En la primera part d’aquest article vam fer una ullada als fonamentals bàsics del sistema de pensions espanyol. Vam argumentar que els sistemes de pensions de repartiment, com l'espanyol, es basen en tres variables: la demografia, l’ocupació i la relació entre el salari/pensió mitjana.
El cas català té algunes diferències importants envers l'espanyol. Hi ha dues variables que estructuralment són marcadament beneficioses per a l'àmbit català. La primera d'elles és la taxa d'ocupació:
Com es pot veure la taxa d'ocupació catalana és estructuralment més elevada. El motiu és que la taxa natural d'atur, el que es coneix com nairu, és marcadament més baixa a Catalunya que a la resta de l'Estat. Això implica obligatòriament que els ingressos del sistema a Catalunya són més elevats que a la resta de l'Estat, el que assegura una taxa de cobertura més elevada de les pensions.
Pel que fa a les variables demogràfiques, les projeccions són iguals que pel conjunt de l'Estat, amb una variació d'un punt (no hi arriba). La implicació d'aquestes dues variables és bastant clara. La major taxa d'ocupació assegura més ingressos via cotitzacions d'empreses i treballadors. A més, també implica que la proporció d'ingressos que el sector públic aporta en nom dels aturats és i serà sempre menor a Catalunya que a la resta d'Espanya.
Les projeccions demogràfiques, però, també faran augmentar molt la despesa en pensions. Ara bé, ho farà més o menys que a Espanya?
La resposta és que ho farà menys. El motiu és que l'esperança de vida catalana és, malauradament, bastant inferior a l'espanyola. La part positiva, però, és que la despesa total per jubilat és bastant inferior, el que evita que les despeses es descontrolin.
Per últim, la relació entre pensions i salaris és exactament la mateixa que pel conjunt de l'Estat, ja que la normativa per fixar la quantitat que rep un pensionista és exactament la mateixa:
Necessitem reformes
El sistema de pensions necessita reformes. Establir un mecanisme per ajustar les pensions en funció del nivell de vida de residència, rebaixar les pensions màximes i reformar el sistema fiscal i laboral per rebaixar la cunya fiscal i elevar la taxa d'ocupació és imprescindible.
El risc que suposa l'envelliment és molt poc conegut a Europa, però no és així al Japó. El país nipó no va voler fer les reformes que calien i actualment les pensions generen dèficits públics estructurals del 4%, el que ha provocat haver d'implementar programes d'austeritat en l'Estat del Benestar.
Les conseqüències no són menors, ja que la taxa de natalitat està en mínims històrics i no fa pinta de remuntar. Els economistes japonesos que conec estan bastant espantats. De fet, m'expliquen que els joves han perdut el desig sexual perquè l'exagerada proporció de gent gran respecte el total de la població ha imposat tabús socials en el sexe i el tracte amb les noies joves. El resultat és que les japoneses han pres la decisió de no tenir fills, fet que ha creat escassetat de mà d'obra. L'economia japonesa se sosté a base d'augments espectaculars del PIB per ocupat incloent jornades laborals maratonianes superiors a les 70 hores setmanals en molts casos.
Ja ho veuen, cal escollir entre reformar el sistema (i això inclou rebaixar pensions màximes), liberalitzar l'economia o tenir fills. No hi ha gaire més a fer.
Aquest text és la segona part de l'article 'L'inviable sistema de pensions espanyol'