Avui és el setè aniversari de VIA Empresa, un digital econòmic fet amb ambició i passió per un grup jove, potent, preparat i que treballa molt dur per tirar endavant un projecte que necessitem. Voldria que les primeres paraules d’aquest article fossin de reconeixement i admiració a un projecte fet amb rauxa, ambició i passió. GRÀCIES!
"Avui és el setè aniversari de VIA Empresa, un digital econòmic fet amb ambició i passió per un grup jove, potent, preparat i que treballa molt dur per tirar endavant un projecte que necessitem"
Sovint es diu que la premsa informa. Potser si, però jo no crec que avui en dia aquest sigui el seu paper més important. A mi m’agrada més veure la premsa com una eina de progrés, un catalitzador del pensament i del discurs col·lectiu que empeny la història i potser és per això, i no pas per informar, la raó per la qual els règims totalitaris busquen controlar-la, manipular-la i, si cal, silenciar-la.
Avui us voldria robar un moment per comentar-vos el meu punt de vista. I he pensat fer-ho amb un exemple que tots coneixem: la burocràcia! Qui no coneix la burocràcia? Qui no l’ha patit? Ara bé, d’on ve la burocràcia? Hi ha fàbriques de burocràcia? S’ensenya a les universitats i escoles de negoci? Es pot fer online via Zoom?
Burocràcia via Zoom
El primer que ens passa pel cap quan parlem de burocràcia i el seu origen és l’existència d’éssers malèfics, anomenats funcionaris, fonctionnaires, funzionari, funcionarios, civil servents, Beamter... Que es passen el dia maquinant com fer la vida impossible al ciutadà. Elaborant aquell nou codi, aquell nou formulari, aquell nou requisit que esdevindrà impossible (o molt costós) de trobar, de complir i ens farà finalment desistir, complint el seu objectiu màxim a la vida de “no pegar sello”. De fet, la literatura al voltant de la burocràcia ha estat llarga i prolífica, des de Kafka fins a Larra i més enllà!
Però de fet els funcionaris no en tenen cap culpa, estan atrapats!
Encara que no ho sembli, el tema de la burocràcia és un tema comú en els sistemes complexos. Més enllà de l’explicació fàcil dels incansables i frenètics homes de gris, en podem identificar dues causes.
"La literatura al voltant de la burocràcia ha estat llarga i prolífica, des de Kafka fins a Larra i més enllà!"
La primera, una organització esdevé complexa simplement perquè es fa gran i hi ha moltes relacions entre els seus components. És a dir, una organització amb molts departaments, o una administració amb moltes dependències. Cada nou departament, grup, negociat, s’ha de relacionar amb molts d’altres i per tant, el nivell d’interrelacions creix “exponencialment”.
Aquesta part és fàcil de copsar, lidiar amb una administració d’una ciutat gran, vol dir entendre’s amb cadascun dels seus districtes, de les seves unitats centrals... Imagina’t a un país com la Xina!!! A un poble petit, tot és més fàcil!
Ara bé, això la multiplica, l’element que realment crea la burocràcia en una xarxa és allò que en diem optimització local. Si tu estàs en un negociat i saps que els d’un altre, possiblement lluny del teu, només t’acceptaran els papers amb una sèrie de documents adjunts, els hi demanes al ciutadà per estalviar problemes a tu i a ell mateix. Mires d’ajudar, anticipant-te als problemes.
Negociats i optimització local
Quan els papers arribin a aquell negociat, probablement els hi tornaran a demanar – com han fet sempre – o hauran canviat algunes de les regles i no t’ho hauran comunicat, recorda que l’optimització és local.
Pensaràs que tot això s’arregla amb una millor comunicació i és veritat, però si l’organització és gran, els procediments rígids, els incentius diferents i les interrelacions moltes, llavors potser no s’arregla, no?
Ens trobem doncs, amb què gent carregada de bones intencions i que mira de fer el millor localment, però sense control – i de vegades visió – global, creen restriccions i procediments que una xarxa gran i interdependent multiplica.
Sovint passat un temps, quan potser la càrrega ja és prou feixuga i porta problemes, es mira de fer neteja i simplificar tot el procediment. Ara bé, no dura molt. El temps torna inexorablement a fer la seva feina, i un temps després la grandària de la xarxa, les seves interdependències i el procés d’optimització local fan el que han de fer i tornem a estar al mateix lloc o semblant.
Segur que em direu, digitalitzem i tot s’arregla! Bé, que passa si la digitalització és local? No farem altra cosa que traspassar el procés d’optimització local al software, no? És llavors quan ens trobem amb aquells programes plens de passos que no entenem, aplicatius que semblen inintel·ligibles i dissenyats per funcionaris. Us sona l’experiència?
Arribats a aquest punt, us preguntareu. I la premsa? Per arribar a la premsa hem de pensar on és el problema, i el problema de tot això són els incentius!
El problema dels incentius
Tot aquest procés depèn finalment de l’existència d’aquestes onades de fer neteja, de simplificació, de reenginyeria que el simplifica. Sense elles, estaríem condemnats a viure perpètuament en un univers kafkià de burocràcia, normal o digital, pràcticament inintel·ligible.
Com es pot solucionar tot això? Si us fixeu, dins del sistema no hi ha incentius per part dels participants per simplificar-ho, ans al contrari, els incentius ens porten a optimitzar localment, i això és part del problema i no de la solució.
L’únic que ens portarà a una simplificació són els incentius externs. Si les empreses competeixen i la banca online de l’altre banc és més fàcil que la teva, perdràs clients i et plantejaràs fer-ho millor. Ara bé, i si no competeixes? I si ets l’administració?
"Els incentius de l’administració es troben en els ciutadans i en la crítica social. La por a no ser reelegit mou muntanyes!"
Els incentius de l’administració es troben en els ciutadans i en la crítica social. La por a no ser reelegit mou muntanyes! Però tot i que els ciutadans tenen veu, poden fer blogs i enviar tweets, la seva veu és limitada, el seu discurs poc articulat i rarament tenen el temps que cal per reunir prou proves del delicte i carregar-se de raó ni tan sols per crear un clima d’opinió social. Prou feina tenen els ciutadans!
És aquí on arribem a la premsa, la premsa en un país lliure i democràtic és qui fa tot això. Qui dóna veu, crea i articula el discurs, qui busca proves i destapa escàndols. Finalment qui crea aquests incentius, qui articula aquest discurs col·lectiu és, en bona mesura la premsa, ja sigui amb veu pròpia o fent d’altaveu de la societat civil i dels ciutadans.
Una premsa lliure
La importància d’una premsa lliure és quelcom que passa desapercebut com tantes coses. Ho donem per fet. Però es revela fonamental, com si fos una epifania, quan estem en un país sense premsa lliure, on només hi ha un discurs, una veu, una opinió.
Aquest és un de molts exemples de social deadlocks (un carreró sense sortida), problemes que no es poden resoldre internament des de dins del sistema, perquè internament no hi ha incentius per fer-ho. Només es poden resoldre des de l’exterior. Totes les societats estan plenes d’aquests tipus de problemes i per això cal cultivar la discrepància, permetre el conflicte i donar veu, una veu independent, a la premsa.
"Aquest futur serà dels diaris àgils que aportin valor... Caldrà un canvi de mentalitat i pagar pel diari online"
Voldria acabar amb nota de preocupació i esperança. Aquests anys vivim l’erosió del model de premsa basada en anuncis. Un model que ha funcionat molt bé però també ha creat moltes dependències. La progressiva desaparició de la premsa impresa el fa poc a poc inviable i exigeix que la premsa escrita transiti a un model de “pay-wall” amb subscriptors. En aquesta transició caldrà l’ajut de l’administració sinó volem perdre molts elements valuosos en el viatge, si no ens volem quedar sense veus necessàries, potser imprescindibles per minoritàries. El resultat final sembla prou clar, al menys per la premsa escrita, un model semblant al del New York Times amb alguns articles gratuïts i subscripció.
Aquest futur serà dels diaris àgils que aportin valor. Tindrà molts problemes, però ens portarà també diaris més lliures que es deuran principalment als seus subscriptors i als seus lectors. Ara bé, també ens demanarà un canvi de mentalitat, ens caldrà pagar pel diari online, de la mateixa manera que paguem pel diari imprès.
Quan ho fem, pensem que no és només informació, és la nostra veu la que està en joc. Sense premsa lliure no només no hi ha llibertat sinó tampoc incentius pel canvi, és a dir progrés social.