A l’anàlisi de fa dues setmanes els parlava de l’informe que el senyor MarioDraghi havia presentat a la ComissióEuropea. L’esmentat informe fa diferents suggeriments i dona pistes valuoses. Però se centra en el pal de paller que tot ho sustenta: la productivitat. La majoria de la gent ho assimila a l’explotació, res més fals. Tots hauríem de fer-nos una pregunta que, de tan evident, sembla mentida que l’hàgim de repetir una vegada i una altra: per què ara treballem, aproximadament, vuit hores al dia i els nostres avis i besavis en treballaven dotze? I per què, a sobre, nosaltres vivim molt millor que ells? La resposta ja se la poden imaginar: ells eren molt menys productius que nosaltres.
No es tracta de produir més per consumir més, necessàriament. Es tracta de produir més per hora treballada i això permet dues coses fonamentals: (1) treballar menys hores i (2) remunerar l’estat del benestar. El conjunt dona una societat més justa i, en teoria, més agradable i feliç. Si volem mantenir els valors que han edificat Europa -a voltes hi ha insensats que no ho aprecien prou- hem de mantenir l’estat del benestar. I és això el que diu el senyor Draghi i proporciona informació sobre els camins a seguir. Ara bé, què és la productivitat?
No es tracta de produir més per consumir més, necessàriament. Es tracta de produir més per hora treballada
La productivitat és la quantitat de béns (materials i immaterials) que es produeixen per unitat de temps. I la millor unitat que s’ha trobat per mesurar-la és el PIB produït per cada hora treballada. S’agafa el creixement del PIB d’un any i es divideix pel nombre d’hores treballades. Ara bé, en el creixement del PIB no només hi participa l’esforç humà sinó, també, els diners emprats en béns que ajuden a produir aquest PIB. Per tant, podem dir que els factors que afecten la productivitat són el treball i el capital invertit. A més evolució d’un país, més importància adopten les inversions en el capital acumulat. Un exemple fàcil: en un món on tot ho facin les màquines i la gent no treballi, la importància del capital en la productivitat és total, mentre que el treball esmerçat tendeix a ser zero.
Ara centrem-nos únicament en el factor humà. No tothom treballa igual i, com he dit alguna vegada, en català tenim una frase que ens dona la idea del que un dia vam ser. Em refereixo al “no és el mateix treballar que fer feina”. Això és el pur destil·lat idiomàtic del que és la productivitat -desconec si algun altre idioma el té. L’exemple és fàcil. Posem dues persones, una fa un forat i l’altra el tapa. Treballen cadascuna mil hores a l’any. Treball desenvolupat? Dues mil hores. Feina feta (productivitat!)? Zero. Clar que vostès diran que aquests dos individus o són burros o el burro és el que els encarrega la feina. I per molta broma que fem, les coses van per aquí. Organització i formació són fonamentals. Mirin la gràfica següent:
I és que la productivitat a Espanya és baixa, mirin si no:
En els darrers anys la productivitat al món desenvolupat ha minvat de manera important. De fet, ja fa anys -des que va començar la revolució tecnològica- que la productivitat va minvant. A Europa especialment, i per això l’informe Draghi intenta explicar com combatre aquest efecte. Ara bé, quines poden ser-ne les raons?
Una de generalista diu que els avenços tecnològics que hem patit d’ençà dels anys 1990 han estat enormes i que la història demostra que després d’una revolució d’aquest tipus hi ha uns anys de davallada fins que els avantatges de la revolució arriben a tots els àmbits. Així va ser durant la primera i segona revolució industrial. La primera (darrer terç del segle XVIII fins al primer terç del XIX) va aportar el vapor com a font d’energia. Però la consolidació va trigar decennis. La segona va portar grans avenços en tecnologia i organització productiva (darrer terç del segle XIX fins al primer terç del XX), però els fruits es van sentir plenament després la Guerra Mundial. Ara tenim la tercera revolució que és tecnològica -sembla com si el patró fos revolucions cada cent anys, a cavall de dos segles.
Altres diuen que la modernització dels darrers anys ha estat tan veloç que la baixada de la productivitat també s’explica perquè no es comparen les mateixes coses. Exemple: la productivitat en la fabricació de cotxes es pot mesurar en cotxes fabricats, d’acord. Però és comparable un cotxe d’avui amb un de fa, només, trenta anys? La complexitat en tecnologia incorporada avui dia, com es mesura en unitats de productivitat? O l’aparició d’eines gratuïtes. Quina és la contribució de Google Maps, per exemple, al món del transport? I és de franc.
Hi ha d’altres que asseguren que la Gran Recessió del 2007 va ser molt profunda. Efectivament, ho va ser més del que pensem. I que encara arrosseguem la manca d’inversions que va començar aleshores i que encara no s’han cobert. Bé, de raons segur que n’hi ha moltes.
El que sí que sembla segur és que la millora de la productivitat en els anys a venir serà una combinació de millora en el nivell de formació dels treballadors i inversions en tecnologia
El que sí que sembla segur és que la millora de la productivitat en els anys a venir serà una combinació de millora en el nivell de formació dels treballadors i inversions en tecnologia. Està demostrat que les empreses que inverteixen en tecnologia atrauen personal més format i tot plegat les fa més productives que les altres. I dins d’aquests paràmetres (inversió en tecnologia i formació) la guerra va per sectors.
Per tant, no vull acabar sense una de les meves dèries: recordar que el turisme no forma part d’aquest futur. Seria bo que els nostres governants en prenguessin nota d’això. Però també del seu sector, del que en són responsables. Mirin l’estudi dut a terme pel BBVA respecte a quina ha estat la contribució a la productivitat per hora treballada de cadascun dels sectors econòmics espanyols entre 1995 i el 2022 -és a dir, el període de recessió en la productivitat del que els parlava. Qui no en vol aprendre és perquè no vol.