El mejor oficio del mundo. Així és com Gabriel García Márquez (popularment conegut com a Gabo o Gabito) titulava un article seu sobre periodisme publicat a El País el 20 d'octubre de 1996. Han passat més de 25 anys i tornar-lo a llegir és una autèntica meravella per recordar d'on venim i pensar cap a on anem. Com també val molt la pena recuperar un altre article de Gabo que em va enviar fa poc una bona amiga d'infància i que es titula El argentino que se hizo querer de todos. I qui diu el argentino, no diu Leo Messisinó Julio Cortázar. Una altra meravella del 22 de febrer de 1984.
"Fa 50 anys no estaven de moda les escoles de periodisme", comença el colombià. El periodisme s'aprenia a la redacció i a peu de carrer. Una mica com ara. Deu ser que això del model híbrid de (tele)treball ja està inventat des de fa anys. El diari s'explicava llavors a través de tres seccions: notícies, cròniques i reportatges i editorials. Una mica com ara. "Els autodidactes acostumen a ser àvids i ràpids, i els d'aquells temps ho vam ser de sobres per seguir obrint pas per la vida del millor ofici del món - com nosaltres mateixos ho anomenàvem", continua.
Tal com relata Gabo, amb el pas del temps va arribar l'escola de periodisme i el seu respectiu i respectat suport acadèmic, les ciències de la comunicació o la comunicació social. "A la majoria dels graduats no els commou el fonament que la millor notícia no és sempre la que es dóna primer, sinó molts cops la que es dóna millor", apunta. A la redacció de VIA Empresa que acaba de celebrar els nou anys diem sovint que estem plenament orgullosos de ser els últims, sempre que siguem o almenys intentem ser els millors a l'hora de publicar un article.
"Crec que és la pressa i la restricció de l'espai el que ha minimitzat el reportatge, que sempre vam tenir com a gènere estrella, però que és també el que requereix de més temps, més investigació, més reflexió i un domini encertat de l'art d'escriure. És en realitat la reconstitució minuciosa i verídica del fet. És a dir, la notícia completa, tal com va passa a la realitat, per tal que el lector ho conegui com si hagués estat al lloc dels fets", apunta Gabo.
Fonts del periodisme
Visca el periodisme a foc lent, sense pressa però sense pausa, que crema entre els dits i la ploma digitalitzada!
Llarga vida a les converses que aturen el rellotge i ens recorden com el famós riu d'Heràclit que una mateixa situació no es repeteix mai dues vegades.
Llarga vida a la investigació, la reflexió i l'anàlisi que implica sovint temps, suor i llàgrimes, però que ens ajuda a entendre millor el món que ens envolta.
Visca el pensament crític i constructiu, l'empatia, la resiliència, la creativitat, l'art d'escoltar i escriure, la curiositat per la vida i la veritat!
Segons Gabo, "el mal periodista pensa que la seva font és la seva vida mateixa - sobretot si és oficial- i per això la sacralitza, la consenteix, la protegeix i acaba per establir amb ella una perillosa relació de complicitat, que el porta inclusive a menysprear la decència de la segona font". Alerta amb el laberint de poder que freqüenten algunes fonts. Les millors fonts són sovint genuïnes, mai interessades. Les millors fonts són les que trobes i et troben, no les que et busquen.
Orwell: "Periodisme és publicar allò que algú no vol que publiquis. La resta són relacions públiques"
"Periodisme és publicar allò que algú no vol que publiquis. La resta són relacions públiques", diuen que va dir un altre periodista i reporter com George Orwell que va conèixer de primera mà la realitat catalana durant la guerra civil espanyola i que va deixar escrita l'obra Homenatge a Catalunya per a la posteritat.
Del rellotge de Cortázar a la gravadora de García Márquez
Si Julio Cortázar (no era periodista, sí escriptor) relatava quines eren les instruccions per donar corda a un rellotge, Gabriel García Márquez tenia molt clar que la gravadora era "gran culpable" del drama del periodisme. "Abans què s'inventés, l'ofici es feia bé amb tres recursos de feina que en realitat era només un de sol: la llibreta de notes, una ètica a tota prova i un parell d'orelles que els reporters utilitzàvem encara per escoltar allò que ens deien", explica.
Segueix així: "El maneig professional i l'ètica de la gravadora està encara per inventar. Algú hauria d'ensenyar als joves companys que la casset no és un substitut de la memòria, sinó una evolució de la modesta llibreta d'apunts que tan bons serveis va prestar durant els orígens de l'ofici. La gravadora sent però no escolta, repeteix -com un lloro digital- però no pensa, és fidel però no té cor, i al cap i a la fi la seva versió literal no serà tan confiable com la d'aquell que presta atenció a les paraules vives de l'interlocutor i ho valora amb la seva intel·ligència i moral".
I qui diu gravadora, diu també mòbil, ordinador o ipad als quals l'escriptor colombià segurament també titllaria de "testimonis invaluables".
Arribem a la traca final de Gabo amb "tres pilars mestres": la prioritat de les aptituds i les vocacions, la certesa que el periodisme ha de ser investigació per definició i la consciència que l'ètica no és una condició ocasional. En tres paraules: vocació, investigació i ètica.
"El periodisme és una passió insaciable que només pot digerir-se i humanitzar-se per la seva confrontació descarnada amb la realitat. Ningú que no l'hagi patit pot imaginar-se aquesta servitud que s'alimenta dels imprevistos de la vida. Ningú que no l'hagi viscut pot concebre el que és el palpit sobrenatural de la notícia, l'orgasme de la primícia, la demolició moral del fracàs. Ningú que no hagi nascut per això i estigui disposat a viure només per això podria resistir un ofici tan incomprensible i voraç, amb una obra que s'acaba després de cada notícia, com si fos per a sempre, però que no concedeix un instant de pau mentre no torna a començar amb més ardor que mai el minut següent", conclou. Sublim.
García Márquez: "El periodisme és una passió insaciable que només pot digerir-se i humanitzar-se per la seva confrontació descarnada amb la realitat"
De Gabriel García Márquez se'n coneixen moltes coses, per no dir pràcticament tot... El Premi Nobel de Literatura de 1982, grans obres com El amor en los tiempos del cólera, Relato de un náufrago, Crónica de una muerte anunciada o Cien años de soledad, una "amistat intel·lectual" amb Fidel Castro o el gran llegat de la terra de Macondo impregnada de realisme màgic.
Ara bé, no tothom sap que Gabo va deixar la carrera de Dret - ell mateix assegura que era "el pitjor estudiant"- per treballar com a periodista en mitjans com El Universal de Cartagena, El Heraldo de Barranquilla o El Espectador de Bogotà. Va passar de redactor de notes editorials a reporter. Predicava i escrivia que el periodisme era el millor ofici del món. Fins i tot, va cofundar la Fundación Nuevo Periodismo Iberoamericano i la revista Alternativas amb el lema "atreverse a pensar es comenzar a luchar".
Lluitem pensant, pensem comunicant.
El ja desaparegut periodista José Martí Gómez va titular les seves memòries L'ofici més bonic del món. Millor i més bonic són dues cares d'una mateixa moneda. De fet, l'any 2016, Martí Gómez li va explicar a un altre periodista Juanjo Caballero que el seu era l'ofici més bonic del món perquè "si busques històries, si busques gent, si surts al carrer, el periodisme et permet viure la teva vida i la vida dels altres".
Martí Gómez: "Si busques històries, si busques gent, si surts al carrer, el periodisme et permet viure la teva vida i la vida dels altres"
Quan et regalen un ofici com el periodisme, no et regalen un ofici. Et regalen una filosofia de vida.