La transformació dels sistemes de pensions de repartiment -majoritari a Europa- cap al model de capitalització ha estat una recepta constant per part de les forces neoliberals en les darreres dècades. Es pretenia alliberar de càrregues i responsabilitats un estat que, sota el seu criteri, s’havia engrossit massa a conseqüència de les polítiques intervencionistes i de benestar sorgides després de la Segona Guerra Mundial. L’argumentari oficial, tanmateix, apel·lava a la responsabilitat individual i a l’estalvi per afrontar la necessitat d’ingressos un cop superat el període laboral actiu que, d’altra banda, també pretenia allargar-se.
Xile com a model liberal
Aquestes teories van trobar el camp adobat per aplicar-se als països de Sud-amèrica dels anys vuitanta, on la revolució autoritària de caràcter conservador pretenia modernitzar unes estructures econòmiques molt ineficients i molt intervingudes per l’Estat. Xile, després del cop d’estat de Pinochet i la implantació d’una dictadura militar, va aparèixer com a magnífic camp de proves dels teòrics del neoliberalisme, en bona part aplegats a Chicago, sota el lideratge de Milton Friedman.
Xile, després del cop d’estat de Pinochet i la implantació d’una dictadura militar, va aparèixer com a magnífic camp de proves dels teòrics del neoliberalisme
Un dels pilars de la revolució monetarista i liberalitzadora que s’imposà a Xile de la mà dels anomenats Chicago Boys -economistes xilens que havien estudiat als Estats Units- fou una reforma radical del sistema de pensions basada en un esquema de capitalització individual administrat de forma privada. A partir del 1982, tots els treballadors per compte d’altri -excepte les forces armades i la policia- van ser obligats a formar part d'alguna administradora de fons de pensions. Els treballadors autònoms també en van quedar al marge i aquesta ha estat la causa d’unes taxes de cobertura menors de les esperades.
Els costos de transició
Tanmateix, el traspàs de l’antic règim de repartiment al nou sistema de capitalització ha generat durant dècades enormes costos de transició pels drets adquirits anteriorment per part dels treballadors, que se sumaven a les pensions assistencials i als ingressos complementaris per assolir la pensió mínima. Tot això pagat sense les cotitzacions socials que fins aleshores administrava l’Estat.
El balanç final cal contextualitzar-lo dins del marc regional de Llatinoamèrica i del creixement que la liberalització i l’augment de preus de les matèries primeres exportades pel país han generat durant les darreres dècades. No es va arribar ni de lluny a aconseguir pensions que equivalguessin al 80% del darrer salari dels treballadors. L’aportació del 10% de la remuneració bruta va resultar massa baix per poder acumular capital per a una pensió digna a la majoria de la població.
Les limitacions de la gestió privada dels fons de pensions
Les elevades despeses de les administradores privades de pensions també han influït en aquestes baixes prestacions, tot i que aquestes administradores s’han anat concentrant i com a tals empreses han tingut una rendibilitat prou elevada. El rendiment declarat dels fons de pensions va ser força elevat durant els primers anys de més creixement econòmic -un 10%-, però després caigué i se situa al voltant del cinc o sis per cent de mitjana. En tot cas, el creixement de l’economia xilena ha estat molt superior al de les pensions.
En tot el sistema continuen vigents les mancances tradicionals dels sistemes de repartiment com ara pensions més baixes de les dones que han hagut d’abandonar temporalment la feina per la criança dels fills
En tot el sistema continuen vigents les mancances tradicionals dels sistemes de repartiment com ara pensions més baixes de les dones que han hagut d’abandonar temporalment la feina per la criança dels fills o penalització dels treballadors que han estat llargues temporades a l’atur. Finalment, l’Estat encara suporta més del 60% del pagament de pensions per tots els drets adquirits i per les cobertures mínimes a tots els que queden en situació de pobresa i als que van restar fora del sistema.
De model d’èxit a model qüestionat
En resum, a Xile -i a la majoria dels altres catorze països sud-americans que han implantat el sistema de capitalització- el balanç és poc esperançador. L’Estat ha de suportar durant dècades les despeses pels drets adquirits pels treballadors durant la vigència de l’antic sistema de repartiment. A més, el model de capitalització reprodueix -si no amplia- les desigualtats preexistents entre la població en edat de treballar. Els mecanismes, més o menys intensos per evitar situacions de pobresa, tornen a anar a càrrec d’un Estat que ara no pot finançar-se amb les cotitzacions socials. Finalment, la gestió privada dels fons per administradors amb afany de lucre, els elevats costos de gestió i l’abundància de capital a escala internacional -que no afavoreix la consecució d’altes rendibilitats si no s’assumeixen riscos elevats- acaben de penalitzar el sistema.
Una reforma parcial
El 2008 es va aprovar una reforma del sistema, però sense que ningú es plantegés tornar al sistema de repartiment anterior. Bàsicament, es va millorar l’accés a les prestacions complementàries de l’Estat, es van integrar progressivament els autònoms i es va facilitar que col·lectius importants de treballadors negociessin conjuntament amb les administradores del sistema per assegurar-se millors condicions. Els darrers mesos, el nou president d’esquerres, Boric, tenia intenció de fer una nova reforma per avançar cap a un sistema mixt, però l’evolució de la situació política sembla que acabarà avortant-la.
El model australià
A diferència de Xile, el model de capitalització australià el va establir un govern democràtic, i d’esquerres, el 1983. El punt de partida, però, era diferent. A Austràlia no existia un veritable sistema de pensions i l’Estat es limitava a ajudar de forma molt limitada les persones grans sense recursos ni propietats immobiliàries, inclosa la mateixa residència habitual.
En un context de tensions inflacionistes emergents, govern i agents socials van acordar que l’augment anual de les retribucions pactat -un 3%- es convertís en un estalvi obligatori, com a llavor d’un nou sistema de capitalització. És el Superannuation, el pla de pensions obligatori. El Superannuation estableix que un percentatge del salari brut ha de destinar-se obligatòriament a l’estalvi en forma de fons de pensions. Aquest tram de retribució està lliure d’impostos.
L’Estat exerceix una supervisió exhaustiva dels administradors d’aquests fons, que s’han anat concentrant en quatre grans entitats, vinculades als respectius bancs que, sovint, et proveeixen d’altres serveis, com l’assegurança de vida. Tanmateix, en cas d’una eventual fallida d’una entitat -que, per ara, no s’ha produït mai-, el nivell de cobertura pública es limita als primers 250.000 dòlars australians d’aportacions, sense comptar-hi els eventuals rendiments.
El Superannuation estableix que un percentatge del salari brut ha de destinar-se obligatòriament a l’estalvi en forma de fons de pensions
Inversió immobiliària per a la vellesa
En una economia en contínua expansió, amb necessitat de mà d’obra i salaris relativament elevats, el tradicional sistema d’estalvi havia estat la inversió immobiliària. Un mercat aquest que a Austràlia no ha entrat mai en crisi. Famílies de rendes mitjanes i altes van adquirint diverses propietats al llarg de la vida que mentrestant lloguen als joves que encara no poden accedir a la propietat o als immigrants. Aquest mecanisme continua sent plenament vigent malgrat el Superannuation, que és relativament recent i no ha permès acumulacions de capital massa elevades. De fet, a partir d’un 10% inicial, s’ha establert un augment progressiu de les quantitats obligatòries destinades als fons de pensions per arribar al 12% el 2025.
L’Estat ha anat reduint el grau de cobertura de les pensions assistencials, que ha passat del 75 al 70% de les persones de més de 65 anys. D’altra banda, ha augmentat el nivell d’activitat laboral dels més grans de 65 anys fins al 13%. De fet, segons les enquestes, una quarta part dels homes de més de 45 anys està mentalitzada per treballar més enllà dels 70 anys.
Famílies de rendes mitjanes i altes van adquirint diverses propietats al llarg de la vida que mentrestant lloguen als joves que encara no poden accedir a la propietat o als immigrants
Els australians poden rescatar parcialment el seu pla de pensions en jubilar-se si tenen encara pendent acabar de pagar la hipoteca de l’habitatge principal. És habitual entre els que tenen menys ingressos vendre’s l’habitatge i passar a viure a un més petit i barat, com a forma de reduir despeses i disposar de més ingressos. De fet, aquesta monetització de l’habitatge a l’hora de jubilar-se ja ha estat repetidament esmentada com un factor per millorar les rendes disponibles a la vellesa a casa nostra per part del Banc d’Espanya.
Per la resta, poden canviar d’entitat gestora del pla tantes vegades com vulguin i determinats col·lectius professionals disposen d’una gestora específica que, en principi, els ofereix millors condicions que la resta.
Quatre idees a tenir en compte
1.- El trànsit d’un sistema de repartiment a un de capitalització obligatòria és un procés llarg i complex, especialment onerós per a les arques públiques quan han d’afrontar drets adquirits a partir de la fiscalitat general, sense cap ingrés per cotitzacions socials.
2.- El sistema de capitalització apel·la a la responsabilitat individual, al sentit de l’estalvi i a les previsions a llarg termini dels individus. Reprodueix exactament el nivell de desigualtats socials existent a la societat i no genera per si mateix cap sistema de compensació que, en qualsevol cas, ha d’anar a càrrec de l’Estat i de la fiscalitat general.
3.- El funcionament del sistema de capitalització està molt condicionat per l’evolució de l’economia local i per les oportunitats de rendibilitat internacional de l’estalvi i el capital. Un país en progrés i en expansió -econòmica i demogràfica- podrà generar més rendibilitat i més volum de recursos per als seus plans de pensions que una economia madura i postindustrial.
4.- Els costos de gestió, l’afany de lucre dels gestors dels fons i la protecció davant eventuals fallides del sistema financer local o internacional són altres punts de risc del sistema de capitalització.
En resum, més enllà de la generalització de valors com l’estalvi, l’autosuficiència personal o la prolongació de l’edat activa dels treballadors, el sistema de capitalització no sembla pas cap alternativa real als actuals sistemes de repartiment com el nostre. Els costos de transició són molt elevats i molt onerosos per a les arques públiques, no resol cap dels reptes derivats de la caiguda de la natalitat ni d’un sistema de llocs de treball de baixa qualificació i baixos salaris. I tendeix a reproduir -o accentuar- les mateixes desigualtats socials entre els jubilats que les que ja existien entre els treballadors actius.