A l'Informe de l’asseguradora Hiscox sobre pimes i autònoms apareix una dada esfereïdora: només el 2,4% d’aquestes empreses ha demanat els fons Next Generation; en el millor dels supòsits, una mica més del 10% pensa sol·licitar-los. Quan a començaments de l‘any passat encara no hi havia un full de ruta clar pel repartiment d’aquests fons, les grans empreses, per contra, van fer la carta als reis demanant més del doble dels 58.000 milions previstos per projectes empresarials. Dos anys després, les petites i mitjanes segueixen sense mostrar massa interès.
En aquesta penúria de demanda es troba per igual tot el col·lectiu, tant aquelles companyies unipersonals com les que donen ocupació fins a 250 treballadors. Preocuparia menys aquesta constatació si no fos perquè representen el 97% dels quasi 4 milions d’empreses existents i més del 65% del PIB. Si a això li afegim que només el 15,7% del global s’ha acollit a l'expedient de regulació temporal d’ocupació (ERTO) durant la pandèmia -segons la mateixa font-, i que la sol·licitud dels crèdits ICO en aquest col·lectiu no ha superat el 20%, s’arriba a la següent disjuntiva: o les pimes disposen d’una musculatura financera envejable perquè no necessiten recursos externs o estan allunyades de tal manera dels centres de poder que no saben com accedir-hi.
Tempesta d’estiu
La Unió Europea (UE) va posar en marxa a juliol de 2020 dos principals instruments excepcionals de recuperació temporal, els NextGenerationEU. Un és el mecanisme per la recuperació i la resiliència, els MRR, per atorgar préstecs que suportin les inversions i les reformes. I l’altre és el React-EU, per impulsar la digitalització i l’aposta ecològica, els dos principals objectius de la UE en aquesta dècada. A finals del segon any de vida d’aquesta fortuna dirigida a les empreses, el balanç dels diners que s’han disseminat pel teixit productiu i a les autonomies és més aviat minso. Ens preguntem si hi ha expectatives que es puguin repartir aquests recursos en els tres anys que queden fins al termini de la convocatòria el 2025. El Banc d’Espanya acaba d’advertir de la lentitud en el desplegament dels fons, Foment ho repeteix sovint, mentre a Brussel·les són conscients del retard en l’execució. No es pot negar que el govern espanyol ha fet els deures, fixant els propòsits i repartint els fons entre els ministeris. Ara bé, ha estat garrepa amb les comunitats autònomes i en prou feines s’ha apropat a les petites i mitjanes empreses.
Les pimes representen el 97% dels quasi 4 milions d’empreses existents i més del 65% del PIB de l'Estat
El resultat de tot això ha estat que només s’han executat les primeres partides, uns 22.000 milions d’euros, un terç del previst pels projectes empresarials compromesos. Davant aquest ritme lent en l’aplicació, el Banc d’Espanya va suggerir la setmana passada que s’ampliï el termini més enllà del 2025 per desemborsar els fons europeus.
És l’oportunitat d’or. La pluja en mig de la sequera. En primer lloc, perquè la pandèmia va destruir profundament el teixit econòmic i les administracions estan per actuar enèrgicament en aquests moments. En segon lloc, perquè els primers efectes dels fons s’haurien de començar a percebre el 2023 frenant d’alguna manera els efectes inflacionaris de la invasió russa a Ucraïna. I, en tercer lloc, perquè la UE s’ha posat al capdavant de la transformació cap a la digitalització i cap a afrontar els desgavells mediambientals amb objectius i terminis precisos. És un veritable canvi de cicle econòmic, que només es podrà afrontar amb noves eines i estratègies, és a dir, amb nous models de negoci.
Només el 2,4% de les pimes ha demanat els fons Next Generation
La crisi del 2008 no va disposar de fons extraordinaris ni de comprensió; la UE i molts governs, com el nostre, van mirar a un altre lloc. Ara tant a Brussel·les com a Madrid hi ha consciència de cap on cal anar i per això s’esmercen aquests recursos abundants. A poc a poc, les pimes ho van entenent: una de cada dos ha engegat processos de transformació digital, cenyits en la majoria dels casos al màrqueting digital i la presència en xarxes socials, que és un primer pas. Més lentament avança el tractament de la sostenibilitat, tot i que prop el 50% no creu que el canvi climàtic l’hi afecti massa.
Arribar a les empreses
Preocupa menys els possibles desviaments temporals del fons -sempre es poden ampliar els terminis d’execució- que no pas que no arribi adequadament als seus destinataris. I si no ho fan cap a les pimes, això serà com una tempesta d’estiu: les grans seran més grans i la resta, unes desapareixeran i les supervivents seguiran pràcticament igual. La revolució de la dècada consistirà en el fet que les pimes liderin efectivament la transformació productiva de l’Europa pels propers quaranta o cinquanta anys. Els veritables destinataris d’aquests fons, el 97% del teixit productiu, han de ser capaços de reconvertir la producció, la distribució i el servei des d'una visió social més a prop dels clients, dels empleats i d’uns marges justos per tots els participants de la cadena de subministrament.
La crisi del 2008 no va disposar de fons extraordinaris ni de comprensió; la UE i molts governs, com el nostre, van mirar a un altre lloc
Val a dir que no és gens fàcil arribar a les pimes. Són resilients, esforçades, autosuficients, bastant individualistes, desconfiades i sense esperar massa de fora; per això, recelen del que és poc tangible i es conformen a treballar de valent. No diríem mai que es tanquin a la creativitat i a la innovació, tot i que pensen sobretot en el dia d’avui i en les vint-i-quatre hores vinents. El missatge rebut ha estat imprecís, indeterminat, indefinit i no els ha ajudat a saber per on començar. Ho han vist més com a promesa que com a realitat.
En aquest sentit, la informació vehiculada ha utilitzat ben poc la via associativa, la qual és cada cop més eficient. Les consultores i els ad hoc s’han abocat a les grans empreses una a una i els bancs hi han vist en la gestió del volum de recursos la via fàcil de manegar diners. Les pimes s’han quedat soles. Fins i tot, l'instrument més popular, el kit digital, ha obtingut relativament poca acceptació; ha pesat més el no saber què fer que no pas l’escassa suma aportada a canvi de l’excessiva paperassa exigida. Una bona via d'innovació en el repartiment i gestió d’aquests fons europeus haguera estat -encara hi som a temps- dedicar una primera línia de suport a la professionalització i a la digitalització de les associacions i dels intermediaris d’aquestes empreses per arribar a totes elles.