Es viu esquizofrènicament a l'Argentina. Entre farsa i tragèdia, entre relat i relat. El del govern, obsessionat per construir amb els seus guionistes un balanç victoriós i alternatiu a les dures inclemències quotidianes, i el de la realitat, que en té prou per si mateixa per anar enderrocant dada a dada, tragèdia a tragèdia, la fràgil bastida del discurs llibertari. Dues visions inconciliables que dibuixen escenaris oposats. Un, triomfant, l'altre desolador. Un, cec i sord a l'entorn, pendent de les xifres de la macroeconomia, i un altre, amb ulleres per a vides cansades, atent només al terreny que trepitja per poder sobreviure.
"La inflació desaccelera, les accions pugen, el risc de país es modera, els preus es congelen. Al final del túnel s'entreveu el punt de llum que anuncia la següent resurrecció econòmica del país" pregona el govern, mentre el multitudinari col·lectiu d'economistes argentins continua dividit entre els que guarden un prudent silenci i aquells que, escandalitzats pel que veuen, avisen que el suposat punt de llum que batega lluny no és més que la flama fumejant de les ruïnes provocades pel desastre econòmic originat per Milei i el seu ministre d'Economia, l'expert en desastres Luis Totò Caputo.
Dues visions inconciliables que dibuixen escenaris oposats
I els argentins?
Cada vegada més conscients que estan pagant maltractaments i humiliacions per culpes de les que no guarden dates ni record, la meitat creuen que estan vivint un malson. Ho diuen, ho repeteixen i ho expliquen a qui vulgui escoltar-los, potser per creure-s'ho. Un malson a la manera de Cortázar, un d'aquells que et fa saber que no hi haurà despertar ni alleujament, només l'horror sense fi d'aixecar-se sense saber un dia més si cada notícia, novetat, nova llei o tuit presidencial serà un altre furt, violació o despulla, indolor o esquinçador, un altre somni trepitjat, l'últim o, amb sort, el penúltim de les seves vides. Reclusos d'una realitat irracional en què, mentre a la mateixa hora que la cancellera Mondino viatja a París per demanar l'ingrés d'Argentina a l'OCDE, perquè la nació "es converteixi en un país desenvolupat i plenament integrat al món d'aquí a 25 anys", un d'aquests economistes adoctrinats pel virus socialista, més sensible a la preocupació principal dels treballadors, la de la desocupació personal o d'algun familiar proper, que a acceptar el relat oficial, asseguri que a l'Argentina "els pobres són tan pobres que ja no poden ser més pobres del que són". Requetepobres sense horitzó de vida a 25 anys vista.
La tossuda realitat de cada dia
En la realitat paral·lela que Milei i el seu govern intenten imposar al país i venen fora de les seves fronteres, els èxits aconseguits en els seus primers cinc mesos de mandat, en cas de ser certs, constituirien una fita sobrehumana: la inflació estaria en els seus mínims històrics; les tarifes brutals, inassumibles per a milions d'argentins, serien un simple reacomodament; els jubilats no només no haurien estat afectats per l'ajust sinó que haurien vist incrementats els seus ingressos i, per descomptat, els països fan cua per invertir en el nou El Dorado en què s'ha transformat l'Argentina dels conqueridors llibertaris.
Per a Milei la realitat és allò que s'ha de forçar perquè s'autocorregeixi i acabi coincidint amb la teoria dels llibres. Ho creu fermament. De fet, ho va manifestar a un periodista del Financial Times quan, mesos enrere, aquest li va preguntar si les seves mesures de xoc econòmic no eren arriscades, i Milei no va tenir cap objecció a respondre: "per què seran arriscades si estic fent exactament allò que els llibres de text diuen que he de fer?". El camí correcte, el bon camí, és allò que assenyalen els seus economistes de capçalera, els seus guies, el seu gos Conan i els seus herois, els grans guerrers del mercat: Elon Musk, en primer lloc, a qui veu com el seu germà gran, potser el seu alter ego.
Desgraciadament per a la societat argentina res no és cert. La realitat no sosté el discurs de Milei, ans el contradiu. Un litre de llet a Argentina costa igual que a França, on els salaris són diverses vegades més alts, i és més car que a Finlàndia i Espanya; una cistella de consum als Estats Units en dòlars costa pràcticament el mateix que una cistella de consum equivalent a l'Argentina. Amb una dada significativa: fins a finals de l'any passat aquesta relació era completament diferent. La cistella local no arribava a representar ni el 40% del preu de la cistella nord-americana. Argentina, una de les economies més barates de la regió comença a ser la més cara en dòlars, condemnant milions dels seus ciutadans a una economia de subsistència.
Una cistella de consum als Estats Units en dòlars costa pràcticament el mateix que una cistella de consum equivalent a l'Argentina
Carlos Heller, diputat nacional per Unión por la Patria i president del Partido Solidario, va saber resumir en una frase el pensament de milions d'argentins sobre les suposades bondats que per a la població comporta una política econòmica basada, segons el mateix Milei, “a l'ajust més gran en la història de la humanitat”: “No hi ha polítiques econòmiques bones que alhora siguin dolentes per a la ciutadania. Aquest és un altre discurs fals: ens va malament a la majoria dels argentins i les argentines, però a l'economia li va bé. Per a nosaltres és més simple: l'única economia que serveix és la que resol els problemes a la gent”.
Les xifres que no existeixen
Però les xifres negatives no existeixen per Milei. Són, segons ell, fruit de l'odi de la casta, de l'adoctrinament comunista de molts anys. Que, segons la Universitat Catòlica Argentina, un terç dels treballadors argentins visquin a llars pobres i que la xifra s'acosti a nivells similars a la crisi del 2001 no entra a les urgències del seu govern. Com tampoc no entra la intenció de combatre l'epidèmia de dengue que fins a mitjan abril s'havia cobrat més de 150 víctimes i 252.000 casos confirmats, i per a la qual encara avui no hi ha una estratègia de prevenció o simplement vacunes suficients. Per descomptat, tampoc no entren en els seus plans la situació dels jubilats i pensionistes condemnats a una brutal reducció dels seus ingressos que no els permet accedir no només al menjar sinó tampoc als medicaments més imprescindibles, o la creació d'un projecte nacional que defensi el mercat intern, el treball per a milions d'argentins, la modernització i el suport a la indústria, la producció nacional i la sobirania sobre les matèries estratègiques. Reptes que constitueixen, des de la seva perspectiva doctrinària, una qüestió estrictament privada i per als quals "no hi ha plata".
A punt de complir-se sis mesos de l'experiment Milei, els seus suposats mèrits com a economista heterodox, però brillant –tan lloats en el passat recent- estan sota sospita. A mesura que la paràlisi i la incertesa generada per la seva victòria electoral s'ha anat transformant en un rebuig social creixent i en una reacció progressiva de l'oposició davant de la caòtica, insolvent i ruïnosa gestió econòmica de l'Executiu, la construcció del personatge creat per l'ecosistema televisiu i les xarxes socials ha deixat pas a un dubte cada cop més estès: el d'un impostor que, lluny de complir amb els preceptes de l'escola econòmica austríaca, els traeix, i que, en contra de les seves suposades receptes imbatibles, no només no comptava amb cap pla econòmic per al rescat del país sinó que el seu model de gestió avança entre contradiccions, avenços, retrocessos i improvisacions. Un rosari de faltes a les quals s'afegeixen les xifres falses, les mentides confirmades, les querelles per plagi i els títols acadèmics inventats pel mateix president o pels seus publicistes.
Reptes que constitueixen, des de la seva perspectiva doctrinària, una qüestió estrictament privada i per als quals "no hi ha plata"
La seva és una política rígida, que només té en compte el superàvit fiscal i l'equilibri dels comptes públics, que aposta per la indústria lligada a l'energia, la mineria o l'agroindústria, és a dir, l'economia extractiva, i oblida la resta de sectors productius, en particular els sectors industrials de l'interior del país que no depenen el mercat extern. Condemnant-los, i condemnant al mateix temps els milers i milers de llocs de treball que representen mentre s'assegura la contínua transferència d'ingressos cap als sectors econòmics més poderosos.
Milei i els seus ministres fan les orelles sordes a les xifres que van caient com pedres sobre els caps dels argentins: un 42,2% de caiguda en construcció; un 21% en indústria; un 13% per retracció del consum a la recaptació; 24% en salaris del sector privat i 30% al sector públic; una caiguda històrica del Salari Mínim Vital i Mòbil, que està un 54% per sota de l'últim valor que tenia amb Alberto Fernández; un 24% de deteriorament en la jubilació mínima i un 37% a la resta; una indigència que se situa en un 13,5% més que en el pitjor moment de pandèmia (12%). Xifres oficials que, malgrat que afecten una gran quantitat d'empreses i deterioren la vida de milions d'argentins i argentines integrants dels sectors mitjans i populars, són negades per les autoritats.
Milei i els seus ministres fan les orelles sordes a les xifres que van caient com pedres sobre els caps dels argentins
Ni Milei, ocupat en la campanya personal com a candidat a Líder universal del capitalisme, ni els seus ministres, secretaris i subsecretaris mostren el més petit senyal de preocupació sobre els ingressos de la població i l'activitat econòmica general. El relat oficial no té lloc per reconèixer els perills que aguaiten l'economia real, lliurada com a ofrena a l'altar del superàvit fiscal.
Els dòlars que no arriben
Avui, les seves prioritats són unes altres: abans de res, la demorada aprovació a les Cambres de la Llei de Bases que, entre milers d'efectes més, eliminarà “les traves burocràtiques” que li va prometre al seu amic Elon Musk per als seus negocis extractius a l’Argentina, facilitant les privatitzacions de les empreses públiques i la venda d’actius de l’Estat; o bé l'arribada dels milers de milions de dòlars que li han de permetre posar en marxa la dolarització del país; o bé cultivar i estrènyer relacions amb les empreses, corporacions i cognoms del Gotha financer internacional.
Però la Llei continua enfangada i retallada al Senat, encara pendent de tornar al Congrés i de patir noves mutilacions. I pel que fa als dòlars que Caputo li va prometre, no arriben. Sembla que a l'hora de la veritat ningú no vol prestar diners a l'Argentina, ni l'FMI, ni el BID, ni el Banc Mundial, ni tampoc els grans fons de cobertura, els fons amics. Els 15.000 milions de l'FMI no arribaran, ni tampoc no es tenen notícies dels 30.000 milions que, de la mà de Mauricio Macri, havia d'aportar l'emir de Dubai per a les seves inversions petrolieres al sud del país. La política, la maleïda política!
També falten els dòlars de les exportacions de cereals, la collita gran del país, que s'havia de començar a liquidar a l'abril i fins a mitjan any, i no s'ha arribat a fer perquè per als cerealistes el preu del dòlar després de la devaluació no els convé i han decidit esperar temps més rendibles per col·locar el seu producte als mercats internacionals. Una variable clau per entreveure el quadre econòmic general amb què ara no es compta.
Un govern de mida anarcocapitalista
Tot i aquests i molts altres obstacles, Milei president continua vivint en el seu propi món, en aquesta realitat paral·lela que li impedeix veure el que passa més enllà de les fronteres del mercat que marquen els límits de la seva cosmovisió. Un predestinat, i encara més sent president, no viu com la resta dels mortals. Habita una realitat paral·lela, superior. I des d'aquest recés inaccessible, improvisa. La seva addicció a X, abans Twitter, no cedeix malgrat les suposades obligacions de la presidència. Tuiteja i retuiteja centenars de vegades al dia mostrant a les xarxes la violència que els assessors li han escatat en altres espais de la seva activitat presidencial. I escolta poc i a pocs, llevat dels que està obligat a escoltar.
Milei governa amb la seva germana Karina, ara secretària general de Presidència; amb el seu assessor estrella, Santiago Caputo, considerat una antena dels lobbies, nebot del ministre d'Economia i figura que ningú no sap quin grau d'influència o quin càrrec ocupa a l'entramat de govern; i finalment amb Nicolás Posse, l'actual cap del Gabinet de ministres i monjo negre de Milei, amb qui va treballar a la Corporación América i juntament amb qui va compartir marginacions i humiliacions per part de la resta d'empleats. L'home que pateix fòbia social i del qual no se'n coneixia la veu fins fa uns dies, quan va haver de defensar els arguments del govern davant els membres del Senat. Aquest és el cercle estret de col·laboradors de Milei i el seu blindatge davant del món. Al Buenos Aires periodístic és una cosa sabuda que no despatxa amb la resta de ministres i que amb alguns no creua més paraules que les estrictament necessàries.
La seva addicció a X, abans Twitter, no cedeix malgrat les suposades obligacions de la presidència
D'aquesta absència presidencial i de la manca d'un pla de govern concret, rigorós, neix el desgovern de l'executiu amb les seves anades i vingudes, les contradiccions, les sortides anticonstitucionals, la insuficiència de quadres per garantir el bon govern de l'administració, a més de les constants fugides i dimissions d'alts càrrecs quan encara no s'ha complert mig any de governança. Perquè és difícil, molt difícil treballar per a Milei o amb Milei. Apte només per a pells adobades com la de Patricia Bullrich, la seva ministra de Seguretat; o Guillermo Francos, un històric de la Corporación América, considerat com el dialoguista del gabinet i veterà en mil batalles polítiques. El representant de Milei a la terra a l'hora de negociar o amenaçar.
Quan es pensa o s'escriu sobre Milei, especialment des que és president, se sol oblidar un element clau: el seu odi a l'Estat és autèntic. No es tracta d'un recurs electoral, d'una picada d'ullet usada durant la seva campanya. La reducció de 18 a 9 ministeris, de 106 a 54 secretaries, de 182 a 149 les subsecretaries i l'acomiadament de milers i milers de funcionaris de l'Estat només són els primers passos del seu projecte d'aprimament d'un Estat l'estructura del qual vol desfinançar, privatitzar i finalment destruir. La frase de Frederic Bastiat, el polític francès del segle XIX considerat un dels teòrics més grans del pensament liberal, "l'Estat és la gran ficció a través de la qual tothom tracta de viure a costa dels altres", el Milei president continua fent-la seva. Per més que ara s'alimenti de les arques. L'atac frontal contra l'Estat que porta endavant l'administració llibertària continua, per exemple, mitjançant la voluntat de demostrar que és ineficient, que els empleats sobren i l'Estat no serveix. Cosa de la qual Javier Milei n'està igualment convençut. Hi ha una ferma decisió de demostrar i, si és possible, d'aconseguir el seu objectiu, que no és altre que la seva desaparició.
Aquest article conté una segona part que serà publicada a VIA Empresa el diumenge de la setmana vinent.