Una de les anècdotes recurrents en el món dels negocis dels Estats Units explica com al multimilionari Warren Buffet el van assaltar en una reunió d’accionistes d’Apple amb una simple pregunta. “Com és que vostè és un dels principals inversors de l’empresa si diu que mai invertiria en una marca tecnològica?”. L’empresari es va treure de sobre aquella molèstia amb una resposta definitiva: “Jo només inverteixo en empreses de gran consum”. El professor de la Universitat de Barcelona José María Gay de Liébana rescatava aquesta història en la seva conferència La pime en la nova economia disruptiva: entenent com està el món i cap a on anem, celebrada a la seu de Pimec, per il·lustrar les característiques de les companyies que s’estan imposant en l’economia: són expansives i invasives.
“Fa 10 anys l’iPhone no existia, però avui no només domina el mercat dels telèfons mòbils, sinó que ha condicionat i transformats sectors com el de la banca, l’automòbil o l’oci, per exemple”, analitzava Gay de Liébana. Apple, Amazon o Google són exemple d’empreses de base tecnològica expansives, perquè aconsegueixen que els seus productes dominin el mercat, i invasives, perquè el seu model de negoci arriba arreu. “Són companyies sense límits de creixement”, explicava el professor.
Per l’economista, l’aparició d’empreses amb aquestes característiques ha permès als Estats Units mantenir la seva posició dominant al món, malgrat la pujança de potències com la Xina. Les estadístiques així ho demostren. Entre les 20 empreses més grans del món hi trobem 14 americanes, per tres xineses, una holandesa, una altra suïssa i una última coreana.
“Els Estats Units té 278 premis Nobel, mentre que d’Espanya només n’han sortit vuit, si comptem el de Mario Vargas Llosa, que té la doble nacionalitat”
Que les empreses més innovadores i dominants estiguin concentrades als Estats Units no és cap casualitat. “La clau és la inversió en recerca i desenvolupament”, considera Gay de Liébana, que dóna una dada demolidora. “Els Estats Units té 278 premis Nobel, mentre que d’Espanya només n’han sortit vuit, si comptem el de Mario Vargas Llosa, que té la doble nacionalitat”.
Imatge de l'acte de Gay de Liébana a Pimec | Cedida
Mirem-ho amb dades més convencionals. Segons l’Eurostat, la mitjana d’inversió en Recerca i Desenvolupament a la Unió Europea és d’un 2,03% sobre el PIB; uns 302.220 milions d’euros. A Espanya, el percentatge baixa fins l’ 1,19% per una inversió anual de 13.307 milions d’euros. El més preocupant, però, és l’històric d’aquesta dada. Una dècada enrere, es destinava un 1,19% del PIB a R+D, pel que l’evolució ha estat pràcticament nul·la.
L'evolució en inversió en R+D a espanya en els darrers deu anys ha estat nul·la: només l'1,19% del PIB
La comparativa amb les potències mundials treu els colors a la realitat espanyola. Els Estats Units inverteixen un 2,79% del seu PIB en R+D, amb un total de 453.261 milions de dòlars destinats a aquesta partida, mentre que el Japó hi dedica el 3,29%, la Xina un 2,07% i Corea del Sud un 4,23%. “És un país més petit que Espanya i inverteixen 52.493 milions de dòlars en innovació. No ens podem sorprendre que siguin el primer país en informes com el PISA”, destaca el professor.
La conseqüència de tot plegat és que Espanya ocupa el lloc 34 en el rànquing de competitivitat global, per sota de Xile i per sobre de l’Azerbaitjan.
Un mercat rígid
“Si Espanya presenta nivells tan baixos en competitivitat, és perquè el seu creixement s’ha basat en el turisme i en la baixada del tipus d’interès, que ha permès reduir el deute, la prima de risc i l’endeutament de les empreses, però no ha tingut repercussions en la productivitat”, assenyalava Gay de Liébana.
En paral·lel a l’escassa inversió en innovació, el professor indica un segon problema, com és el nul vincle entre les firmes nacionals i les universitats. “Una relació més fluida seria molt favorable pel creixement de l’economia, però les institucions universitàries no tenen un interès real en treballar amb les empreses”.
La competitivitat global d'Espanya està per sota de la de Xiles i per sobre de l'Azerbaitjan
La tercera pota per explicar la manca de competitivitat de l’economia espanyola és el mateix ecosistema, que l’economista defineix amb un reguitzell de pecats. “Espanya presenta un mercat laboral rígid, una gran càrrega impositiva i reguladora, un deute públic elevat, accés al crèdit dificultós, lleis ineficients, pocs incentius per les empreses, un sistema educatiu de qualitat justeta i tot tipus de traves per contractar i acomiadar. Després ens preguntem per què les multinacionals van a Irlanda”, conclou.
Tot i aquest context, el professor dóna dues claus per la supervivència de les pimes en el futur. La primera, entendre que el mercat ja no és a casa, sinó al món. I, la segona, endevinar què està valorant el mercat. “El valor d’una empresa ja no és tant el seu resultat net, sinó la capacitat de negoci que té”, introdueix Gay de Liébana, que arrodoneix l’explicació amb un cas conegut. “Amazon per exemple, no genera grans beneficis, però aspira a ser el proveïdor de les nostres cases. El mercat valora que Amazon està entrant de forma expansiva i invasiva en sectors com la distribució i l’alimentació, i no té barreres de creixement en el seu model”.
Un futur robotitzat
El panorama de futur que dibuixa Gay de Liébana a l’Estat no és gaire millor. “El PIB perdrà força en els anys vinents, caurà el consum privat i la taxa d’atur disminuirà menys del que diu el Banc Central”, avança. Pel professor, el problema endèmic de l’atur a Espanya es veurà apuntalat per dos fenòmens. “El primer, la incapacitat que seguim tenint per insertar certs perfils laborals, donada la sobrequalificació de bona part de la població, i, la segona, l’acceleració dels canvis tecnològics, que farà que els robots i la intel·ligència artificial entrin amb força en els pròxims anys a les empreses”. La conseqüència, segons l’economista, serà que “els de dalt i els de sota treballaran cada cop més, mentre que els llocs de treball del mig tendiran a desaparèixer i, amb ells, la classe mitjana”.
“La banca, les companyies aèries i molts altres serveis ja els tenim al nostre iPhone”
No és una tesi tan a futur. Al 2008, la banca espanyola comptava amb 278.301 empleats, i al 2016 ja només ocupava a 194.283 treballadors. “La banca, les companyies aèries i molts altres serveis ja els tenim al nostre iPhone”.
Els reptes de les pimes
Davant d’aquest panorama, què han de fer les pimes per ser competitives en un futur immediat? El professor Gay de Liébana dóna tres consells. El primer, definir clarament l’estratègia: “Saber què volem ser i com ho volem fer”.
Aquest primer consell va íntimament lligat al segon, que és encarar la transformació digital. “I no estem parlant de canviar la web, sinó d’aplicar tecnologia a tots els processos”. Per fer-ho, el professor adverteix que cal fer una reflexió gens senzilla. Qui ha de prendre les decisions? “En aquest moment, els sèniors han de posar l’experiència, però són els joves els que saben cap a on s’ha d’encaminar l’empresa i han d’aportar l’empenta per fer-ho, perquè ells són els que estan al dia”, adverteix, alhora que lliga íntimament la inversió digital amb l’aposta pel coneixement.
Finalment, l’economista considera essencial “desinvertir en productes madurs i apostar per les noves tecnologies, la innovació i la internacionalització”. De fet, no es tracta més que de copiar el model de les grans marques de l’estat. “Mercadona, Inditex i El Corte Inglés han seguit aquesta estratègia en els darrers anys, i s’han desfet de béns immobles per invertir cada cop més en el seu negoci online”.