La setmana passada ens vam centrar en les capçaleres que s’editen a Catalunya, i vam prometre que avui saltaríem a Madrid. Allà ens hi trobem amb unes xifres força més generoses quant a lectors, però igualment en caiguda lliure des dels millors temps del periodisme de paper. El líder estatal -exclosos diaris esportius- és El País, fundat el 1976, i que ja està per sota del milió de lectors diaris. La seva creació es va forjar a finals del franquisme i el ministre Manuel Fraga Iribarne hi va tenir un paper clau. Tot i sortir de les entranyes del règim i tenir com a primer director i ideòleg principal el fill d’un falangista (el pare de Juan Luis Cebrián Echarri era Vicente Cebrián Carabias, director del diari Arriba, de l’agència Pyresa, secretari general de la Prensa del Movimiento), va aconseguir posicionar-se com a capçalera demòcrata i propera al PSOE, a més de ser referència de modernitat durant els anys vuitanta. Ben aviat, Jesús de Polanco Gutiérrez va agafar el timó del diari i l’acabaria transformant en el vaixell insígnia del seu grup, Prisa. Els temps de glòria d’El País com a diari més respectat de l’Estat van durar fins a ben entrat el segle XXI, però a partir de l’aleshores es va veure arrossegat per la crisi del sector, que va afectar amb especial intensitat el seu principal accionista, Prisa, un holding que es trobava fortament endeutat quan va arribar la crisi financera. Avui en dia, El País continua en mans de Prisa, però és el holding qui ha canviat de mans perquè ara el seu màxim accionista és el fons d’inversió Amber Capital, que té un 30% del capital. El responsable del fons és Joseph Oughourlian, un franco-armeni resident a Londres que va iniciar la carrera per compte propi el 2001, després d’acumular experiència a Société Générale, i que ara gestiona un patrimoni d’uns 1.500 milions d’euros. Darrere d’ell, i amb un 10% del capital hi ha la multinacional francesa Vivendi, i tot seguit Telefónica amb un 9%. El quart màxim accionista és Rucandio SA (societat patrimonial de la família Polanco) amb un 7,5%, seguit de la família Al Thani (emirat de Qatar) amb poc més del 5%. A un nivell semblant hi ha GHO Networks (grup mexicà) i una mica per sota del 5%, el Banco Santander. El bloc de grans accionistes el tanquen els magnats mexicans Carlos Slim Helu (4,3%) i Carlos Fernández González (4%). L’any 2021 el grup Prisa va tenir unes pèrdues superiors als 100 milions d’euros, amb una facturació de 740 milions.
El segon diari estatal per lectors és El Mundo, que va ser fundat l’any 1989 per Alfonso de Salas Castellano, Pedro José Ramírez Codina (més conegut com a Pedro Jota), Balbino Fraga i Juan González. L’any 2003, un 30% del capital va passar a mans del grup italià RCS després que la societat Recoletos (pertanyent a Telefónica) es desfés d’aquest paquet. Més tard, els italians van acabar adquirint-ne la totalitat del capital d’Unidad Editorial, que n’és l’empresa editora. El grup italià RCS Media Group va ser fundat per Angelo Rizzoli i avui dia té com a màxim accionista al grup Cairo Communication, d’Urbano Roberto Cairo (que també és el propietari del Torino FC). Aquest empresari italià és un deixeble de Silvio Berlusconi, format a les files de Fininvest. Les sigles RCS volen dir “Rizzoli- Corriere de la Sera”, perquè el prestigiós diari italià també forma part del grup. L’empresa Unidad Editorial (que també té el diari financer Expansión) va aconseguir unes vendes de 217 milions d’euros el 2021, quan l’any abans de la pandèmia, el 2019, havia arribat als 295 milions. Segons la mateixa empresa, el diari El Mundo disposa de 80.000 subscriptors de la versió digital. Pel que fa al paper, és el número dos del rànquing estatal, però el seu mig milió de lectors queda a molta distància del líder, El País.
Un altre diari històric de la capital de l’Estat és l'ABC, que històricament ha tingut un perfil monàrquic molt destacat. L’any 2002, l’empresa editora d’aquesta capçalera -Prensa Española- es va fusionar amb el Grupo Correo, i d’allà va néixer Vocento, l’actual líder absolut de la premsa generalista en paper, amb el seu milió i mig de lectors diaris. Per una banda, Prensa Española tenia com a principals actius les capçaleres de Madrid i de Sevilla del diari ABC (propietat de la família Luca de Tena), mentre que per l’altra, Correo era el conglomerat que unia els diversos diaris de la família Ybarra. El consell d’administració de l’empresa fusionada es va omplir de cognoms de les elits biscaïna i madrilenya, com Ybarra y Churruca, Bergareche, Luca de Tena, Fernández Cuesta, Urrutia, etc. El diari ABC és el quart del rànquing estatal, just darrere de La Vanguardia, fregant els quatre-cents mil lectors. Però Vocento té molt més: és una veritable constel·lació de diaris de molta implantació local, com El Correo, Diario Vasco, Ideal, Comercio, Diario Montañés, etc, fins a configurar-se, com dèiem, com el líder del segment que estem analitzant. L’any 2021 va tancar amb una facturació lleugerament per sobre dels 350 milions d’euros i un benefici brut d’uns 27 milions. Per cert, el 1998 el diari ABC va patir una escissió, quan el seu emblemàtic director, Luis María Anson Oliart, va anar-se’n del diari per fundar La Razón, que esdevindria un rival directe del diari monàrquic amb el suport primer del Grupo Zeta i després del grup Planeta de la família Lara. Tot i que les xifres de lectors de La Razón són molt lluny de les de l’ABC, els seus 167.000 lectors li permeten mantenir-se al top-ten del rànquing.
Amb el model de subscripcions, els diaris estan seguint el camí invers al que van recórrer tots els diaris ara fa un quart de segle
Fora dels grans grups de comunicació i de les dues grans capitals de la premsa, encara queden un bon grapat de diaris amb molta tradició als seus territoris naturals, és el cas de La Voz de Galicia (Corporación Voz i cinquè diari estatal), Heraldo de Aragón (família Yarza, novè al rànquing) o Diario de Navarra (Grupo La Información).
En tot cas, davant de la caiguda imparable de les vendes en paper, la gran majoria dels grups editorials estan mirant de fer rendible les edicions digitals a partir de la figura del subscriptor, que pot accedir a tots o a una part exclusiva dels continguts per un cost mensual en principi assumible. És el camí invers al que van recórrer tots els diaris ara fa un quart de segle, quan van oferir tots els seus continguts de manera gratuïta a internet, sense saber ben bé on es posaven.