l'estafa que suposa, haver de carregar amb tot el pes de la responsabilitat, del que s'ha de fer, de la moral i de les coses acceptables i no acceptables, s'enfurisma i rebel·la contra tot i contra tothom. El lleó se sent estafat i traït per una càrrega que no feia falta que carregués, per un pes que no hauria d'haver suportat des d'un primer moment, per una pressió innecessària que se li ha assignat per les seves circumstàncies. Un cop calmat, el personatge passa al tercer estadi, el nen que juga. El nen que juga és la criatura que, un cop calmada i amb els pedaços del que ha quedat de tot el que carregava el camell i posteriorment ha destrossat el lleó, busca la manera de fer noves composicions de trencaclosques o reaprofitar-les per un nou ordre, per una nova realitat on la llibertat és la que guia les seves decisions i no les imposicions d'un context que ni tan sols ha triat en un primer moment.
És curiós com, essent nosaltres a l'altra punta del progrés, donem lliçons als que encara no estan contaminats, als que encara no son res perquè no han escollit res encara
Des que vam estudiar Nietzsche a filosofia a primer o segon de carrera, veig els infants que juguen a la platja d'una altra manera. Fora de la imatge de mocosos improvisant que tenia abans, ara em semblen ments petitones que, malgrat les seves limitacions, actuen com si la sorra fos l'univers i la pala i la galleda les seves armes constructores. Per això mateix em molesta moltíssim quan ve un adult i els ensenya com usar-les. "No, mira, has de fer així... veus? Has de picar bé perquè la sorra no s'enganxi". La supèrbia adulta, a vegades, no té límits. I aleshores màgicament m'imagino un camell donant lliçons a un infant amb pala i galleda per armadura protectora i em faig un fart de riure. En la majoria d'ocasions aconsegueixo que no se'm noti per fora. És curiós com, essent nosaltres a l'altra punta del progrés, donem lliçons als que encara no estan contaminats, als que encara no son res perquè no han escollit res encara. Perquè no han volgut, perquè no n'han sabut o, perquè no els ha fet falta.