Poques hores abans d'estrenar el 2020 vaig rebre la següent felicitació: "Que tot allò que arribi sigui millor del que busques, duri més del que esperes i et faci més feliç del que imagines". L'arribada d'un nou any implica 365 dies de noves històries per viure, compartir i escriure. A VIA Empresa ja ens hi hem posat de valent en una setmana marcada per l'arribada dels Reis - els d'Orient-, la investidura de Pedro Sánchez o la visita d'un dels economistes més mediàtics i influents del segle XXI com és Thomas Piketty al Palau Macaya de Barcelona.
De la investidura de Pedro Sánchez o el nou Govern de coalició a Espanya entre el PSOE i Unidas Podemos, ja se n'ha parlat i molt. Fa tot just unes hores que s'han fet públics els noms dels ministres, entre els quals destaquen per la part que més ens toca: Nadia Calviño (vicepresidenta econòmica), María Jesús Montero (ministra d'Hisenda), Yolanda Díaz (ministra de Treball), José Luís Escrivà (ministre de Seguretat Social), José Luís Ábalos (ministre de Transport), Reyes Maroto (ministra d'Indústria) o Alberto Garzón (ministre de Consum).
També podríem destacar els noms de Pablo Iglesias (vicepresident de Drets socials), Teresa Ribera (vicepresidenta de Transició ecològica i Repte demogràfic), Irene Montero (ministra d'Igualtat), Manuel Castells (ministre d'Universitats), Isabel Celaá (ministre d'Educació i FP), Pedro Duque (ministre de Ciència) o Luis Planas (ministre d'Agricultura), entre d'altres. Diem sovint que l'economia ho és pràcticament tot i tots aquests ministeris tenen i tindran molt o poc a veure amb el seu desenvolupament. D'ells depèn.
Les propostes i els principals reptes econòmics d'aquesta nova legislatura són àmpliament coneguts. Ara bé, al tàndem d'economistes José Maria Gay de Liébana i Santiago Niño-Becerra han volgut anar una mica més enllà i posar els punts sobre les is al nou Govern espanyol. Almenys, des d'una perspectiva econòmica i empresarial.
Alguns dels titulars més alarmants que ha deixat anar Gay de Liébana entre línies en aquesta casa són els següents: "Confluència negativa i dubtes davant el nou Govern", "La coalició progressista flagel·larà fiscalment els residents en territori espanyol" o "Els virus de les protestes i les febres populistes avorten l'enllumenament de reformes necessàries, verbigràcia, les que afecten el cada vegada més preocupant envelliment de la població i el necessari quadri de les pensions".
Per la seva banda, Niño Becerra ha recuperat el "talante" de l'expresident José Luís Rodríguez Zapatero per etzibar que "els rostres dels qui integrin el Govern, els colors dels partits que el formin dóna exactament el mateix: sigui com sigui el Govern, l'objectiu és únic, monotemàtic: complir els compromisos de dèficit que Espanya té marcats amb Brussel·les". Ras i curt: "A Brussel·les li importa un rave quin Govern governi a Espanya."
Per rematar la setmana, el francès Thomas Piketty ha aterrat a Barcelona per presentar el seu nou llibre Capital e Ideología (Deusto, 2019) acompanyat pel periodista i filòsof Josep Ramoneda. L'últim cop que vaig veure a Piketty va ser l'any 2013 a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) durant la presentació de El capital en el siglo XXI. Va ser tot un èxit de vendes: més de 2,5 milions de còpies arreu del món.
Piketty ha tornat a l'escena literària després d'haver pogut accedir a algunes fonts fiscals i històriques que diferents governs li havien negat fins ara. Una de les principals conclusions del nou llibre és que "la desigualtat no és econòmica o tecnològica, és ideològica i política". És a dir que la lluita d'ideologies és la pulsió que mou el món i explica la història.
Piketty: "La desigualtat no és econòmica o tecnològica, és ideològica i política"
The Guardian defineix Piketty com "el rockstar de l'economia". I l'estrella francesa de rock defensa la superació del capitalisme i la construcció de la justícia a través del socialisme participatiu i el social-federalisme. La seva anàlisi consta de més de 1.240 pàgines i quatre parts: Els règims desigualitaris a la història, Les societats esclavistes i colonials, La gran transformació del segle XX i Repensar les dimensions del conflicte polític.
Una menció a banda mereix la reflexió de l'economista francès al voltant de Catalunya i Espanya. "Les normes espanyoles de descentralització fiscal fan d'Espanya un dels països més descentralitzats del món", defensa. Encara més: "Potser Espanya ha anat massa lluny amb l'impost sobre la renda amb les regions i ara es troba en una situació on una part dels catalans voldrien, independitzant-se, conservar el cent per cent dels seus ingressos."
En aquest sentit, l'economista francès també critica Europa pel que fa a la gestió de la crisi de la zona euro o el model de "tenir-ho tot" sense "veritables obligacions de solidaritat i de finançament dels béns públics". "Per què no provar fent de Catalunya un país fiscal a l'estil de Luxemburg?", es pregunta de forma sarcàstica.
Piketty: "Per què no provar fent de Catalunya un país fiscal a l'estil de Luxemburg?"
L'autoresposta no es fa esperar: "Per a molts independentistes catalans, el projecte és constituint-se en Estat independent, podran conservar la totalitat dels ingressos generats al territori per desenvolupar Catalunya i, si és necessari, reduir els impostos als actors econòmics que disposen d'una mobilitat més gran per atraure inversions a la regió-Estat (el que resultaria bastant més fàcil un cop s'haguéssin desfet del pes de la solidaritat amb la resta d'Espanya).
Així doncs, Piketty associa la voluntat d'independència de Catalunya a una qüestió de solidaritat econòmica. "Si la part essencial dels impostos pagats per les rendes altes catalanes alimentés el pressupost federal europeu, com és el cas dels Estats Units, la sortida d'Espanya tindria un interès limitat per a Catalunya des del punt de vista econòmic", conclou.
Del capital al segle XXI a la ideologia com a font de desigualtat.