Han tornat les pluges. A la conca catalana de l'Ebre les reserves han obtingut una còmoda situació del 58,3% de la seva capacitat, amb les muntanyes encara plenes de neu. Fins i tot el pantà de Rialp ha assolit el 52%. A les conques internes és diferent. Els pantans es van recuperant, però amb el 28,3% de les reserves encara s'està en situació de risc. La consciència de manca d'aigua ha arribat finalment a tota la població. De manera unànime ningú es queixa avui de la pluja, tothom la considera benvinguda, encara que ens faci la guitza el dia que celebrem el casament de la filla. La necessitat d'aigua, la seva importància s'ha entès.
Però, la memòria és amiga de l'oblit. Ja podem regar a manta, omplir piscines, retornar el color a la gespa del jardí? No, al contrari, cal posar les bases per preveure la futura sequera (quan encara no s'ha acabat la present). La mandra dels canvis ens agafarà ràpidament, però aquests canvis s'han de produir. L'aigua per l'agricultura, és a dir, l'aigua per produir els nostres aliments és prioritària, però s'ha d'usar amb les millors i més eficients tecnologies. Els parcs i els jardins de Catalunya no poden semblar els de Suïssa. Els nostres turistes han de saber que l'aigua aquí ens importa i això comporta alguns canvis que no afecten la qualitat de la seva estada. Les persones que disposen de piscina han de saber que la seva disponibilitat és un privilegi sobre la gran majoria de la població. Catalunya ha de ser el que és, un país mediterrani especialment afectat pel canvi climàtic.
Després de la batalla cal comptar morts i ferits, en sentit figurat, però no tant. La sequera ja està destruït els nostres boscos. Es calcula que 66.000 ha de bosc han tingut greus afectacions per la perllongada sequera. Els secans de tot el territori van sofrir pèrdues dramàtiques en la producció. A regadiu, les restriccions de reg va impedir part de les collites de cereals d'estiu i farratges, mentre que la fruita va tenir unes produccions properes a la normalitat a causa d'una bona priorització de l'aigua.
L'aigua ha de tenir una gestió coordinada atenent, amb criteris de prioritat, els diferents usos d'acord amb les disponibilitats. L'aigua és un bé públic, no hi ha drets de propietat sobre l'aigua. Cal canviar, no només dir o fer veure que canviem. I cal fer-ho de pressa. Hi ha canvis que són molt cars, fem-los en un programa dilatat en el temps, però comencem.
La transformació tecnològica del regadiu té una mirada singular vers els canals d'Urgell. La posició reticent d'alguns regants i d'algun sindicat agrari s'hauria de modificar. En la meva opinió, les estructures per regar: pantans, bases, canals i séquies haurien de finançar-se des del sector públic, ja que són les autopistes perquè puguem disposar d'aliments suficients de proximitat. Per contra, el regadiu dins la finca hauria de ser assumit per l'agricultor amb polítiques de suport i finançaments a molt llarg termini que les institucions financeres ja han afirmat el seu interès a oferir.
Pantans, bases, canals i séquies haurien de finançar-se des del sector públic, ja que són les autopistes perquè puguem disposar d'aliments suficients de proximitat
Recentment, s'ha anunciat la unificació del Segarra-Garrigues i els Canals d'Urgell. Això és una bona notícia, però aquest fet ha d'anar acompanyat de la unificació de costos i tecnologies. No té sentit que els que tenen el reg més modern i eficient d'Espanya paguin molt més per l'aigua que els que usen molta més aigua per hectàrea pels seus conreus amb un reg tradicional. Prèviament, com a primera mesura, caldria establir una quota de consum mesurat per comptadors, els quals s'haurien d'instal·lar com més aviat millor.
Relacionat amb el regadiu, el nou govern hauria de prohibir per llei l'ocupació de terrenys de regadiu (o que ja disposin de la xarxa de canals per a ser-ho) amb plaques solars. Amb l'excepció de l'agrovoltaica mentre pugui oferir millores compartides entre producció d'aliments i d'energia. Els errors de governs anteriors s'han de corregir. És inadmissible destruir una infraestructura de regadiu per substituir-ho per una altra forma de captar energia del sol que és la fotovoltaica. Una infraestructura per produir un producte crític del país, tal com l'aliment, no pot ser destruït per oportunismes econòmics o polítics. Aquest tema podria ser, incús, denunciat per malbaratament greu de recursos.
Cal impulsar la regeneració d'aigües a partir de totes les múltiples depuradores que disposa el país. L'ús d'aquesta aigua hauria de dirigir-se prioritàriament a horts de proximitat. Cal disposar de dessaladores per a situacions d'emergència però no per disposar d'aigua sense límits. Les dessaladores tenen un cost energètic molt alt que caldria reduir el màxim possible possible en tant que les energies renovables no puguin ser la font de proveïment energètic.
Les piscines representen uns consums molt alts. Caldria regular-ne el seu proveïment d'aigua. Ja sigui orientant-lo a l'aigua salada o amb aigua de la xarxa pública amb una política de preus clarament diferenciada.
"Necessitem canviar les plantes i els recursos que donen bellesa als nostres jardins i parcs urbans"
Els jardins i el verd urbà ha de ser diferent, no pas pitjor. I això té un nom: xerojardineria. Xeros en grec vol dir sec. Necessitem canviar les plantes i els recursos que donen bellesa als nostres jardins i parcs urbans. L'objectiu és necessitar i conseqüentment gastar menys aigua. El Mediterrani disposa d'espècies autòctones capaces d'inundar-nos de verd i de flors de color. Tenim arbres i arbustos de gran bellesa que ens poden aportar ombra, frescor i oxigen. Ens hem d'anar acomiadant de la gespa, o reservar-la a espais reduïts. Hi ha moltes maneres de crear catifes verdes, per exemple, amb heura, timó, vinca i moltes altres plantes. Però també es pot optar per catifes d'altres colors mitjançant l'escorça, la palla, la fusta, etc. I, també, materials inorgànics que poden aportar bellesa tals com pedres diverses, la sorra, la grava, etc. Califòrnia i Austràlia han avançat en la nova realitat de la jardineria amb poca aigua, cal que ho imitem.
Hi ha una opció prohibida en la llista de recursos contra la sequera que és la interconnexió d'aigua entre conques hidrogràfiques. La racionalitat d'aquesta proposta és evident. Si en un lloc hi ha aigua molt per sobre de les necessitats ecològiques, econòmiques i socials ha de poder-ne cedir als que no en tenen. Sobretot si aquest flux d'aigua es reserva a situacions d'excepcionalitat i perfectament regulades. El sentit de propietat de l'aigua d'un territori no és legítim. Però, aquest tema mou sentiments d'una gran intensitat. Tanmateix, crec que, tal com va suggerir el professor Josep Maria Franquet en una recent Jornada de l'Observatori Inter- Col·legial de l'aigua, seria just plantejar la possible interconnexió de conques hidrogràfiques eixamplant la mirada. Des d'una perspectiva d'equilibri regional. Així, caldria parlar de compensacions, amb serveis diferents (sanitaris, educacionals, assistencials), amb infraestructures o altres. Aquest és un tema que forma part de les solucions i és alhora una millor opció en termes mediambientals. Efectivament, no té sentit que en situacions extraordinàries de sequera s'hagi de dessalar aigua, amb una despesa d'energia molt alta, quan es disposa en abundància en altres conques.
És hora de continuar fent els deures, no és el moment de relaxar-se. Però, sobretot, és el moment de fer coses diferents per obtenir resultats diferents.