Fa poques setmanes que Edicions del Periscopi ha posat al mercat la traducció al català del llibre L’imperi del dolor, del periodista d’investigació dels Estats Units Patrick Radden Keefe. Més de 700 pàgines per relatar negre sobre blanc els detalls d’una investigació d’anys sobre el negoci farmacèutic dels Sackler, fabricants del temible OxyContin, un analgèsic opiode que ha deixat un rastre immens de danys col·laterals als Estats Units.
Durant la gira internacional de presentació del seu llibre, el periodista de Dorchester (Massachussets) ha passat també per Barcelona, de manera que hem tingut l’ocasió d’escoltar-lo i llegir-lo en diverses entrevistes i actes públics. La presència del periodista d’investigació de moda ha causat sensació al país -difícil trobar algun mitjà que l’hagi ignorat- però amb tota probabilitat quedarà com una simple experiència interessant dins del panorama periodístic local, perquè un cop agafi el vol de tornada a Nova York tothom oblidarà la seva tasca, les seves experiències i els seus consells, i els mitjans catalans tornaran a ser un aparador per a les declaracions de polítics insubstancials, les notícies poc elaborades i farcides de tòpics i els habituals espais d’humor amb nivell de segon d’ESO. Molt ens estranyaria que la inspiració de Keefe servís per fer brollar un corrent català de periodisme d’investigació, confinat actualment a les iniciatives pròpies de franctiradors que disparen majoritàriament des de mitjans d’autoconstrucció.
Quan l'avarícia patològica ataca directius de la indústria farmacèutica, el producte final són milers de morts i vides espatllades per sempre més
La història que ens explica Keefe al seu llibre és la d’una família amb una voracitat pels diners fora de mesura, tan fora de mesura que van incrementar la seva ja ingent fortuna fins a límits incalculables disposant de la vida i la salut de milers de persones. Dit d’una altra manera, quan l’avarícia patològica ataca directius del món de la banca, el resultat final és una crisi financera i immobiliària (com vam viure d’ençà del 2008), però quan aquesta tara la llueix algú de la indústria farmacèutica, el producte final són milers de morts i de vides espatllades per sempre més. Això és el que ha passat als Estats Units des que el 1996 un fàrmac dissenyat per la família Sackler i comercialitzat per la seva firma, Purdue Pharma, va sortir al mercat i va començar a fer estralls sobre la salut de ciutadans innocents que havien confiat amb total ingenuïtat en què la reguladora del sector dels medicaments, la totpoderosa FDA (Food and Drug Administration), hagués fet la seva feina. La clau de volta ha estat el gran poder de generar addicció del principi actiu de l’OxyContin, l’oxicodona, una característica mai reconeguda en públic pel laboratori fabricant, però que sens cap mena de dubte és al darrere del drama: més 500.000 morts als Estats Units per sobredosis derivades de la seva addicció al fàrmac, pacients que en molts casos van acabar recorrent al mercat negre de l’heroïna; en altres paraules, ciutadans comuns d’aquell país, sense cap interès en les drogues, que per culpa d’un medicament receptat pels seus metges acaben transformant-se gairebé de la nit al dia en heroïnòmans.
I és que a més de la xifra esfereïdora del mig milió de morts, es considera que ara mateix al país hi ha milions d’addictes nous de trinca, completament aliens als perfils tradicionals de consumidors dels diversos derivats de l’opi. Totes les xifres exposades prenen sentit si considerem que, per causa d’aquesta epidèmia, les morts per sobredosi d’opioides van passar a ser la primera causa de mort accidental al país, per sobre dels morts en accidents de trànsit i dels ferits per arma de foc. També, i és una altra perspectiva reveladora, aquest nombre de defuncions per sobredosi excedeix la quantitat de baixes dels americans en tots els conflictes bèl·lics en què havien pres part des de la Segona Guerra Mundial. El causant de tot, la companyia Purdue Pharma, era -fins la seva fallida pel cas que ens ocupa- un gegant del sector farmacèutic en mans d’una sola família, els Sackler; allò que als Estats Units en diuen private company, és a dir, que no cotitza a borsa i que per tant les seves accions no canvien de mans com passa amb tantes i tantes firmes d’aquell país que estan cotitzades al mercat financer.
Mestres del màrqueting
El llibre de Keefe és la història d’una tragèdia monumental, on la cobdícia es va obrint portes gràcies als diners, eina imprescindible per relaxar tots els controls i greixar els mecanismes de prescripció, però per sobre de tot -i l’autor no es cansa de recordar-ho- és la història de les persones responsables de tot això, els Sackler, que hi surten retratats -mai millor dit- des de la generació primigènia de començaments del segle XX, fins als membres actuals hereus d’una gran fortuna. Històricament obsessionats per col·locar el seu nom a obres filantròpiques, sobretot museus, però també pel màrqueting. Del seu talent a l’hora de promocionar fàrmacs se’n va beneficiar la multinacional suïssa Roche, que va treure al mercat el cèlebre Valium amb el suport estratègic dels Sackler. Per cert, uns dels esdeveniments que més visibilitat va donar als productes de Purdue Pharma va ser ben curiós i és que quan la tripulació de l’Apollo 11 va retornar a la Terra, el triplet format per Armstrong, Collins i Aldrin va ser desinfectat amb Betadine a la vista de tothom. Aquest antisèptic era una marca de la factoria Sackler des que el 1966 havien adquirit els laboratoris Physicians Products, el seu fabricant original.
Però addicionalment a la crisi sanitària i a la història de la família, existeix encara una tercera lectura, la de les conseqüències de l’escàndol, i és aquí on es posa de manifest aquell concepte que hem repetit tants cops i que sembla signe dels temps: la sensació que quan ens enfrontem a grans empreses estem perseguint fantasmes. En aquest cas, qui ha estat condemnada pel desastre ha estat la companyia, Purdue Pharma, però no pas les persones que hi havia a dins prenent decisions, talment com si una empresa tingués vida pròpia i pogués decidir de manera independent als seus propietaris i executius. La firma ha fet fallida (el temut chapter 11 de la legislació nord-americana) i els Sackler han abonat 4.500 milions de dòlars en concepte del pacte al que han arribat amb la justícia, però cap membre de la família posarà els peus a la presó. Un desenllaç per reflexionar.
Arran del protagonisme dels laboratoris causat per les vacunes per a la covid-19, s'ha produït una guerra entre creients en tota mena de conspiracions i els qui defensen a ulls clucs la professionalitat d'aquestes firmes multinacionals
En tota aquesta història no pot faltar la presència d’un català (o català d’adopció, perquè havia nascut a Cartagena) que serà una peça clau en el procés d’investigació de Keefe. Estem parlant de Fèlix Martí-Ibáñez, fill d’un erudit mestre valencià, un home inquiet que va créixer a la Barcelona dels anys 20 i 30. Es va llicenciar en medicina, però les seves ànsies de coneixement abastaven molts altres àmbits, fins el punt de considerar-se a si mateix com un home renaixentista. Acabada la Guerra Civil, es va exiliar als Estats Units, on va desenvolupar una carrera molt productiva. Va treballar per diverses companyies, entre elles la farmacèutica Roche i, per sobre de tot, va ser amic íntim d’Arthur Sackler, un dels tres germans propietaris de Purdue Pharma. Tot i que va morir l’any 1972, el seu arxiu personal continua existint i va ser fonamental, com dèiem, per a la investigació de Keefe.
Deixant de banda el cas concret que ha investigat el periodista de Dorchester, el llibre arriba en un context mundial en què les companyies farmacèutiques estan tan d’actualitat que els seus noms (Pfizer, Astrazeneca, etc.) ja formen part de la cultura popular de mig món, fins i tot entre persones que mai n’havien sentit a parlar. Arran d’aquest protagonisme dels laboratoris causat per la producció en massa de vacunes per a la covid-19, s’ha produït una guerra a mort entre creients en tota mena de conspiracions, que acusen les farmacèutiques d’un munt de plans estrambòtics, i els qui defensen a ulls clucs la professionalitat i honestedat d’aquestes firmes multinacionals. En vista del que explica el llibre de Keefe potser caldria ser prudent amb el negoci farmacèutic i no abandonar la fiscalització pública d’aquestes entitats, encara que en alguns casos se’ns pugui empènyer erròniament cap el segment dels conspiranoics.
En el nostre país resultaria del tot impossible que un periodista d'investigació (en l'hipotètic cas que aquesta espècie existís) fiqués el nas a un tema tan heterodox
I abans de tancar les reflexions sobre L’imperi del dolor, recomanant del tot la seva lectura, no ens voldríem oblidar de fer una referència al sistema de notes tan innovador que inclou el llibre. Tots aquells a qui ens agrada tenir una lectura neta, sense obstacles pel mig que la dificultin, com són els peus de pàgina o les simples crides, agraïm les recopilació de totes les notes al final del llibre, on la referència és simplement un número de plana i el fragment del text referit. Tant de bo aquest mètode es vagi estenent.
Abans hem parlat del concepte conspiranoic, tan de moda els nostres dies. Ara ve a tomb per un treball poc conegut de Keefe, com és la investigació profunda que ha dut a terme per intentar demostrar que la cançó de la banda de heavy metal Scorpions titulada Wind of Change no havia estat pas escrita pel seu lletrista habitual, Klaus Meine, sinó per la CIA dins un pla per desestabilitzar la URSS. Per estrafolària que sembli la hipòtesi, algú tan prestigiós com Keefe va considerar que la història valia la pena i va dedicar-hi moltes hores a resseguir les pistes, que començaven precisament amb la confessió que li va fer un membre dels serveis secrets americans. En no trobar una demostració concloent que la filtració fos certa (ni que fos mentida, cal dir-ho), el llibre que tenia previst fer sobre el particular va acabar mutant cap a un podcast que és a la disposició de tothom. És molt important posar aquest assumpte sobre la taula, perquè en el nostre país resultaria del tot impossible que un periodista d’investigació (en l’hipotètic cas que aquesta espècie existís) fiqués el nas a un tema tan heterodox. Catalunya, planter excepcional d’idiotes que ens volen demostrar que les conspiracions no existeixen a partir de repetir que sí que vam trepitjar la Lluna i que la Terra no és plana, hagués etiquetat Keefe de conspiranoic i l’hagués bandejat dels mitjans de masses. Per a un servidor, conspiració és allò que va fer Volkswagen per ocultar les veritables emissions dels seus cotxes, allò altre que va servir per culpar sense proves un oli d’escassa qualitat d’haver causat una gran epidèmia a l’Estat o allò d’incendiar una sala de festes de moda per anorrear l’anarquisme durant la Transició. I d’aquestes, n’hi ha moltes que convindria estudiar, però els babaus de la societat catalana actual on qualsevol dissidència de les versions oficials és titllada, com dèiem unes línies enrere, de conspiració apaivaga tota possibilitat de conèixer veritats ocultes. I el poder, ben content dels seus súbdits, que s’encarreguen ells solets de mantenir a ratlla els díscols.