Quan es va aixecar l’anomenat impost al sol (RDL 15/2018 de 5 d’octubre), era previsible la controvèrsia per l’ús del sòl agrari. Una confrontació que prèviament ja s’havia manifestat amb l’expansió dels agrocarburants. No en va Graziano de Silva (exdirector general de la FAO) va advertir de la necessitat de “passar del debat dels aliments contra combustibles a un debat sobre aliments i combustibles”. En tots els casos estem parlant d’energia del sol i de com utilitzar-la, ja sigui per produir electricitat, per produir combustibles o per produir aliments i altres productes de la bioeconomia. Però, sens dubte estem parlant de la confrontació per a l’ús d’un recurs cada cop més escàs: el sòl agrícola, un recurs natural essencial, crític i no renovable a mitjà termini.
Des del punt de vista de l’agricultura, les necessitats d’aquest recurs no paren d’augmentar per atendre una població creixent i amb dietes més exigents. Segons les Nacions Unides, el 2050 hi haurà a la Terra 9.772 milions de persones quan cent anys abans n’hi havia 2.536 milions. En sentit contrari, tècniques productives inadequades i el canvi climàtic estan minvant la disponibilitat i la qualitat d’aquest recurs. En resum, més necessitats i menys recursos, una equació difícil de resoldre. Per exemple, des de 1960 la producció i consum de cereals al món (el primer aliment de la humanitat) s’ha multiplicat per 3,5. Per aconseguir aquest increment de la producció s’han millorat les varietats i les tècniques de producció però també s’han artigat boscos per convertir-los en sòl agrícola o pastures. Segons la FAO, des de 1990 el món ha perdut 178 milions d’hectàrees de bosc (55,6 vegades la superfície de Catalunya), sent la deforestació una de les causes rellevants de canvi climàtic. Evitar aquesta deforestació fa encara més crítica l’utilització òptima del sòl agrícola.
Però, hi ha diferents actors que reclamen aquest mateix recurs: la natura amb tota la seva biodiversitat, l’agricultura com a base de la bioeconomia i els aliments, les energies renovables, les infraestructures, l’urbanisme i el paisatge. Donar una bona sortida a aquesta confluència de demandes i d’interessos no pot partir de la confrontació des d’absoluts irrenunciables o de menyspreus inconfessables. El camí per trobar l’encaix més adequat parteix del diàleg en base a dades objectives sobre necessitats i potencials per atendre-les, amb una visió a llarg termini i, que forçosament, obliga a compartir, optimitzar recursos, prioritzar i en alguns casos posar límits. En qualsevol cas és un camí amb renúncies.
"Utilitzar superfícies agrícoles en producció és absolutament desaconsellable per raons estratègiques d’autoproveïment alimentari"
En aquest context, on posar plaques solars, doncs? Per sentit comú caldrà buscar les alternatives menys limitants per a les diferents demandes. Per tant, en primer lloc, cal aprofitar les superfícies que no creen cap incompatibilitat. Per exemple, en els terrats de les ciutats (per cert, a la Catalunya mediterrània, això és un molt millor ús que vestir-les de verd amb aigua a cost de luxe), en els terrats dels polígons industrials, en espais de les infraestructures viàries, en terrenys erms o impracticables per a l’agricultura (que n’hi ha en abundància), etc.
Per contra, utilitzar superfícies agrícoles en producció, (exceptuant secans de molt baixa rendibilitat), és absolutament desaconsellable per raons estratègiques d’autoproveïment alimentari. Aquesta limitació té encara més sentit en relació a les superfícies actuals o potencials de regadiu. Algunes dades són especialment il·lustratives en relació a la realitat de Catalunya. Aquest és un país de muntanyes, el 50,5 % de la seva superfície té més d’un 20% de pendent, en conseqüència compta amb una superfície conreada molt inferior a les mitjanes mundials i europees. En concret, mentre que el món disposa de 0,21 ha/hab, xifra que de mitjana és quasi idèntica a Europa, Catalunya solament disposa de 0,11 ha/hab. Com a resultat hi ha una baixa taxa d’autoproveïment, lleugerament per sobre del 40%. Ocupar terres agrícoles per a l’energia fotovoltaica suposaria una pèrdua de l'imprescindible i ja minvat potencial agrícola. Portaria a un increment de les importacions agrícoles i una major dependència alimentària.
He fet especial èmfasi en les àrees de regadiu. Un exemple ens permetrà objectivar el tema: una hectàrea de fruita fresca (amb regadiu eficient) podria multiplicar per 30 el valor de la producció en relació a un camp de secà amb produccions pròpies del secà. De la mateixa manera, una hectàrea d’horta en hivernacle tecnològicament avançat podria multiplicar per 45 o més. Cal saber també que el 70% de la producció agrícola catalana prové del regadiu. Aquestes terres són, sens dubte, un recurs estratègic clau per a la solvència econòmica i la sobirania alimentària de Catalunya.
Ara bé, no tothom hi està d’acord. Vegem-ho. En primer lloc, per lògica econòmica de rendibilitat i costos les empreses d’energia fotovoltaica prefereixen superfícies planes i de fàcil instal·lació. I les terres de regadiu són normalment planes. En segon lloc, els agricultors se senten temptats per ofertes econòmiques a llarg termini molt millors que els rendiments de les seves terres. La possible prohibició de l’ús de terres de regadiu per a l’energia fotovoltaica és contradit pels agricultors afectats amb arguments de discriminació respecte a les terres de secà, però caldria recordar als actuals regants que ells prèviament van ser beneficiats pel regadiu en detriment dels agricultors de secà. En tercer lloc, Catalunya no disposa d’una sola veu en la gestió del territori i aquesta mancança afebleix i complexifica el marc jurídic des d’on prendre les decisions sobre l’ús del territori. I, en quart lloc, abunda la miopia estratègica de molts dels nostres polítics que anteposen criteris electoralistes de curta mirada a les necessitats estratègiques del país. Per evitar “fer enfadar a ningú” s’acaben posposant les solucions o concretant males solucions. Només així s’explica que Catalunya estigui al vagó de cua de l’energia eòlica d’Espanya.
"Per evitar “fer enfadar a ningú” s’acaben posposant les solucions o concretant males solucions. Només així s’explica que Catalunya estigui al vagó de cua de l’energia eòlica d’Espanya"
Hi ha però algunes sinergies entre espai agrícola i energia fotovoltaica. En primer lloc seria una bona proposta cobrir els canals de regadiu amb plaques solars. Es tracta d’una superfície important i alhora evita pèrdues d’aigua per evaporació. Així mateix hi ha experiències reeixides d’energia fotovoltaica sobre l’aigua aprofitant les bases per al regadiu. En qualsevol cas ambdues opcions no estan exemptes de condicionants tècnics ni de costos afegits, tanmateix són propostes compatibles que sumen. Finalment, hi ha propostes de compatibilitzar fotovoltaica i agricultura, és l’anomenada “agrivoltaica”. Les experiències en terrenys altament productius poden tenir una funció auxiliar, per exemple, per facilitar el bombeig d’aigua però com a opció generalitzable aporta molta complexitat que la fa desaconsellable. Però sí que hi pot haver una bona coexistència en terrenys de productivitat mitjana o baixa destinats a la ramaderia extensiva o a l’apicultura, per exemple.
Per posar ordre en aquest desconcert des del Departament d’Agricultura s’estan definint els sòls per la seva “capacitat agrològica”, s’està parlant de vuit classes. A partir d’aquí es pensa acotar quines classes i en quines condicions podran acollir instal·lacions de plantes fotovoltaiques. Però, en la meva opinió, Catalunya no pot reduir el seu minvat potencial agrícola. Criteris de rendibilitat de les empreses instal·ladores de plaques solars o interessos particulars dels propietaris no poden sobrepassar l’objectiu estratègic de país de garantir un bon autoproveïment alimentari. Es més, uns terrenys en regadiu o amb potencial o previsió per a ser-ho, que han suposat inversions públiques recents o històriques no poden desviar la seva funció productiva per a un lucre privat. Tanmateix, cal que hi hagi polítics que ho entenguin i que tinguin la valentia per a defensar-ho. Ens hi juguem el futur d’un recurs imprescindible.