Aturar-se a escriure sobre un tema no és pas una tasca que em prengui a la lleugera. Hi ha massa paraules circulant i, sovint, massa poc silenci per escoltar de debò. Per això, quan alguna cosa insisteix tant en el pensament, quan s’instal·la amb aquella mescla d’inquietud i rellevància, sento que mereix ser compartida. Avui vull parlar d’un d’aquells temes que, tot i estar revestit de tecnicisme, amaga un fons molt més profund: la impugnació del pagament fraccionat de l’Impost sobre Societats. Un tema que ens hauria de portar més enllà de la llei i la fiscalitat.
El passat 17 de febrer es va publicar al Bolletí Oficial de l’Estat l’admissió a tràmit de diverses qüestions d'inconstitucionalitat plantejades pel Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana. El debat gira entorn de si la disposició addicional 14ª de la Llei de l’Impost sobre Societats (DA 14 LIS) vulnera el principi de capacitat econòmica, recollit a l'article 31.1 de la nostra Constitució. Dit de manera senzilla: si les regles actuals per calcular els pagaments fraccionats respecten la lògica que cada persona contribueixi al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb les seves possibilitats reals, sense caure en l’arbitrarietat o en l’afany recaptatori.
Per la seva part, la DA 14 LIS imposa dues mesures específiques per a aquelles empreses que tributen al tipus general del 25% i que tenen una xifra de negocis igual o superior a deu milions d'euros: (i) l'augment del tipus aplicable sobre la base imposable del pagament fraccionat, elevant-lo del 17% al 24%, i (ii) la fixació d’un import mínim a ingressar, determinat mitjançant l’aplicació d’un 23% sobre el resultat comptable.
El que resulta paradoxal és que aquestes mesures van néixer d’un Reial Decret Llei, el 2/2016, que va ser declarat inconstitucional per vicis formals. Tanmateix, l’Administració considera que aquests defectes van ser esmenats quan les mateixes disposicions es van incorporar més endavant a la Llei de Pressupostos Generals de l'Estat de 2018. Així, allò que va ser invàlid en el seu origen va tornar a prendre forma, no per un canvi de fons, sinó per una maniobra formal. I no es pot evitar preguntar-se si aquesta manera de legislar respon realment a l’interès general o simplement a la necessitat immediata de quadrar les comptes públiques.
Aquest procedir, més enllà del cas concret, parla d’una manera d’entendre la legislació tributària com una eina flexible, fins i tot mal·leable, que s’adapta a les urgències de cada moment, tot i que això suposi tensar els límits del marc constitucional. Però les conseqüències d’aquest modus operandi no són abstractes: es tradueixen en sentències que condemnen l’Estat a retornar el que no hauria d’haver cobrat, en milions d’euros que desapareixen dels pressupostos, i en una creixent sensació que les regles del joc són inestables, volàtils, provisionals.
Les conseqüències econòmiques d’una nova (i possible) declaració d'inconstitucionalitat dependran de l’abast temporal que el mateix TC estableixi. En aquests últims anys ha estat habitual que es limitin els efectes de les sentències tributàries favorables als interessos dels contribuents només a aquelles situacions que es trobin en fase litigiosa en el moment de dictar-se la sentència. Aquesta doctrina, coneguda com a “d'efectes acotats”, ha generat no poca controvèrsia, ja que, tot i que busca evitar un impacte desmesurat a les arques públiques, també posa en dubte la igualtat de tracte entre contribuents que, havent estat sotmesos a la mateixa norma, reben un tracte jurídic desigual segons hagin recorregut o no. Així, l’abast temporal de la sentència eventual no és un detall tècnic menor, sinó que serà l'element que determinarà si el cost econòmic i polític d'aquesta situació serà limitat o, altrament, significatiu i generalitzat.
Les conseqüències d’aquest modus operandi no són abstractes: es tradueixen en sentències que condemnen l’Estat a retornar el que no hauria d’haver cobrat, en milions d’euros que desapareixen dels pressupostos
En qualsevol cas, el que sí que resulta indiscutible és que la mala pràctica legislativa —ja sigui mitjançant l'ús impropi del Reial Decret Llei per introduir modificacions fiscals, la tendència dels governs a anar més enllà dels límits legals en les seves decisions, o la reiterada desatenció a les advertències de la Unió Europea sobre possibles infraccions del dret comunitari— comporta un cost fiscal ressenyable. L'Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF), en el seu informe Opinió sobre riscos fiscals, ha estimat que aquest tipus d’actuacions ha generat un impacte econòmic mitjà superior als 1.000 milions d'euros anuals durant l'última dècada.
A més, segons la informació consignada a la Comptabilitat General de l’Estat, el cost derivat de les sentències pendents de devolució podria superar els 12.000 milions d'euros. "Aquestes demandes representen un risc significatiu per a les finances públiques", adverteix l'AIReF. Per això, l’organisme recomana incloure aquestes possibles sentències judicials als pressupostos anuals, amb l'objectiu d’anticipar-se adequadament a les implicacions fiscals que podrien comportar.
El cost derivat de les sentències pendents de devolució podria superar els 12.000 milions d'euros
L'AIReF ha fet recomanacions sensates: millorar la tècnica legislativa, revisar les lleis amb regularitat, respectar el dret comunitari i consultar amb les autoritats europees quan les decisions puguin entrar en conflicte amb la normativa comuna. Però aquestes recomanacions continuen caient en sac buit mentre no existeixi un compromís real amb la transparència i el rigor jurídic.
I aquest compromís, per ara, sembla més absent que present. Perquè la qüestió de fons és que ens hem acostumat a governar sense previsió i a legislar sense conseqüències. Que quan es fa malament, no passa res. O millor dit, sí que passa: ho paguem tots. Ho paguen les arques públiques, ho paguen els contribuents, ho paga la credibilitat del sistema.
Ens mirem a altres països d’Europa buscant exemples, però poques vegades ens aturem a observar el que passa a casa nostra. Ens resignem a una cultura política que converteix el sistema fiscal en un instrument a curt termini més, i no en el que hauria de ser: un acord social just, transparent i eficient. I mentre no s’assumeixi aquesta realitat, continuarem atrapats en un cicle de normes dèbils, recursos judicials eterns i factures milionàries que ningú sembla disposat a assumir.
Aquesta actitud perpetua la irresponsabilitat, amb la seguretat implícita que els "plats trencats" no seran responsabilitat directa d’aquells que els trencaran, sinó de les futures generacions
Això no es tracta d’ideologies ni de colors polítics, sinó d’un model de governança que roman inalterat, una manera de legislar i gestionar el públic que continua sense canvis substancials, tot i els anys i les lliçons que haurien d’haver estat apreses. És un sistema que es fonamenta en una certesa perillosa, gairebé fatalista: la idea que els errors, les males pràctiques i els pedaços temporals que s’apliquen avui seran assumits per aquells que arribin demà, per aquells que, simplement, succeeixin a qui avui pren les decisions. Aquesta actitud perpetua la irresponsabilitat, amb la seguretat implícita que els "plats trencats" no seran responsabilitat directa d’aquells que els trencaran, sinó de les futures generacions, que hauran de carregar amb les conseqüències d’una gestió que prioritza la immediatesa per sobre de la durabilitat.