La despesa militar ja ha començat el seu recorregut i ens veiem pressionats per les demandes de l’OTAN. Com he comentat en algun article, l’aparició del president Trump també té aspectes positius, ja que diu les coses tal com ragen. I la dissimulació implantada pel políticament correcte es veu sobtada davant tanta honestedat -encara que sigui grollerota i sovint falsa-. El cas és que, com va sent habitual, Espanya ha viscut i, de fet, hi viu, de l’almoina -nosaltres en diem solidaritat-, però vet aquí que l’OTAN ha dit que un dels socis (en concret, els Estats Units) ja n’estava tip de pagar la festa dels altres. En general, en matèria de seguretat, a conseqüència de l’animalada que va significar la Segona Guerra Mundial -que, per cert, no la van iniciar els americans-, Europa s’havia acostumat a funcionar com un adolescent malcriat. Però, gràcies a en Trump, la broma toca a la seva fi.
En aquest tema, com en molts d’altres, a Espanya tenim la sort que qui mana és Europa. I això vol dir que, malgrat les vel·leïtats progres (pseudomodernes) però agràries (estètica duquessa d’Alba) de la societat espanyola -és a dir, jo soc pacifista, però, en cas que m’agredeixin, que vingui algú altre a embrutar-se les mans-, la moma toca la fi. El president Sánchez fa mans i mànigues per desenvolupar un paper a Europa -el que li toca- i un altre a Espanya -fer contents als socis de l’extrema esquerra-. Tant fa. Es posin com es posin, la despesa s’aprovarà. Ara bé, quina estructura tindrà en el nostre cas? Actualment, la nostra despesa militar és de l'1,28% del PIB i, com a mínim, ha de passar al 2%. Si no més.
Espanya, seguint la tradició, ha dit que no tocarà ni un cèntim d’allò que regulen els seus socis extremistes: la despesa social. I en Sánchez advoca per un préstec solidari europeu -tornem-hi amb el mot “solidari” que tant agrada als esquenadrets-. Veurem com acaba. Els veïns del nord estan una mica tips de les nostres vel·leïtats de modernitat solidària. El que és segur és una cosa: de moment -només per començar, però n’hi haurà més-, la despesa militar passarà al 2% del PIB i, si no es troba a qui engaltar-li el problema, ho pagarem nosaltres. Probablement, amb endeutament i incrementant el dèficit pressupostari, cosa que la Unió Europea (UE) ens tolerarà.
Què farà la resta d'Europa?
Els països escandinaus sembla que emetran deute públic. En temes de defensa no esperen almoines i volen arribar a xifres més grans que les nostres. Un 3% del PIB a Dinamarca i un 2,4% a Suècia. Són països sanejats, amb un deute públic del voltant del 30% del PIB únicament.
A Bèlgica, arribaran al 2% de despesa militar aquest any. Però encara no saben com procediran. És un país amb alts impostos, i apujar-los no agradarà. Tampoc sembla adient més deute públic (ja tenen un deute equivalent al 106% del PIB). Emetran bons de defensa com els antics bons de guerra? Encara no ho han aclarit.
Alemanya sap que la pau a Europa passa per no ser inferiors militarment; tal com ha dit el futur canceller Merz, faran el que calgui
A Alemanya la cosa està complicada, encara que s’espera, com és tradicional, una resposta seriosa. Els seus Verds no són, ni de bon tros, la nostra extrema esquerra i, com que han anat a escola i han patit el comunisme, saben que les coses tenen un preu. De moment, s’han posat tots d’acord a augmentar el límit de deute que fixa la constitució federal per a temes de defensa: fins a l’1%. El que estigui per sobre s’haurà de carregar als pressupostos. Ja veurem. Forma part de les negociacions que han tingut lloc per formar govern federal. En qualsevol cas, com ha dit el futur canceller Merz, faran el que calgui -només li ha faltat afegir la frase d’en Draghi “i, creguin-me, serà suficient”-. Alemanya sap que la pau a Europa passa per no ser inferiors militarment.
Finlàndia és el país que més por té. La seva frontera amb Rússia és de gairebé 1.400 quilòmetres i es va veure annexionada durant molts anys per l’Imperi Rus (1808-1917) i ocupada pels soviètics durant la Segona Guerra Mundial. Apujarà la despesa militar al 3% del PIB, i ho farà retallant despesa actual, ja que no vol apujar el llistó de deute, que està en el 80% del PIB, aproximadament.
El Regne Unit augmentarà la despesa militar fins al 2,5% del PIB. I com que ja estan molt endeutats (gairebé el 100% del PIB) obtindran els diners de la reducció d’altres despeses i augmentant els impostos. El tema posa en un compromís el Partit Laborista perquè les reduccions pressupostàries afectaran els serveis socials, també.
Estònia és el país europeu més preocupat per l’amenaça russa, i incrementarà el pressupost en defensa fins al 5% del PIB. No hi ha polèmiques i el país està disposat, en la seva majoria, a un augment d’impostos considerable.
Mentrestant, als Països Baixos la despesa militar ha estat darrerament al voltant d’un 1,50%. No han dit fins a quant l’apujaran (el mínim és 2% per seguir les regles OTAN), i ho faran reduint despesa.
A Itàlia (amb un 139% del PIB en deute, encara que està en mans italianes), no tenen clar què fer. Els partits d’extrema esquerra i d’extrema dreta (més enllà de Meloni) s’han posat d’acord a no acceptar un increment de pressupost militar. Però com que s’haurà de fer i la primera ministra no vol reduir despesa, és molt probable que se sumi a la solució espanyola: que ho arregli Europa. Encara no tenen clar com ho faran.
Ja s’hi poden posar fulles tots aquells als que l'augment de la despesa militar els desagradi, perquè l’alternativa és abandonar l’OTAN
Resum. Els nostres mitjans de comunicació poden gastar tot el temps que els sobra -després de xerrar dels afers rosa i del cor, és clar- a excitar els ànims sobre si toca despesa militar o no. El cas és polaritzar el personal. La realitat és que Europa ha decidit que tots els països de l’OTAN hauran d’invertir en defensa un mínim del 2% del PIB per enguany. I ja s’hi poden posar fulles tots aquells als que això els desagradi, perquè l’alternativa és abandonar l’OTAN. I el fet sembla poc probable. D'ençà de la Segona Guerra Mundial, és la primera vegada que la població europea li veu les orelles al llop. Les despeses no són per fer la guerra, sinó per practicar la dissuasió. I com que, fins ara, d’això només en sabien els Estats Units, n’haurem d’aprendre.