Quan es vola entre Barcelona i Tunis, un s’adona que ens separa poca distància, mil quilòmetres en línia recta. Per contra, ens separen moltes coses. Com deia algú que vaig sentir un dia a la ràdio, ens separa el porc. Ells no en mengen. Però no està prohibit. De fet, una de les indústries que tenen és la de l'engreix de porc, cosa que em porta a pensar que no hauria de ser un dels nostres negocis. Les nostres economies són prou dispars per constatar que aquest sector de l’engreix és bastant primari i contaminador. Però bé, el cas és que fan això i també produeixen vi que, tot sigui dit, no està del tot malament.
Quan hom arriba a Tunis la impressió és la d’una ciutat colonial francesa. Grans edificis de disseny clarament metropolitans. La tendència a l’arabisme és, però, gran. No han reeixit a desprendre’s d’una cultura -entenent cultura com manera de viure i comportar-se- que els perjudica enormement. Arribar amb el taxi al soc, el caòtic mercat típic àrab, és un calvari. Se t’apropen individus oferint-se a fer de guia i, misteriosament, ja saben de quin hotel provens i et diuen que són amics d’aquell o d’aquell altre. L’ambient, fins que no pots desempallegar-te d’aquell eixam de gent, és una mica carregant.
Quan hom arriba a Tunis la impressió és la d’una ciutat colonial francesa. Grans edificis de disseny clarament metropolitans
Abans deia que suporten una tradició àrab que els perjudica. La separació entre el progressisme -generalment gent jove o professionals universitaris- i el conservadorisme es manté, i és enorme. La primera notícia es té veient el cap de les dones: tapat o destapat. Els meus interlocutors diaris eren gent del món de l’educació. Ja grans van viure la descolonització. Van muntar el sistema educatiu del país únicament en un estiu, un cop Bourguiba va esdevenir president. Ells li havien estat fidels encara que, cada cop que jo parlava amb ells, sempre demostraven una enyorança vers l’antiga influència francesa i es queixaven que el jovent no aprengués el francès amb prou estímul. Maleïen l’avenç del conservadorisme àrab, de l’islamisme. Em deien que l’islamisme moderat no existeix, com no existeix el feixisme moderat. Els objectius de la revolució en què havien participat quedaven ja molt enrere.
Ara és un petit país d'11 milions d’habitants i que creix un modest 3% de mitjana, el que diu molt poc per un país que hauria d’estar en desenvolupament. Situat entre Algèria i Líbia, té uns 3.800 dòlars de PIB per càpita. Un atur del 17% i del 40% entre els joves. Tot dominat pels entrebancs públics que controlen les elits, que canvien amb els règims, però que sempre hi són. L’estàndard de vida és equivalent al del Marroc o Algèria. Si m’ho fan resumir, diré que no aixequen el cap. Altrament, no hi hauria tunisians entre les pasteres que arriben a les costes europees meridionals. Podrien fer un turisme que competís amb el nostre i, així, ens en pregués l’excés de visitants que patim. Tenen unes platges magnífiques. Però, malgrat tot, no tenen prou capacitat d’atracció. I alguns atemptats han creat una imatge d’inseguretat evident.
L’estàndard de vida és equivalent al del Marroc o Algèria
Prop de la capital es troba l’enclavament de l’antiga Cartago. Poc en queda. Es va donar compliment a la famosa frase amb la qual sempre tancava els seus discursos el senador Cató el Vell: Delenda est Carthago (Cartago ha de ser destruïda). I neutralitzada. Sembla que Juli César va fer cobrir de sal les terres de cultiu per tal de deixar-les ermes durant segles. El cas és que la visita ens recorda que el que ara és Tunísia no sempre fou àrab.
Un dels amfitrions, com dic, havia estat la mà dreta de Bourguiba en temes d’educació els anys cinquanta i seixanta. Coneixia a tots els ministres i els tractava com el que havien estat: antics alumnes als quals havia conegut quan anaven en calça curta. És així que vaig establir contacte amb una pila de ministres i gent important del règim de Ben Ali. Entre ells el general Habib Ammar, un dels artífexs del cop d’estat del president Ben Ali. De fet, arran del cop, va esdevenir ministre de l’interior. Abans havia controlat la policia, però. Un repressor professional. Quan jo el vaig conèixer ja no comandava la seguretat de l’estat, però ho controlava tot. Tunísia era el seu territori, la seva finca. Res es bellugava sense la seva supervisió.
El cas és que, passat un temps, vaig topar amb ell a Sydney. Allà, se’m va enganxar, i no me’l podia treure de sobre ni a fum de sabatots. “Xavier, anem aquí!”, “Xavier, anem allà!”. Amb el seu francès magrebí, que no oblida arrossegar totes les erres. A Austràlia, lluny del seu territori -no el coneixia ningú-, es trobava desorientat: no parlava l’idioma i els costums eren molt diferents. Estava fora de context. L’espectacle em va sobtar. Aquell home, tan poderós al seu país, a Austràlia era un més. Vaig veure representada en ell la imatge del cacic del poble que, un cop ha creuat la riera, ja no hi pinta res. Aquella imatge no l’he poguda oblidar. I m’he adonat que, a Catalunya, i en el terreny econòmic, el fet constitueix una constant. No sé què se n’haurà fet d’aquell home. Ben Alí va haver de fugir del país el 2011 i va morir a Jiddah, Aràbia Saudita.
En aquesta cultura àrab, que personalment considero una rèmora, està mal vist discrepar en públic
I és que el 2010 va començar la moda del que s’ha anomenat “Primavera Àrab” i que el progressisme, sempre tant naïf de casa nostra, va beneir i que ha acabat com el rosari de l’aurora. A aquells catalans a qui els feia tanta gràcia podrien anar ara a Síria a celebrar-ho. Perquè pensar que allò acabaria bé demostrava no conèixer el món àrab. Aquell petit miracle només s’ha mantingut a Tunísia, i es va marcint, a poc a poc. Fins que tornarà l’autoritarisme descarat que, per ara, només ha ensenyat les orelles.
En una de les visites a Tunísia vaig conèixer l’agregat comercial de l’ambaixada espanyola. Em va fer un bon resum de per què la democràcia és tan difícil d’instal·lar en el món àrab. Un motiu és la influència religiosa sobre les lleis -una fascinació popular pel feudalisme-. Però hi ha una raó de pes. En aquesta cultura àrab, que personalment considero una rèmora, està mal vist discrepar en públic. És un tema de bona educació social. Es tracta de sempre somriure i fer bona cara, sense mai generar mal rotllo. Una oposició política costa molt d’articular, d’institucionalitzar. I la pobresa ho acaba d’amanir. És una llàstima perquè, al capdavall, com a tot arreu, Tunísia està ple de bona gent.