L’economia catalana segueix donant mostres de solidesa amb la publicació del creixement del PIB del primer trimestre de 2018. Segons l’Idescat Catalunya ha crescut per sobre la mitjana de l’Estat en termes interanuals i confirma que el pànic que la premsa madrilenya va intentar inocular durant les setmanes següents al primer d’octubre és tot comèdia. D’altra banda, Barcelona segueix el seu moment daurat i aquesta setmana hem sabut que Facebook -a través d’una filial- i una empresa de satèl·lits obriran seus a la ciutat comtal alhora que Suez i Enerkem invertiran 250 milions d’euros a El Morell. En l’àmbit polític tot fa pensar que aviat Catalunya tindrà Govern i una taula de negociació amb el president espanyol Mariano Rajoy. Malgrat tot, algunes ombres planen pel damunt del sistema polític català.
Més PIB, menys agricultura
Les dades del PIB trimestral i de producció industrial confirmen el bon moment de l’economia catalana. En termes intertrimestrals el PIB català va avançar un 0,8% (INE publicarà 0,7%) i en termes interanuals un 3,3% per sobre del 0,7% i 2,9% per al conjunt d’Espanya. La distribució sectorial del PIB, però, és força desigual. L’agricultura encadena molts trimestres en contracció i per tant el sector primari català es troba en recessió. La indústria i la construcció són les grans estrelles de l’economia catalana amb una taxa de creixement interanual del 6,4%.
Els serveis, però, creixen per sota del PIB al 2,5%, un ritme molt modest i que té causes ben identificades i que ja les he explicat anteriorment: la manca de competència en el sector serveis és alarmant i molt allunyada dels estàndards europeus i és el que explica els salaris baixos de l’economia catalana. L’índex de producció industrial segueix la seva escalada i el mes de març ha augmentat un 6% -un 5,4% a Espanya-. En termes acumulats la producció industrial porta un 4,5% de creixement aquest 2018; un gran resultat si comparem amb el modest 2,8% espanyol per al mateix període.
Acció contra el sudden stop
La pluja de milions d’euros en inversió que hem conegut aquesta setmana -Facebook, Suez i Enerkem, Satellogic- posa de relleu el prestigi de Catalunya en general i Barcelona en particular a l’hora d’atraure inversions. La teoria econòmica ha estudiat profundament aquests fenòmens i coneixem bé quins són els elements importants que fa que un país sigui atractiu.
Quan parlem de comerç i inversió el fonament essencial és el que anomenem risk of trade, és a dir, la ràtio entre els preus de les exportacions i el preu de les importacions. Quan més gran és aquesta ràtio major és l’exposició d’un país al risc de patir un sudden stop. El Doctor Dani Rodrik va publicar un treball molt conegut al respecte on argumenta que la despesa pública -concretament en l’àrea d’empresa- serveix per fer caure aquesta ràtio i per tant estabilitzar el sector privat.
La importància del risk of trade és cabdal i es pot entendre agafant un cas extrem com per exemple Veneçuela, qui només exporta petroli i, en canvi, importa tot tipus de béns -almenys fins fa un parell d’anys-. Els preus del petroli han estat fins fa tres anys molt elevats el que ha donat uns preus de les exportacions molt elevats a Veneçuela. En canvi, els preus de les importacions eren baixos i com a resultat el risk of trade de Veneçuela ha estat històricament monumental. Quan els preus de les exportacions cauen -en aquest cas el petroli- és inevitable que es produeixi un sudden stop de gran magnitud i la devastació econòmica de proporcions bíbliques.
En aquest sentit, a Catalunya fa anys que existeix una Agència pública -Acció- que es dedica a aquesta àrea; a Espanya existeix l’ICEX que fa exactament el mateix. Totes les economies avançades tenen agències similars. Malgrat que no existeixen dades de preus de les exportacions per Comunitats Autònomes, el superàvit comercial català amb la resta del món (incloent o excloent Espanya) s’explica perquè el risk of trade català és elevat així que potenciar Acció és quelcom urgent per aconseguir reduir l’exposició que l’economia catalana té als fluxos inversors forans i al comerç. En cas de no fer-ho els pròxims anys veurem com es comença a reduir el ritme i, per tant, la productivitat catalana caurà. Com veuen, la feina pendent per fer a Catalunya en termes macroeconòmics és monumental. Desgraciadament no hi ha al Parlament diputats amb els coneixements suficients per revertir aquesta situació.
Pacte d’Estat(ut)
La política catalana avança, aparentment, cap a la formació de govern. Carles Riera ha explicat que la CUP s’abstindrà sense consultar les bases, cosa que és bastant estranya i contrària a la forma de fer dels darrers anys. El bloqueig de la investidura a distància de Carles Puigdemont ha fet que s’hagi programat una reunió divendres a Berlín entre Puigdemont i el PDEcat, suposadament per parlar del candidat a investir la setmana vinent.
Un detall que ha passat una mica inadvertit i que pot explicar el que està passant: dijous Joan Tardà va anunciar que Ester Capella i Teresa Jordà serien Conselleres. Capella presumiblement ha d’anar a Justícia i, en teoria, Jordà a Ensenyament, conselleria en mans de Puigdemont la legislatura anterior. En termes de pressupost ERC controla el 85% de la despesa del Govern el que obre alguns interrogants, ja que no és gens habitual que el PDEcat hagi cedit tot el pressupost, més tenint en compte que Elsa Artadi bloca els fons electorals del 21D. Jordi Turull i Josep Rull foren els negociadors del PDEcat i segons m’expliquen fonts pedecàters, Marta Pascal ha criticat durament els dos negociadors per haver cedit el pressupost. El cert, però, és que no s’entén que la direcció dels convergents no hagi intentat renegociar la composició del govern.
La guerra civil que viu la dreta espanyola ens ha donat escenes surrealistes aquesta setmana. Davant l’amenaça de Ciutadans de trencar el pacte de legislatura amb Rajoy -argumenten que el 155 és massa tou-, el President espanyol ha enviat el president de la Comissió Europea, Jean Claude Juncker, a demanar diàleg entre Catalunya i Espanya. Naturalment, Rajoy no ha trigat a declarar que es reunirà amb el President de la Generalitat tan bon punt com hi hagi un govern. Aparentment sembla existir alguna mena d’acord entre el PP, el PSOE i els partits independentistes però el precedent de l’Estatut no proporciona expectatives raonables per trobar una solució política al conflicte catalano-espanyol.