Fa uns dies comentàvem que, alguns països i institucions, acusaven els Països Baixos de ser un paradís fiscal pel seu particular sistema tributari. Probablement, més d'un es va sorprendre, i és que, quan parlem de paradisos fiscals, el primer que se'ns ve a la ment és una illa paradisíaca al Carib o al Pacífic, on els milionaris i les grans empreses guarden els seus diners sense haver de pagar impostos. La realitat, no obstant això, és més complexa.
L'origen dels paradisos fiscals es remunta al segle XIX, quan les potències europees van establir centres financers offshore a les seves colònies per a atreure la inversió estrangera i finançar les seves pròpies empreses. En aquest context, les Illes Caiman i les Bahames es van convertir en destins populars per a la inversió estrangera i l'ocultació de la riquesa. No obstant això, va anar després de la Segona Guerra Mundial quan els paradisos fiscals es van popularitzar com a eina per a l'evasió fiscal i la rentada de diners. En la dècada de 1960, Suïssa es va consolidar com un dels principals paradisos fiscals gràcies a la seva política de secret bancari i baixa tributació. Des de llavors, s'han establert molts altres paradisos a tot el món.
Avui dia, aquests centres ofereixen serveis financers a capitals provinents de l'exterior i solen tenir una normativa fiscal diferenciada per a l'activitat local i per als capitals estrangers. En altres paraules, es tracta de llocs on es pot operar amb una certa discreció i avantatge fiscal en comparació amb els països d'origen dels capitals.
Es tracta de llocs on es pot operar amb una certa discreció i avantatge fiscal en comparació amb els països d'origen dels capitals
Així ho veu Occident
L'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) defineix als paradisos fiscals com a territoris que compleixen amb tres característiques principals: imposen un impost nominal molt baix (o nul), tenen un alt secret bancari i no cooperen en matèria fiscal amb altres països o estats. L'OCDE inclou també com a característica que no hi hagi activitat econòmica real.
Aquest organisme va confeccionar una sèrie de llistes en les quals s'assenyalaven els diferents països als que considerava paradís fiscal. Evidentment, els aquí esmentats podien sortir si realitzaven alguns progressos. La primera llista incloïa 31 països. Actualment no hi ha cap, segons informa l'organisme en la seva pròpia pàgina web. Entre els paradisos fiscals més coneguts es trobaven les Bermudes, les Illes Verges Britàniques, Singapur i Panamà.
És suficient l'opacitat per a proporcionar oportunitats d'evasió i frau fiscal als grans capitals
Obrim els ulls
Si bé molts d'aquests països s'han compromès a cooperar més amb les Agències Tributàries de la resta del món, en la majoria continua havent-hi un secret bancari altíssim i problemes amb l'intercanvi d'informació. Per això, i per molt que l'OCDE pretengui fer-nos veure una realitat diferent, continuen existint múltiples paradisos fiscals, on l'activitat financera exterior (pràcticament) no paga impostos.
No ho malinterpretin. Si entenem el secret bancari com el dret d'un banc de mantenir al seu client en l'anonimat, un cert grau de secret bancari existeix en tots els bancs del món. És més, existeixen països que tenen una llarga tradició de secret bancari, però que no es consideren paradisos fiscals.
La problemàtica resideix, com assenyala Francisco de la Torre en el seu llibre ¿Hacienda somos todos?, en l'opacitat. És suficient l'opacitat per a proporcionar oportunitats d'evasió i frau fiscal als grans capitals, de la mateixa manera que poden fomentar-se altres delictes, a més d'impedir controlar adequadament els riscos financers en què incorre la banca.
En els últims anys hi ha hagut més escrutini i regulació sobre les activitats financeres en paradisos fiscals
El camí per recórrer
En els últims anys hi ha hagut més escrutini i regulació sobre les activitats financeres en aquests llocs. La mateixa OCDE ha impulsat mesures per a limitar l'evasió fiscal a nivell global, i molts països han adoptat lleis més rigoroses per a evitar l'ús de paradisos fiscals. El problema no és només el frau fiscal que generen, sinó el seu impacte en l'economia global.
El Fons Monetari Internacional va estimar que l'evasió fiscal global ascendeix a entre el 5% i el 10% del PIB mundial, la qual cosa equival a entre 2,6 i 5,2 bilions de dòlars. Per part seva, les estimacions de l'OCDE consideren que els paradisos fiscals acullen al voltant de 10 bilions de dòlars en actius financers, la qual cosa equival al 6% del total dels actius financers globals. Això té un efecte negatiu en els ingressos fiscals dels països, que deixen de recaptar milers de milions de dòlars en impostos cada any. Per exemple, segons la Xarxa de Justícia Fiscal Global, s'estima que els països en desenvolupament perden al voltant de 200.000 milions de dòlars a l'any degut a l'evasió fiscal de les empreses multinacionals en els paradisos fiscals.
Però malgrat les evidents conseqüències negatives dels paradisos fiscals, la seva existència és legal i està protegida pel dret internacional. Els països que els acullen argumenten que són una eina per a atreure inversió estrangera i crear ocupació en els seus territoris (recorden com intentava defensar-se el govern neerlandès de la crítiques?). Aquesta justificació és cada vegada més difícil de sostenir davant la creixent demanda de transparència i responsabilitat fiscal per part de la societat i dels governs.
Els paradisos fiscals s'han adaptat a les noves lleis i han trobat noves maneres d'eludir la regulació
La lluita contra els paradisos fiscals és un repte global que requereix una acció coordinada entre països, organismes internacionals i la societat civil. La Unió Europea ha liderat aquesta lluita en els últims anys, establint llistes negres i mesures per a augmentar la transparència fiscal dels països membres. També s'han creat iniciatives internacionals com el G20 i el Grup d'Acció Financera (GAFI) per a combatre el frau fiscal, la rentada de diners i el finançament del terrorisme.
Però encara queda molt per fer. Les mesures que s'han pres fins ara han estat insuficients; els paradisos fiscals s'han adaptat a les noves lleis i han trobat noves maneres d'eludir la regulació. La complexitat i opacitat dels paradisos fiscals dificulten el seu control i regulació. És necessari establir mesures més efectives per a detectar i sancionar als infractors.