13
de Gener
de
2017
Òmnium Cultural, l'editorial Proa, el Premi Sant Jordi, la Gran Enciclopèdia Catalana i el Teatre Romea tenen en comú la seva defensa de la cultura catalana. Però a més a més, tenen un altre punt de connexió en la figura de l'empresari J.B. Cendrós, que va destinar part de la fortuna forjada amb l'aftershave Floïd a promoure la cultura catalana amb aquestes i d'altres iniciatives.
Joan Baptista Cendrós i Carbonell (Barcelona 1916-1986) no només va provocar una revolució en el món de la cosmètica masculina amb el popular aftershave Floïd sinó que va convertir-se en un dels mecenes més originals del segle XX a Catalunya. Ara el Palau Robert recorda el seu mecenatge i activisme a favor de la cultura catalana en una exposició que es pot visitar fins al 30 d'abril.
En el currículum de Cendrós s'hi compta el mèrit de ser un dels cinc empresaris fundadors d'Òmnium Cultural (1961), ideòleg del Premi Sant Jordi (1959) i responsable de la repatriació d'Edicions Proa (1964), que fins llavors funcionava des de l'exili, a França. Però és que a més, Cendrós publica en català les novel·les de James Bond i els polèmics Tròpics d'Henry Miller, descobreix Terenci Moix, recupera Josep Carner, patrocina el debut d'en Raimon a París l'any 1966 i fa campanya pel Nobel a Espriu. A escala política, és el fundador d'Esquerra Democràtica de Catalunya.
Com a empresari, amb el seu innovador producte Floïd, creat pel seu pare en una petita barberia de Valls, Cendrós marca època amb els seus anuncis publicitaris. I en paral·lel a l'activitat empresarial, desenvolupa una "activitat filantròpica i catalanista" que encara avui dia és molt desconeguda. L'exposició del Palau Robert, comissariada per Laura Cendrós i el periodista Genís Sinca, pretén donar a conèixer aquesta figura singular de l'empresa i la cultura catalana.
Sinca també és l'autor del llibre El cavaller Floïd, una biografia de Cendrós en la qual ha treballat els darrers cinc anys, i que es presentarà el pròxim 23 de gener en un acte al Teatre Romea. Segons Sinca, la figura i obra de Cendrós "trenca el tòpic que ser mecenes catalanista és perjudicial", tot i que avui dia, assegura el periodista, "encara hi ha molta por" sobretot a l'hora de patrocinar institucions catalanes o estructures d'Estat, "quan a Catalunya hi ha empreses que fan molta patxoca i que no tenen res a apel·lar a Espanya perquè venen molt més a fora".
Mecenes des de l'època romana
El mecenatge neix a l'època romana (Gai Cilni Mecenes va ser un conseller de Cèsar August que va protegir artistes contemporanis) i assoleix la seva esplendor a partir del Renaixement, quan reis i papes es van convertir en mecenes dels grans artistes de l'època. A l'era industrial, són els empresaris que han forjat grans fortunes amb els seus negocis els que agafen el rol de mecenes de les arts. Només cal pensar en figures com la de Rockefeller als Estats Units, un país on el mecenatge és plenament reconegut socialment i premiat a escala fiscal. A casa nostra, J.B. Cendrós, al costat de figures com Josep Sunyol, Leopoldo Rodés o Lluís Carulla, han representat aquesta figura clàssica del mecenes.
Actualment, personatges de la indústria farmacèutica com Joan Uriach, Antoni Vilacasas, Josep Esteve o Mariona Carulla, filla del fundador de Gallina Blanca, mantenen una important activitat de mecenatge a gran escala. Però, segons l'opinió de Genís Sinca, a Catalunya aquest tipus de mecenatge "encara és massa tímid. A la gent encara li fa certa vergonya dir que han col·laborat en segons què, no volen constar per la por a ser criticats, a què diran". Tot i això, els nous models impulsats per plataformes com Verkami representen un tipus de mecenatge modern que "implica a la gent directament", afegeix.
Tots som mecenes
Per altra banda, i segons el professor del Departament d'Economia, Finances i Comptabilitat d'ESADE, José Maria Álvarez de Lara, avui en dia "tots som mecenes", tant les grans fortunes com les persones que modestament inverteixen petites quantitats en campanyes de micromecenatge o crowdfunding, i també aquelles que contribueixen a projectes culturals fent-se amics d'un teatre o museu, comprant abonaments de festivals o auditoris, o fent-se socis de fundacions.
Álvarez de Lara, que ha dirigit un estudi sobre patrocini i mecenatge a Catalunya, explica les diferències entre aquests dos conceptes. Mentre que el patrocini va associat a una marca i busca un rèdit comercial (donar a conèixer la marca i vendre més), en el cas del mecenatge, sovint vinculat a persones físiques, "hi ha un factor de compensació econòmica però també de reconeixement social". En el cas de les institucions públiques, parlaríem de subvencions.
El professor d'economia d'ESADE assegura que avui dia les subvencions públiques van a la baixa i que això ha fet augmentar l'activitat de mecenatge i patrocinis privats, especialment en l'àmbit cultural, però també en el de la recerca científica i el Tercer Sector social. Institucions com el Liceu o festivals com el Temporada Alta basen gran part dels seus recursos en aquestes aportacions més o menys filantròpiques. Es donen casos, com el de la cervesera Damm, que pot patrocinar un esdeveniment com a marca i al mateix temps finançar-lo en forma de mecenatge a través de la seva fundació.
Si el patrocini busca específicament un rèdit comercial, el mecenes es mou a la recerca de reconeixement, reputació, imatge i també per compromís social. "Generalment hi ha un vincle emocional i és molt difícil que un mecenes inverteixi en algun sector que no li interessi o agradi personalment". En una línia similar a la que apunta Genís Sinca, el professor Álvarez de Lara també considera que cal treballar en el reconeixement social del paper del mecenes.
En aquest sentit, considera que la Llei de Mecenatge, llargament debatuda i esperada, és errònia a contemplar només els beneficis fiscals i no incloure la idea de reconeixement social, com sí que es fa a França. "Tant els països de la Unió Europea com els Estats Units s'han dotat des de fa anys d'instruments per afavorir el mecenatge perquè consideren la cultura com un sector econòmic de primera magnitud, que també arriba a la ciutadania i contribueix a l'Estat de Benestar". Per al professor "és un error i un menyspreu cap als patrocinadors i mecenes, que no solament intervenen per raons econòmiques, sinó també culturals".
Davant aquesta realitat, a Catalunya s'ha creat un front comú del sector cultural, la recerca científica i el Tercer Sector social amb l'objectiu de defensar un projecte de llei catalana que serveixi de model a l'espanyola i que, entre altres qüestions, proposarà que el mecenatge dedueixi un 25% de l'IRPF català. Per Álvarez de Lara, no obstant això, cal que "deixem d'estar tan pendents de l'Administració" i fa una crida a la societat civil perquè "es mogui i demostri que el mecenatge és útil i aporta un benefici social que va més enllà dels avantatges fiscals".
Joan Baptista Cendrós i Carbonell (Barcelona 1916-1986) no només va provocar una revolució en el món de la cosmètica masculina amb el popular aftershave Floïd sinó que va convertir-se en un dels mecenes més originals del segle XX a Catalunya. Ara el Palau Robert recorda el seu mecenatge i activisme a favor de la cultura catalana en una exposició que es pot visitar fins al 30 d'abril.
En el currículum de Cendrós s'hi compta el mèrit de ser un dels cinc empresaris fundadors d'Òmnium Cultural (1961), ideòleg del Premi Sant Jordi (1959) i responsable de la repatriació d'Edicions Proa (1964), que fins llavors funcionava des de l'exili, a França. Però és que a més, Cendrós publica en català les novel·les de James Bond i els polèmics Tròpics d'Henry Miller, descobreix Terenci Moix, recupera Josep Carner, patrocina el debut d'en Raimon a París l'any 1966 i fa campanya pel Nobel a Espriu. A escala política, és el fundador d'Esquerra Democràtica de Catalunya.
 |
| La patent de Cendrós el va permetre ser un mecenes a Catalunya. Miquel Coll (Palau Robert) |
Com a empresari, amb el seu innovador producte Floïd, creat pel seu pare en una petita barberia de Valls, Cendrós marca època amb els seus anuncis publicitaris. I en paral·lel a l'activitat empresarial, desenvolupa una "activitat filantròpica i catalanista" que encara avui dia és molt desconeguda. L'exposició del Palau Robert, comissariada per Laura Cendrós i el periodista Genís Sinca, pretén donar a conèixer aquesta figura singular de l'empresa i la cultura catalana.
Sinca també és l'autor del llibre El cavaller Floïd, una biografia de Cendrós en la qual ha treballat els darrers cinc anys, i que es presentarà el pròxim 23 de gener en un acte al Teatre Romea. Segons Sinca, la figura i obra de Cendrós "trenca el tòpic que ser mecenes catalanista és perjudicial", tot i que avui dia, assegura el periodista, "encara hi ha molta por" sobretot a l'hora de patrocinar institucions catalanes o estructures d'Estat, "quan a Catalunya hi ha empreses que fan molta patxoca i que no tenen res a apel·lar a Espanya perquè venen molt més a fora".
Mecenes des de l'època romana
El mecenatge neix a l'època romana (Gai Cilni Mecenes va ser un conseller de Cèsar August que va protegir artistes contemporanis) i assoleix la seva esplendor a partir del Renaixement, quan reis i papes es van convertir en mecenes dels grans artistes de l'època. A l'era industrial, són els empresaris que han forjat grans fortunes amb els seus negocis els que agafen el rol de mecenes de les arts. Només cal pensar en figures com la de Rockefeller als Estats Units, un país on el mecenatge és plenament reconegut socialment i premiat a escala fiscal. A casa nostra, J.B. Cendrós, al costat de figures com Josep Sunyol, Leopoldo Rodés o Lluís Carulla, han representat aquesta figura clàssica del mecenes.
Actualment, personatges de la indústria farmacèutica com Joan Uriach, Antoni Vilacasas, Josep Esteve o Mariona Carulla, filla del fundador de Gallina Blanca, mantenen una important activitat de mecenatge a gran escala. Però, segons l'opinió de Genís Sinca, a Catalunya aquest tipus de mecenatge "encara és massa tímid. A la gent encara li fa certa vergonya dir que han col·laborat en segons què, no volen constar per la por a ser criticats, a què diran". Tot i això, els nous models impulsats per plataformes com Verkami representen un tipus de mecenatge modern que "implica a la gent directament", afegeix.
Tots som mecenes
Per altra banda, i segons el professor del Departament d'Economia, Finances i Comptabilitat d'ESADE, José Maria Álvarez de Lara, avui en dia "tots som mecenes", tant les grans fortunes com les persones que modestament inverteixen petites quantitats en campanyes de micromecenatge o crowdfunding, i també aquelles que contribueixen a projectes culturals fent-se amics d'un teatre o museu, comprant abonaments de festivals o auditoris, o fent-se socis de fundacions.
Álvarez de Lara, que ha dirigit un estudi sobre patrocini i mecenatge a Catalunya, explica les diferències entre aquests dos conceptes. Mentre que el patrocini va associat a una marca i busca un rèdit comercial (donar a conèixer la marca i vendre més), en el cas del mecenatge, sovint vinculat a persones físiques, "hi ha un factor de compensació econòmica però també de reconeixement social". En el cas de les institucions públiques, parlaríem de subvencions.
El professor d'economia d'ESADE assegura que avui dia les subvencions públiques van a la baixa i que això ha fet augmentar l'activitat de mecenatge i patrocinis privats, especialment en l'àmbit cultural, però també en el de la recerca científica i el Tercer Sector social. Institucions com el Liceu o festivals com el Temporada Alta basen gran part dels seus recursos en aquestes aportacions més o menys filantròpiques. Es donen casos, com el de la cervesera Damm, que pot patrocinar un esdeveniment com a marca i al mateix temps finançar-lo en forma de mecenatge a través de la seva fundació.
 |
| Una mostra de l'exposició sobre l'empresari català. Miquel Coll (Palau Robert) |
Si el patrocini busca específicament un rèdit comercial, el mecenes es mou a la recerca de reconeixement, reputació, imatge i també per compromís social. "Generalment hi ha un vincle emocional i és molt difícil que un mecenes inverteixi en algun sector que no li interessi o agradi personalment". En una línia similar a la que apunta Genís Sinca, el professor Álvarez de Lara també considera que cal treballar en el reconeixement social del paper del mecenes.
En aquest sentit, considera que la Llei de Mecenatge, llargament debatuda i esperada, és errònia a contemplar només els beneficis fiscals i no incloure la idea de reconeixement social, com sí que es fa a França. "Tant els països de la Unió Europea com els Estats Units s'han dotat des de fa anys d'instruments per afavorir el mecenatge perquè consideren la cultura com un sector econòmic de primera magnitud, que també arriba a la ciutadania i contribueix a l'Estat de Benestar". Per al professor "és un error i un menyspreu cap als patrocinadors i mecenes, que no solament intervenen per raons econòmiques, sinó també culturals".
Davant aquesta realitat, a Catalunya s'ha creat un front comú del sector cultural, la recerca científica i el Tercer Sector social amb l'objectiu de defensar un projecte de llei catalana que serveixi de model a l'espanyola i que, entre altres qüestions, proposarà que el mecenatge dedueixi un 25% de l'IRPF català. Per Álvarez de Lara, no obstant això, cal que "deixem d'estar tan pendents de l'Administració" i fa una crida a la societat civil perquè "es mogui i demostri que el mecenatge és útil i aporta un benefici social que va més enllà dels avantatges fiscals".