El 9 de juny del 2020, enmig de la pandèmia i encara amb el confinament fresc a la memòria, vam publicar un article explicant la gran quantitat de mostres de poder empresarial que es poden contemplar al llarg del Passeig de Gràcia de Barcelona, i també del seu contrafort, la Plaça de Catalunya. Aquell primer esbós sobre el pes del sector financer a aquesta plaça tan emblemàtica de la capital del país ara el completarem, afegint-hi un viatge en el temps. Sí, ens traslladem un segle enrere, cap al voltant del 1924, per comprovar que aquell punt geogràfic era el quilòmetre zero del sector financer.
Si comencem respectant l’ordre la numeració de la plaça, trobem que al número 6 tenia la seu el Royal Bank of Canada, una entitat del Quebec que a Barcelona era dirigida per Charles Everett MacKenzie (1877-1960). Aquest directiu va arribar a Barcelona el 1919 i abans havia exercit com a agent del banc a Nova York. Dos anys després va ser destinat a l’oficina de Rio de Janeiro. La sucursal catalana era l’única de l’Europa continental (per bé que a París hi havia la seu d’una filial francesa del banc). Després de la Guerra Civil, i en virtut de la llei de nacionalització voluntària de la banca estrangera, el negoci d’aquesta entitat va passar a mans del Banco de Aragón (1942). Al mateix edifici on hi havia l’oficina barcelonesa també es trobava la seu de les empreses La Industria Eléctrica (filial de Siemens) i Lámparas Z (filial de Philips), totes dues vinculades a la família Muntadas, els propietaris de La España Industrial.
On avui trobem El Corte Inglés, hi havia el Banc de Préstecs i Descomptes, que en el període que ens ocupa tenia com a president a Josep Ferrer-Vidal Soler, membre d’una nissaga molt important del país
Al número 9 de la plaça hi tenia la seu l’Anglo-South American Bank, que s’hi va establir el 1916. Aquesta entitat havia nascut a finals del segle XIX vinculada a les exportacions xilenes de nitrat, cafè i cacau. El fundador havia estat el coronel britànic John Thomas North, conegut com a “el rei del nitrat”. Va tenir marca pròpia a Barcelona fins el 1936, quan, després de la fallida, va ser absorbit per Lloyds Bank. En aquest número de la Plaça de Catalunya és on el 1919 es va aixecar la Casa Pich i Pon, propietat d’un conegut empresari i polític català.
Al número 14, on avui trobem El Corte Inglés, hi havia el Banc de Préstecs i Descomptes, que en el període que ens ocupa tenia com a president a Josep Ferrer-Vidal Soler, membre d’una nissaga molt important del país. Va acabar essent filial del Banc de Barcelona, però amb la fallida d’aquest (1920) se’n va desvincular i va continuar la seva trajectòria com a banc independent fins a ser absorbit, el 1930, pel Banc Comercial de Barcelona. Al número següent, el 15 (cantonada amb el carrer de Fontanella), hi havia el Banco Español del Río de la Plata, que s’hi havia instal·lat el 1920. Era una entitat fundada a Buenos Aires (Argentina) el 1887 amb la participació d’un contingent important d’emigrants espanyols. Al número següent, el 16, on avui dia hi ha l’edifici de Telefonica, hi estava instal·lat el Banco di Roma. Aquesta entitat va tenir una relació estreta amb una multinacional italiana establerta a Catalunya com era la Pirelli, que tenia una gran planta de fabricació de cables a Vilanova i la Geltrú (Garraf).
L'antiga oficina del Deutsche Bank ara és substituïda per una botiga de la companyia de telecomunicacions Orange
Creuant el Portal de l’Àngel, arribem al número 19, on hi havia el Banco Alemán Transatlántico (Deutsche Ueberseeische Bank), una entitat veritablement important per la seva trajectòria que, en certa manera, arriba fins els nostres dies. En el moment de la seva fundació va néixer com a filial del Deutsche Bank i, com veurem, al cap de moltes dècades s’hi va tornar a integrar. L’oficina de Barcelona existia des del 1904 perquè consideraven que la capital catalana era el lloc ideal per fer de pont per als negocis alemanys a Llatinoamèrica, on ja tenien oficines des del 1887. En acabat de la Segona Guerra Mundial, pel fet de ser una entitat de capital alemany va experimentar canvis dràstics seguint la voluntat de les potències vencedores al conflicte bèl·lic. La filial espanyola va passar a mans estatals i després es va privatitzar, per a després, el 1950, esdevenir el Banco Comercial Transatlántico, conegut durant molts anys com a Bancotrans, que mantenia a la seva denominació el record del banc original. D’ençà d’aquella dècada, el Deutsche Bank va anar recuperant la propietat molt lentament, fins que el 1994 van aconseguir la totalitat del capital i el van fusionar amb un altre banc, el Banco de Madrid, que havien adquirit poc abans. A la seu primigènia, la de Plaça de Catalunya, ara hi ha un hotel anomenat Olivia Plaza i fins fa no gaire també una oficina del Deutsche Bank (ara substituïda per una botiga de la companyia de telecomunicacions Orange).
Al número 20 tenia la seu la Société Générale, el nom complet de la qual incloïa l’afegit de “pour favorisier le developpement du commerce et de l’industrie en France”, però que en realitat és l’entitat que coneixem avui dia amb el nom curt. L’entitat havia estat fundada a París el 1864 per la família Rothschild i l’industrial Eugène Schneider. Fins fa no gaires anys, aquest edifici encara lluïa un rètol lluminós d’aquest banc.
El 1982, una banda formada per onze persones va assaltar el Banco Central a trets i va mantenir com a ostatges a clients i treballadors durant 37 hores desesperades
Per tancar aquesta primera entrega, dedicada a la Plaça de Catalunya pròpiament dita (a la següent veurem la rodalia), hem de recordar de manera obligada el número 22, perquè també acumula molta història. Allà hi havia fa cent anys la Banca Arnús, propietat de la família homònima que també tenia interessos a la Banca Arnús Garí. L’entitat havia estat fundada el 1910 per Gonçal Arnús i es va mantenir independent fins que el 1947 va passar a mans del Banco Central, que va fer seva la seu d’aquest número 22 de la plaça. L’edifici, que fa cantonada amb la Rambla de Canaletes, no és pas altre que aquell on es va produir un dels atracaments més espectaculars i misteriosos de la història del país. El 23 de maig del 1981, una banda formada per onze persones -la xifra no està confirmada- va assaltar el banc a trets i va mantenir com a ostatges a clients i treballadors durant 37 hores desesperades. L’acte es va resoldre amb la detenció dels assaltants, però sempre hi ha restat una ombra de dubte sobre les veritables motivacions d’aquells fets. Per cert, la figura d’Hermes que hi ha a la porta principal (per on van entrar els assaltants) ja està acostumada als sobresalts, perquè a més d’aquests fets del 1981, ha viscut de ben a prop les celebracions dels seguidors del Barça des de fa cent anys i també va ser testimoni d’excepció quan l’estiu del 2017 una furgoneta va passar per davant seu a tota velocitat.