Es pot parlar d’una Catalunya buidada?

El tema del despoblament rural a Espanya ha recuperat actualitat, si bé amb una orientació diferent, no com a fenomen sociològic a estudiar sinó com a moviment reivindicatiu. L’expressió España vaciada es dirigeix a la causa en format acusatori. Fins i tot ha sorgit un  moviment que sota aquest lema s’està plantejant participar a les eleccions generals espanyoles. Aquesta preocupació també ha arribat a Catalunya. En aquest cas, però, la realitat del despoblament té una lectura pròpia.

Cal tenir en compte que les dades, les dades objectives, a vegades no ens donen el que busquem i fins i tot poden sorprendre’ns. La imatge molt estesa sobre un èxode rural massiu no s’adiu exactament amb la realitat migratòria des de les comarques catalanes. Tot i que hi va haver despoblament en algunes comarques rurals, la major part de les comarques foren receptores d’emigració foràna. La narrativa dramàtica del despoblament neix, sobretot, de les migracions massives d’Andalusia, Extremadura, i les dues Castelles vers els centres d’atracció industrials, on Catalunya ocupa un lloc preferent. Però, per contradir el que acabo de dir, des de 2012 s’ha produït un canvi de les dinàmiques rurals amb un degoteig constant de població. Deixem, doncs, que les dades parlin.

Breu nota metodològica

Per apropar-nos a la demografia catalana s’han separat les comarques  en tres categories: Rural, Intermèdia i Urbana (figura 1). El criteri per identificar les comarques rurals ha estat els de la OCDE però amb algun ajust a la singularitat catalana, sense el qual s’obtindrien resultats erràtics, l’un d’ells ha sigut considerar rural tota comarca amb menys de 100 hab/km2 independentment de l’ajust estricte als criteris OCDE. 

Alhora, les comarques rurals s’estudien en quatre categories vinculades al grau de dificultat per sostenir una activitat agro-forestal, una variable que és clau per a la resiliència rural: Regadiu, Secà àrid, Mitja muntanya, Alta muntanya

Flash sobre l’evolució de la Catalunya rural

Catalunya al llarg del segle XX, però sobretot a partir de mitjans dels anys cinquanta va sofrir una transformació radical en la seva configuració econòmica i demogràfica. Les àrees rurals, bàsicament agrícoles es veieren trasbalsades per la mecanització del camp, la qual va provocar una reducció dràstica de les necessitats de ma d’obra. En paral·lel, el desenvolupament industrial localitzat a les àrees urbanes va exercir de demandant de ma d’obra, la qual va poder ser coberta per la població rural  desocupada. 

Els impactes varen ser notables, amb la ruïna de les explotacions familiars més febles i conseqüent atur rural i emigració, amb desaparició d’oficis tradicionals, i amb afectació al patrimoni cultural i arquitectònic.  Al desocupar-se terres de conreu, moltes d’elles varen ser recuperades pel bosc, amb canvis notables en el paisatge. Els agricultors varen passar a ser una minoria amb la conseqüent pèrdua de pes social i econòmic. El desenvolupament social i econòmic es va fer des d’una visió urbana i a esquenes del territori. Fins i tot la societat urbana va acabar despreocupant-se del necessari proveïment alimentari, talment com si aquest fos garantit sense altres condicionants.

Així l’agricultura i l’agricultor va perdre imatge davant d’una societat majoritàriament urbana. La imatge dels emigrants del camp a la ciutat va difondre l’estereotip de pobresa de la ruralitat sense observar que en realitat aquella emigració era fruit de la modernització de l’agricultura. Des d’aquesta falsa icona cultural de misèria rural el menyspreu i la ignorància urbana sobre el fet rural estava servida.

Malgrat tot les comarques rurals catalanes varen demostrar una notable resiliència i capacitat de recuperació basada sobretot en l’impuls de l’agroalimentació (figura 2). Tant és així que Catalunya va acabar esdevenint el segon clúster agroalimentari d’Europa a començament del segle XXI, com a conseqüència de les estratègies desenvolupades. Les claus d’aquesta fortalesa foren:

• La ramaderia intensiva en sinèrgia amb la industria alimentària a través, sobretot, del sistema d’integració. Catalunya, al comptar amb poca aigua i poc sòl agrari, va impulsar l’estratègia d’adquirir aigua i sòl virtual als països que en tenien en abundància mitjançant la importació de soja i cereals que transformava en uns productes de major valor afegit, en forma de carn i elaborats. L’exportació de part d’aquesta producció compensa amb escreix les importacions
• El regadiu, que des del 30 % de les àrees de conreu és capaç de produir el 70 % de la producció agrícola
• La tecnologia, impulsada de manera consorciada entre centres universitaris i centres tecnològics, amb l’IRTA al cor d’aquesta xarxa R+Di
• L’impuls de la qualitat alimentària, amb un rol interessant des de la restauració i la gastronomia.
• L’impuls de l’agroturisme i el turisme rural
• L’apertura als mercats globals, sent l’alimentari el tercer sector exportador
• Millores evidents de les comunicacions convencionals i, encara que amb moltes mancances, també les telemàtiques.

 Les àrees rurals catalanes van estabilitzar la caiguda de població als anys setanta i des de 1990 fins el 2012 han viscut un creixement destacable

Això no obstant aquesta dinàmica ha comptat amb no poques febleses, a més de les dificultats naturals que limiten les opcions vers una agricultura i silvicultura competitiva. Seguidament n’esmentem algunes:

• Alta dependència del mercat global pel proveïment de primeres matèries alimentàries per a la ramaderia i lactis
• Mala gestió de les dejeccions ramaderes amb serioses problemàtiques de contaminació i emissions GEH
• Regadiu tradicional i ineficient amb, encara, insuficient aposta per la seva modernització
• Abandonament creixent dels nuclis rurals ubicats en finals de la xarxa de comunicacions territorials i de muntanya.
• Insuficient desenvolupament de l’empresa cooperativa   

En general, però, com a conseqüència de les estratègies impulsades, les àrees rurals catalanes van estabilitzar la caiguda de població als anys setanta i des de 1990 fins el 2012 han viscut un creixement destacable, si bé amb resultats ben diferenciats en resiliència i capacitat de recuperació segons les diferents tipologies de comarca en funció de diferents factors: assentament industrial, regadiu, muntanya, atractiu turístic, comunicacions convencionals i/o telemàtiques, connexió fronterera amb França o Andorra, etc.

Alhora, tant l’agricultura com la indústria alimentària han palesat el seu rol anticíclic en el moment de la greu crisi de 2008 -2012. Com a expressió d’aquest fet, les àrees rurals, durant aquest període, van actuar  com a reserva d’ocupació i van mantenir un cert creixement de la població. 

Tanmateix des de 2013, tal com reflecteix la figura 2 i la taula 1, es produeix un canvi de cicle. moment que orientativament podem identificar amb el final de la fase més dura de crisi econòmica. A partir de 2013 pràcticament totes les comarques rurals (i no solament rurals) inicien una pèrdua sostinguda de població.

Algunes conclusions generals

Des d’un apropament general, les comarques rurals, definides segons criteris de l'OCDE, tenen en conjunt al 2020 més població que el 1955, concretament un 10,37% més. És a dir, la Catalunya rural –en termes globals- no havia perdut població o, si l'havia perdut, l'havia recuperat. D’altra banda totes les comarques intermèdies o urbanes van tenir uns creixements importants de població durant aquest període (121,13% i 146,11%)

Però aquesta conclusió no es general ni generalitzable. Una anàlisi més detallada ens aporta conclusions diferents:

1. En els darrers deu anys (2010-2020) un total de 308 municipis de les comarques rurals segueixen perdent població. Dels quals 147 son de terres de secà, 108 de muntanya, però ara s’incorporen al decreixement els pobles de regadiu on 43 pobles perden població. Alhora en aquest darrer cicle de la segona dècada del segle XXI les comarques intermèdies i, fins i tot les urbanes, també perden població a nombrosos municipis petits (taula 1)
2. El factor muntanya i el factor aridesa han estat decisius en la pèrdua de població i de renda; és a dir, és aquí on l'activitat agrària ha tingut unes dificultats més grans per competir amb un món comercialment obert. En concret el 2020 onze comarques rurals encara tenen una  població inferior a la que tenien el 1955. Aquestes comarques, totes de secà i muntanya, representen el 2, 63% de la població catalana, però el 40,07% de la superfície de Catalunya.
3. Les comarques rurals amb predomini de l'agricultura de regadiu no han patit despoblació fins el 2013 on canvia aquesta tendència. Des de 1955 aquestes comarques han crescut un 24,75%. Un fet a tenir en compte a l’orientar estratègies de desenvolupament territorial.
4. L'articulació d'una estructura agro-industrial a partir de la ramaderia intensiva ha estat un factor d'impuls i sosteniment de la població en comarques en dificultat. En general, l’activitat agro-forestal segueix sent un factor clau per a la resiliència de les àrees rurals.
5. La millora de les comunicacions convencionals i telemàtiques ha facilitat sinergies urbà-rurals que han obert noves oportunitats en serveis turístics, esportius i mediambientals i en produccions agràries dirigides a mercats de proximitat.
6. Les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) han connectat el món rural amb el món global. L’impuls del teletreball, sobretot després de la Covid 19, ha relativitzat en alguns cassos les economies urbanes d’aglomeració fins a dissoldre-les al si d’una escala de producció global. En aquest sentit  ha obert camins per a la re-localització rural de població urbana.
7. L'atractiu residencial de les comarques rurals ha passat a ser un factor estratègic clau, fet que reforça la necessitat de comunicacions adequades, serveis complets de qualitat i una atenció especial a l'entorn natural, la biodiversitat i del paisatge.
8. En els darrers trenta anys totes les capitals han crescut excepte Ripoll i Pont de Suert. Alhora s’ha produït un procés de concentració de la població a la capital de la comarca, tal com mostra la taula 2. Cal observar, així mateix, que les comarques mes estables en aquest aspecte son les de regadiu

Causes afegides en la nova onada de despoblament rural (2013-2020)

Actualment emergeixen nous factors de despoblament i depressió econòmica rural (envelliment, tancament de serveis, deteriorament patrimonial, etc.) . La globalització reforça les exigències competitives i les economies d’aglomeració comporten eficiències indubtables. El fàcil accés als serveis són un potent atractiu per a les ciutats. En sentit contrari, les mancances en algunes infraestructures, a més de l’insuficient accés de qualitat a les telecomunicacions digitals, son una feblesa de les àrees rurals. Alhora, la creixent concentració del món agroalimentari suposa la reducció d’explotacions agràries i concentració demogràfica vers les centralitats urbanes.

Fins i tot, la digitalització, inicialment si més no, ha jugat un paper depressiu des d’un punt de vista demogràfic. L’automatització que han permès alguns desenvolupaments digitals ha comportat la reducció de mà d’obra en diferents serveis (per exemple oficines bancàries, serveis de correus, etc) que han afectat a una població ja crítica per al sosteniment d’altres serveis essencials com escoles, centres de salut, etc., generant així un efecte dominó.

Un factor poc tingut en compte és l’impacte de les polítiques mediambientals restrictives que han bloquejat aspectes essencials de desenvolupament i resiliència

Tanmateix, a més de les causes estructurals esmentades,  un factor poc tingut en compte és l’impacte de les polítiques mediambientals restrictives impulsades els vint anys darrers per la Generalitat de Catalunya que han bloquejat aspectes essencials de desenvolupament i resiliència. Ens referim, per exemple, al condicionament de capacitat i viabilitat del Segarra-Garrigues i altres regadius, al rigor disfuncional en la defensa de la intocabilitat dels espais naturals i boscos en general, la manca d’adaptació de la norma als requeriments d’una agricultura i ramaderia altament tecnificada, la inadaptació de les normes administratives a l’especificitat rural.

En la mateixa direcció, avui el desplegament de les energies fotovoltaiques sobre sòl agrari pot ser un nou revés que pot afectar directament a la ja molt limitada autosuficiència alimentària. Un fet que pot tenir serioses conseqüències en un futur proper d’emergència alimentària però que esdevé sens dubte un factor més de crisi al afectar a un sector clau en la resiliència rural. Tampoc ha ajudat, ans al contrari, l’emergència d’una cultura urbana que criminalitza l’agricultura real contraposant-la a un model bucòlic incapaç de donar resposta al repte alimentari.

Com a aspecte positiu, l’agrupació en un sol Departament de la Generalitat de l’acció climàtica, l’alimentació i l’agenda rural pot afavorir els  canvis necessaris vers l’impuls del món rural. En la mateixa direcció l’Agenda Rural, promoguda dins del marc de la UE, i la nova sensibilitat sobre el que a Espanya s’ha denominat la España vacía està obrint camins d’esperança i recuperació. Finalment, els canvis produïts per la covid poden suposar una revolució, d’intensitat avui desconeguda, en la deslocalització residencial aprofitant les avantatges del teletreball

Els canvis produïts per la covid poden suposar una revolució en la deslocalització residencial aprofitant les avantatges del teletreball

En qualsevol cas l’impuls de les àrees rurals requereix polítiques ben encaminades i recursos complementaris ben orientats. Cal potenciar les sinèrgies urbà-rural des del respecte mutu. La societat ha d’entendre, per propi interès i per justícia que els bens públics proveïts per la societat rural sí bé són assequibles a tothom tenen uns costos que cal atendre, a risc de perdre’ls.

El sosteniment de boscos i paisatges, la gestió de l’aigua, el proveïment d’aliments i altres productes de la bioeconomia, l’equilibri territorial, l’equilibri de la balança alimentària, el rol com a embornal de CO2, el  dret a buscar bolets, el dret a caminar pel bosc i camins rurals, molts d’ells de propietat privada, etc, exigeix el manteniment de l’activitat agro-forestal que ho fa possible. 

Quant a la forma de compensació de la societat en relació als bens públics de les àrees rurals dependrà de les característiques de cada lloc, ben diferents tal com s’ha exposat i, per tant, podrà tenir diferents vies de concreció. Viure al món rural ha de deixar de ser una heroïcitat per passar a ser una opció per viure amb les mateixes possibilitats i oportunitats que la ciutat. En qualsevol cas, de l’univers de les solucions caldrà seguir-ne parlant i actuar en conseqüència.