Estem començant a parlar sobre com serà la sortida del confinament al qual estem sotmesos des de fa setmanes i sembla evident que aquest haurà de ser progressiu i ordenat. I un dels elements clau serà com es controla qui està infectat i qui no, de manera que puguem preveure i evitar nous repunts en la famosa corba de la covid19. L’experiència de països com Singapur o la Xina ens fa veure que de manera necessària haurem de fer servir eines digitals que permetran identificar-nos, saber qui està i qui no infectat o saber amb qui hem estat en contacte. I a partir d’aquí s’ha obert un debat al voltant del xoc de drets i llibertats, xoc entre el dret a saber si en el meu entorn hi ha algú malalt i així poder prendre mesures i el dret a la privacitat i a l’ús de les dades de caràcter personal. Però ni aquest debat és real ni ara és el moment de fer-lo.
"Un dels elements clau serà com es controla qui està infectat i qui no, de manera que puguem preveure i evitar nous repunts en la famosa corba de la covid19"
En primer lloc aquest debat no és real, així de clar. I no ho és perquè a dia d’avui disposem de tecnologia i controls suficients per poder administrar les dades necessàries per fer el seguiment de la pandèmia sense vulnerar els drets al voltant de la privacitat de cada un de nosaltres. Per exemple podríem portar un dispositiu (un telèfon o un braçalet digital) on es recollissin dades biomètriques (temperatura corporal per veure si tenim febre, per exemple), dades de proximitat (de quins altres dispositius hem estat a prop) i fins i tot un certificat, per exemple a través de tecnologia blockchain, que ens identifiqués com a positius o negatius en el test de la covid-19 (fa pocs dies empreses com PwC, la startup especialitzada en blockchain Vottun i la consultora RocaSalvatella han presentat la primera versió del passaport sanitari digital a Espanya, per exemple). En cas que hi hagués un potencial risc d’infecció o una confirmació, es podria avisar als altres dispositius que han estat en contacte amb el primer perquè facin un confinament. I això es podria fer de manera anònima, identificant amb un número aleatori cada dispositiu i guardant aquesta informació en una base de dades que complís totes les lleis al voltant de protecció de dades. De fet, Apple i Google ja estan treballant en aquesta solució basada en no identificar a la persona sinó al telèfon a través de tecnologia de proximitat bluetooth.
En segon lloc ara no és el moment de fer aquest debat, el moment era quan la societat en què vivim i l’ambició d’algunes persones i d’algunes (potser moltes) empreses van viciar aquest debat. Si ara debatem sobre la privacitat és perquè en el passat no ho hem fet bé, s’han buscat tots els camins i escletxes per fer servir les dades personals. En alguns casos de manera “legal” donant permís (sense explicar molt bé el perquè) per explotar aquestes dades, per exemple de navegació a la xarxa, per crear perfils i personalitzar ofertes de productes i serveis. En altres casos de manera il·legal (tot i que fins i tot partits polítics i governs ho fan servir) com els famosos casos de l’ús de dades per part del govern de Donald Trump en les eleccions americanes.
Però fins ara tots ens omplíem la boca que això era un risc, que la privacitat estava en joc però en el fons ni nosaltres mateixos preníem accions reals. Quantes vegades has llegit les condicions legals quan acceptes una aplicació al teu telèfon? Quantes vegades t’has llegit les condicions de les famoses cookies ara que és obligatori acceptar-les quan visites una web per primera vegada?
Hem deixat que es mercadegi amb les nostres dades, hem acceptat (potser sense saber-ho) que qualsevol faci servir la nostra informació (saps que l’aplicació de la llanterna d’un telèfon mòbil et demana fins permís per accedir a fins a 79 funcionalitats i dades del teu telèfon?) a canvi de deixar-nos fer servir una aplicació o llegir un contingut. I el pitjor de tot és que hem pensat que algú ens protegiria; que per exemple l’Estat perseguiria d’ofici totes aquests conductes para legals o directament il·legals, sense posar consciència que els primers que hem de garantir la privacitat de les nostres dades som nosaltres mateixos.
"Hem deixat que es mercadegi amb les nostres dades, hem acceptat (potser sense saber-ho) que qualsevol faci servir la nostra informació"
I apareixen experts, estudiosos, teòrics de les llibertats per difondre un missatge sovint confús al voltant de les dades, dels perills, les escletxes de seguretat (que SI, hi són, com s’ha demostrar en els serveis online per fer videoconferències com Zoom, un dels més descarregats en aquests dies de confinament); però no veig experts, estudiosos ni teòrics que proposin mesures i solucions per fer efectiu el dret a la llibertat i la gestió adequada de les dades.
Així que ara, en el moment en què la privacitat hauria d’estar garantida (i que tecnològicament pot ser) però que sobretot ens hauríem de sentir protegits en la gestió de les nostres dades, no passa i pensem més en si s’estan retallant els nostres drets i llibertats que no pas en si un ús racional de les mateixes podrà ajudar-nos a recuperar la llibertat de sortir de casa.