Les darreres paraules en públic del papa Francesc van ser “Quant de menyspreu es té a vegades cap als més febles, els marginats i els migrants!”. Va ser durant la benedicció “Urbi et orbi” de diumenge al matí, a la plaça de Sant Pere. Poca estona abans, s’havia entrevistat breument amb el vicepresident nord-americà i convers ultracatòlic, JD Vance, de vacances a Roma durant la Setmana Santa.
Globalització i immigració
La sensibilitat de Francesc cap als immigrants es manifestà ja arran de la seva primera sortida com a Papa del Vaticà. Va anar a l’illa de Lampedusa, destinació sovint tràgica de les pasteres que des del nord d’Àfrica intenten accedir a Europa. Aleshores, el 2013, va parlar de la “globalització de la indiferència”, en el que fou una de les primeres crítiques d’un dirigent mundial cap al procés de globalització. Després n’han vingut moltes més, començant per les de Trump, encara que en un sentit oposat.
El primer papa llatinoamericà, que “venia de la fi del món”, era especialment sensible a les deportacions massives d’immigrants als Estats Units, la gran majoria provinents del sud de Río Grande. De fet, encara no fa dos mesos i ben poc abans del darrer ingrés hospitalari, va emetre una carta al conservador bisbat nord-americà en què s’oposava a les deportacions massives. Deportacions, d’altra banda, que estaven en l’agenda britànica abans del nou govern laborista i ben a prop de casa seva, a la mateixa Itàlia encapçalada de Giorgia Meloni. La política de Meloni d’exportar migrants clandestins o demandants d’asil a penals de països tercers -en aquest cas, Albània- ha estat assumida com a pròpia per la Unió Europea.
Del vicari del mal a set dies de dol
Un altre àmbit on la relació de Francesc ha estat polèmica ha estat a la seva pàtria, Argentina. Milei, que ha decretat set dies de dol al país, havia qualificat el Papa com a “representant del maligne a la Terra” dins la seva tònica d’insults i desqualificacions generals. Amb tot i això, el Papa va rebre Milei poc després que accedís al poder i finalment s’ha imposat l’orgull patri del primer papa no europeu i, a més, argentí. Ara, en els seus vuit viatges a Llatinoamèrica, Francesc no va tornar mai a l’Argentina. No se li coneixen comentaris gaire crítics amb l’empobriment general que les mesures ultraliberals de Milei han provocat al país. Potser no ha estat casual aquest allunyament. Durant la dictadura militar argentina, hi ha qui va acusar Bergoglio, aleshores màxim responsable de la Companyia de Jesús al país, d’excessiva condescendència i acomodació al règim de Videla i els seus generals. Ell s’excusava que va haver d’escarrassar-se a treure de la presó dos dels seus companys per activitats contra la dictadura. Finalment, ho aconseguí, però diuen que un dels dos alliberats mai no li va tornar a parlar. De fet, després de la dictadura, Bergoglio fou rellevat del càrrec i patí uns anys de veritable exili interior.
Milei, que ha decretat set dies de dol a Argentina, havia qualificat el Papa com a “representant del maligne a la Terra”
La pau i el dret a defensar-se
La voluntat per davant de tot de vetllar per la continuïtat de la institució eclesial és el que alguns argumenten per justificar que no va culminar l’aggiornamento de l’Església que ell volia impulsar, sempre preocupat per un eventual cisma ultraconservador. Tanmateix, en determinats àmbits Francesc sí que va avançar en aquesta posada al dia. Per exemple en la renovació i la limitació del poder de la cúria romana, amb tots els seus escàndols econòmics i de privilegis personals. Només cal recordar que la dimissió del papa anterior Benet XVI, es precipità pel robatori i la còpia de documentació confidencial a càrrec del que aleshores era el seu majordom personal. El majordom, condemnat, indultat i readmès al Vaticà per no perjudicar més la seva família, s’endugué fa pocs anys a la tomba el nom dels que l’havien incitat al robatori.
Aquesta voluntat de no trencar res d’important és el que va dur també Francesc a adoptar una postura pacifista a ultrança en el cas de la invasió russa d’Ucraïna. El ple suport a Putin del patriarca de Moscou va frenar qualsevol declaració del Papa a favor dels ucraïnesos. I és que ja se sap que el catolicisme fa segles que intenta que els ortodoxos tornin a la casa mare. Per això és curiós que el secretari d’Estat vaticà i eventual candidat a la successió, Pietro Parolin, hagi completat el tradicional missatge pacifista de l’Església -que es repetí a l’homilia de diumenge passat- amb el dret d’Ucraïna a defensar-se d’una agressió armada. És encara més significatiu quan Trump fa mesos que posa en el mateix pla les responsabilitats d’ambdós bàndols o, fins i tot, acusa Zelenski de l’inici de la guerra.
En el cas de Gaza, tanmateix, Roma reconegué el dret a defensar-se dels atacs de Hamàs, però després ha estat molt crítica amb la destrucció massiva a càrrec d’Israel que, segons les fonts, el Papa podria haver arribat a qualificar de genocida.
L’Església globalitzada
Si abans comentàvem les primerenques crítiques de Francesc a la globalització, és ben cert que ell ha aplicat bona part dels seus principis a l’Església. Ja no es tracta només d’aquells viatges per tot el món a què ja ens tenien acostumats papes anteriors, sobretot Joan Pau II. I és que Francesc ha nomenat un gran nombre de cardenals de països africans i asiàtics. Països on el catolicisme està lluny de ser majoritari, però que compten amb una comunitat molt activa i compromesa, fins al punt d’exportar un bon nombre de religiosos cap als països occidentals, on la manca de vocacions fa cada cop més difícil mantenir l’estructura de serveis pastorals a la població. Una població creient també revifada a casa nostra per la gran afluència d’immigrants llatinoamericans.
Francesc, Catalunya i Espanya
Francesc no ha vingut a Catalunya, tampoc a Espanya. Es va intentar que vingués a Montserrat en ocasió del mil·lenari i que visités la Santa Cova de Manresa, on Sant Ignasi posa les bases del que després seria la companyia de Jesús, braç executor de la modernització d’una església amenaçada pels cismes protestants. Diuen que darrerament havia dit d’anar a Canàries, amb ganes de posar al mapa la Lampedusa espanyola.
Un amic em recordava les imatges televisives d’un Felip VI oferint al papa de passar al davant en sortir per la porta després d’una reunió i de com el papa va insistir que era el rei qui havia de passar al davant. I és que a l’Església l’escolà sempre obre el pas al sacerdot i, almenys fins a Napoleó, era el Papa qui coronava i reconeixia reis i emperadors.
A Catalunya, Francesc nomenà Omella cardenal. Catalanoparlant de la Franja, però sense sensibilitat catalanista, fou prou acceptable nacionalment per encapçalar la Conferència Episcopal Espanyola, després de dècades ancorada en posicions molt conservadores. Malgrat el pronunciament favorable al dret a decidir de la conferència episcopal catalana, Ormella feu un discurs obertament espanyolista durant els funerals per les víctimes del 17-A, dos mesos abans del referèndum de l’u d’octubre.
Francesc, tanmateix, en una entrevista a l’ABC, amb els dirigents independentistes ja presos, advocà per una solució pactada al conflicte nacional de Catalunya, des de les regions amb autonomia especial d’Itàlia fins al referèndum d’Escòcia.
Francesc advocà per una solució pactada al conflicte nacional de Catalunya
La justícia poètica de Francesc amb Catalunya ha vingut de la mà de la pèrdua d’estatus de l’Opus Dei, molt afavorit per Joan Pau II, i de control del santuari de Torreciudad a Osca. Recordem que entre moltes altres coses, el fundador de l’Obra aconseguí crear un nou bisbat per fer-ne el seu reialment particular, el de Barbastre. Gran part del nou bisbat incorporà les comarques de la franja de ponent que estaven adscrites des de feia segles al bisbat de Lleida i procedí a espanyolitzar-ne les parròquies. Des del bisbat de Barbastre s’inicià la reclamació de l’art d’aquestes parròquies que era custodiat al museu diocesà de Lleida per crear el de Barbastre. I d’aquí fins a Sixena.
La guerra cultural
Sabut és que el modern nacionalpopulisme conservador culpa la ideologia woke de gran part dels mals de la societat. En el pretès retorn a seguretats passades, restablir l’hegemonia dels valors tradicionals acompanya perfectament les polítiques econòmiques proteccionistes i ultraliberals. Tot i que en alguns aspectes -la sexualitat no normativa, el paper de les dones a l’Església- Francesc ha estat molt més tímid del que inicialment es preveia, en d’altres ha fet importants passos endavant en aquests valors durament combatuts per Trump i els seus adlàters. Una d’elles és l’ecologisme. El 2015 publicà l’encíclica Lloat sigueu Laudato Si, en què defensava que no es podia destriar entre la defensa social, sobretot dels més pobres, i la sostenibilitat. Francesc convertia la qüestió ambiental en un tema moral. És la “germana terra” de Francesc d’Assís.
I malgrat -o potser precisament per això- els aires que corren a Occident de la necessitat de rearmar-se, Francesc insistí encara aquest diumenge a frenar aquesta cursa i a dedicar els recursos disponibles a combatre la fam i impulsar el desenvolupament.
Tot i que en alguns aspectes -la sexualitat no normativa, el paper de les dones a l’Església- Francesc ha estat molt més tímid del que inicialment es preveia
Diuen que més del 80% de cardenals amb dret a vot per nomenar el nou successor ha estat nomenada per Francesc. Això hauria d’evitar un nou cop de pèndol cap a un papa conservador. També és cert, que molts dels nous cardenals no es coneixen entre si i no és gens segur que tinguin idees progressistes quan provenen de països on el catolicisme és minoritari sinó perseguit i tot. La valoració històrica del Papa també dependrà de com se’n resolgui la successió.
Malgrat totes les inèrcies i el conservadorisme propi d’una institució que ha perviscut durant més de 2000 anys, seria convenient que un veu vigorosa i reconeguda mundialment com la del nou papa oferís un relat alternatiu, sobretot a la població que se sent insegura davant els nous temps que obre la globalització, al dels nacionalpopulismes de matriu trumpiana.