La preocupació per l'estat del sistema de pensions no para d'augmentar any rere any. L’últim que hem sabut és que la seva guardiola ja no té diners ni per pagar l’extra de juliol. En aquest sentit, el més habitual és veure als mitjans de comunicació que els culpables en són els salaris baixos salaris i la precarietat laboral. El deteriorament del fons de pensions sembla no tenir fre i el passat any 2016 s'ha reduït en 18.100 milions d'euros:
L'any 2011 el fons va assolir el seu volum màxim amb 66.815 milions d'euros, mentre que el tancament de 2016 ha deixat un saldo de 15.020 milions. És a dir, 3.000 milions d’euros menys que el dèficit de la seguretat social del 2016.
El funcionament del fons de reserva és bastant simple. Els ingressos provenen majoritàriament de tres fonts: les cotitzacions socials de les empreses, les dels treballadors i les dels aturats que cobren prestació. Amb aquesta recaptació es paguen les pensions i el cost ordinari de la Seguretat Social. Si hi ha superàvit, com va passar fins al 2011, aquest es trasllada al fons de reserva. Alhora, els diners del fons de reserva s'inverteixen en deute públic. Per tant, els interessos d'aquestes inversions s'afegeixen al fons via pressupost. Entre el 2000 i el 2016 el Fons de Reserva ha ingressat 28.000 milions d'euros en concepte d'interessos provinents del mercat secundari de deute públic espanyol.
Un repàs a la comptabilitat nacional de la Seguretat Social serveix per comprovar quan van començar els dèficits intensius:
El 2008 van començar a reduir-se els superàvits de la seguretat social i el 2010 és el primer any de dèficit. Els ingressos per deute públic, però, van permetre augmentar el fons aquell any i no seria fins al següent -2011- que el fons començaria la reducció del seu volum. El més rellevant de la gràfica és veure com els ingressos encara cauen tot i que a una velocitat més lenta del que augmenten les despeses, que estan en màxims històrics. Ara bé, a què es deu aquesta reducció dels ingressos? És cert que és a causa dels salaris baixos i la precarietat laboral? La següent gràfica aporta respostes molt clares:
Caiguda de les aportacions
Les aportacions de les empreses al sistema van ser de 94.700 milions d’euros l’any 2008. Aquesta quantitat va anar baixant fins als 81.400 milions del 2013. Des d'aleshores, no fa més que augmentar i va tancar el 2016 amb una aportació de 90.000 milions d’euros, el 62,5% dels ingressos totals.
Les aportacions dels treballadors són petites i són poc sensibles al cicle. Per exemple, l'any 2009 van arribar al màxim aportant 38.000 milions d’euros; i des d'allà van caure fins als 34.700 milions el 2015. Per tant, el que explica el gran augment del dèficit públic des de l'any 2009 és la caiguda de l’ocupació del sector privat.
Quan les aportacions empresarials comencen a caure l'Estat comença a pagar prestacions d'atur i es produeix un efecte substitució dins la Seguretat Social: aquells diners que posaven empreses els posa l'Estat. A mesura que el nombre d'aturats sense prestació comença a augmentar i cau la taxa d'atur, les aportacions estatals cauen més ràpid del que augmenten les de les empreses. Si, a més, afegim que les despeses augmenten cada any, és fàcil comprovar que l'estabilitat del sistema està compromès: hi ha massa pensionistes i, en general, les pensions són massa elevades. Espanya té una cunya fiscal (la proporció de la renda que es dedica al pagament d'impostos) del 40%, la més elevada de la OCDE, així que apujar impostos no és possible.
“Hi ha massa pensionistes i, en general, les pensions són massa elevades”
Les variables del sistema
La teoria sobre sistemes de pensions és nombrosa i, a més, no és especialment complexa. Els sistemes de pensions de repartiment, com és l'espanyol, depenen bàsicament de tres variables:
- La demografia. Quant més gran és el pes dels jubilats sobre el total, més augmenten les despeses en relació als ingressos.
- El mercat de treball. Quant menor sigui la taxa d'ocupació, menys ingressos i, per tant, menor sostenibilitat del sistema.
- Eficiència de la pensió mitjana envers la productivitat de tota l'economia. És el que anomenem taxa de substitució de les pensions i analitza la relació entre pensió mitjana i salari mitjà. Quant més elevada sigui aquesta relació menys sostenible és el sistema.
L'evolució del quadre demogràfic espanyol no és el millor per a la sostenibilitat de les pensions. Com mostra la figura següent, la proporció de persones en edat de jubilar-se no para d'augmentar. Durant la dècada dels 2000 aquesta proporció era estable en el 15%, però des del 2011 no para d'augmentar i a finals de 2016 ja era del 17,9%.
“L'evolució del quadre demogràfic espanyol no és el millor per a la sostenibilitat de les pensions”
És això el que explica que la despesa en pensions estigui en màxims històrics. La pitjor notícia pel sistema de pensions és que les projeccions de l'INE diuen que estem a mig camí, ja que aquesta proporció augmentarà sis punts més l'any 2030 fins al 23%. Per tant, els ingressos no augmentaran gaire però les despeses poden seguir-ho fent.
Veiem en la mateixa gràfica que la mida del mercat de treball es redueix constantment. El 2009 la proporció de la població en edat de treballar era del 69%, però actualment és del 66%. Una tendència que limita molt la recuperació dels ingressos, amb l’afegit que les projeccions auguren una caiguda addicional de tres punts el 2030 fins el 63%.
La demografia i el mercat de treball van lligats també a l'esperança de vida. Les pensions es comencen a pagar als 65 anys, però si l’augment del temps mitjà que viuen les persones és important, pot posar en risc la viabilitat del sistema ja que més esperança de vida és més despesa.
Espanya té una de les esperances de vida més altes del món. És per aquest motiu que el 2016 es va introduir el factor de sostenibilitat per al càlcul de la pensió. Per tant, si l'esperança de vida segueix augmentant això farà caure l’import de la pensió percebuda i viceversa.
“Si l'esperança de vida segueix augmentant això farà caure l’import de la pensió percebuda i viceversa”
La relació entre pensions i salaris a Espanya no ha estat positiva. Les pensions han augmentat molt per sobre del salari brut anual, que s'ha mantingut estable a causa de les pujades d'impostos generalitzades després de la Gran Recessió:
Aquesta gràfica explica per si sola perquè el 2015 es va aprovar retardar l'edat de jubilació dels 65 als 67 anys. El cert és que el conjunt de mesures que fins ara s'han pres són necessàries però no semblen suficients per assegurar la viabilitat del sistema. Aquest 2017 la reserva es quedarà sense fons per finançar el sistema, tal i com el Govern central ha notificat a la UE.
Mesures urgents que no vindran
Així doncs, calen mesures extres urgents. El motiu és que el deute públic és molt elevat. Si no estabilitzem el sistema caldrà finançar les pensions via pressupost general de l'Estat i això és quelcom que cal evitar com sigui. El motiu? De fer-ho així caldrà retallar altres serveis bàsics com sanitat, educació o protecció social. Les pensions han d'evolucionar de forma similar als salaris i aquest és el repte que té per endavant la Seguretat Social.
Malgrat tot, sóc molt pessimista. Mirin el Congreso i veuran que els dos principals partits tenen un percentatge molt elevat de vot pensionista, així que no tenen cap incentiu per fer el que cal fer. Vénen temps dolents per a l'estat del benestar espanyol.