La intensa i perllongada sequera ha mogut a una lògica preocupació dels dissenyadors de polítiques. Tal com passa sovint, enfront de problemes complexos es busquen solucions simples i aquesta sembla que ha estat la via escollida. Els darrers dies he escoltat diverses vegades, des de posicions de l'Administració Pública i des d'opinions professionals considerades qualificades, que no té massa sentit sostenir l'agricultura, un sector amb un PIB insignificant (1,1%) quan som en un mercat global i la nostra pertinença a la Unió Europea garanteix el proveïment alimentari. L'argument és contundent: disposem de poca aigua i un sector que representa l'1,1% de l'economia usa més del 70% de l'aigua pel regadiu, el 50% de la qual es fa per reg d'inundació, és a dir, amb un reg ineficient. Molta aigua per tan poc PIB, segons se'ns diu.
Així, per compensar la falta d'aigua s'han limitat dràsticament les dotacions dels principals canals de regadiu. Mentre, en sentit contrari, des dels òrgans competents s'han pres decisions per garantir al turisme (que sí que aporta PIB) el proveïment d'aigua amb consums elevats sense problemes i s'ha propiciat que la sequera a ciutat passés quasi desapercebuda. Són decisions territorialment i sectorialment desequilibrades. Cal pensar que aquestes responen a desinformació sobre el rol de l'aigua, primera matèria per produir aliments, i sobre el valor de la producció d'aliments. La frisança per trobar solucions ens ha fet descuidar de llegir bé les estadístiques.
El PIB dels sectors productius
El sector agroalimentari (indústria més primari) representa el 4,11% del PIB de Catalunya, una dada que està per sobre dels altres sectors manufacturers. La industria alimentària sense el sector primari representa el 3,02% del PIB, un percentatge igualment per sobre de la resta de sectors manufacturers. Els sectors que més s'acosten a aquesta xifra són el de fabricació de material de transport (indústria automobilística) amb un 2,18% i la indústria química amb un 2,11%.
És disfuncional separar sector primari de la indústria agroalimentària
Tanmateix, tal com assenyala la taula de xades, una majoria de sectors industrials tenen un percentatge del PIB inferior al de l'1,1% de l'agricultura. Són els següents sectors: indústries extractives, tèxtil, fusta i paper, arts gràfiques, cautxú i plàstics, productes minerals no-metàl·lics, metal·lúrgia, productes informàtics i electrònics, fabricació de maquinària, fabricació d'equips elèctrics, mobles i reparació i instal·lació de maquinària, captació, potabilització i distribució de l'aigua. Per coherència amb l'argument de la insignificança del PIB agrari, hauríem d'afirmar que tots aquests sectors són insignificants. Així a qualsevol president del Govern aquests sectors no li haurien d'importar, ho podríem comprar tot a fora. Per la mateixa regla de tres també podríem afegir al sac dels insignificants l'energia que solament representa l'1,6% del nostre PIB. En resum, Aigua, Energia i Agricultura són sectors amb PIB insignificants. El que hem de fer, segons sembla, és centrar-nos en el turisme i oblidar-nos de produir res, no produir ni roba, ni mobles, ni quasi res de res, sense aigua, sense electricitat i sense aliments. Som rics i ho comprarem tot a fora.
Voldria posar en evidència la debilitat dels arguments dels defensors de la tan repetida poca importància del PIB de l'agricultura, una dada totalment treta del seu context i mancada, per tant, de comparació amb els altres sectors. Aquesta opinió que menysvalora l'agricultura, àmpliament assumida per la cultura local, és la que està justificant que no es consideri l'impacte de substituir l'agricultura per plaques solars, o bé que es permeti dificultar el regadiu fins a fer-lo inviable o que es promogui una visió estètica del sector primari incapaç de complir la seva funció que és alimentar la població.
La cadena de valor agroalimentària
La pregunta pertinent és: on són els percentatges de PIB que ens portarien fins al 100% del PIB de Catalunya? La resposta no per certa no deixa de ser sorprenent: són els serveis. Hem convertit tota la nostra activitat en serveis, de producció, de transport, de logística, comercials, financers, d'assessorament, de consultoria, d'enginyeria, d'advocacia, de gestió econòmica, controls de tècnics i de qualitat, etc. Aquesta resposta ens obre la porta a la realitat de la cadena agroalimentària.
D'entrada és disfuncional separar sector primari de la indústria agroalimentària per múltiples raons. D'una banda, la petita pagesia sovint afegeix processos de transformació que la ubiquen a la indústria, d'altra banda, les granges intensives -majoritàriament integrades- comparteixen, segons qui sigui la propietat de l'integrador o l'integrat la posició d'indústria o sector primari i, finalment, algunes de les activitats considerades primàries (llaurar, sembrar, fer tractaments fitosanitaris, recol·lectar, etc.) sovint són portats a terme per empreses de serveis. És més, alguns pagesos han preferit ser considerats empresa de serveis per fugir de la denominació "pagès", sovint maltractada per la cultura urbana.
Des de diferents fonts s'ha pretès analitzar el valor afegit del sector agroalimentari incorporant-hi els serveis directament relacionats. Les dades són molt diferents segons els diferents criteris metodològics emprats, en qualsevol cas les dades oscil·len entre l'11% i el 15%. Aquest sector agroalimentari de Catalunya és el primer sector productiu i el tercer sector exportador. Més enllà trobem els serveis logístics, de transport, de distribució majorista, de distribució al detall i de restauració fins a arribar al consum a la llar i al restaurant.
Malgrat que Catalunya té una balança comercial exterior equilibrada, compta amb un baix grau d'autosuficiència alimentària per sota del 50%
Segons l'estructura de l'IPC de 2023, el consum d'aliments i begudes no alcohòliques abasta el 19,5% del nostre consum, les begudes alcohòliques el 4% i hotels i restaurants el 13,2%. Lògicament, hauríem de restar el consum a hotels; tanmateix, no disposo de la dada desagregada, però estimant que el consum a restaurants és superior al dels hotels podríem induir que els consum alimentari s'apropa a un terç de la totalitat del nostre consum.
Alimentar-nos de fora o produir aquí? Offshoring o reshoring?
Catalunya forçosament ha d'emmarcar el seu proveïment alimentari dins del mercat global. La seva reduïda superfície conreada per càpita (la meitat de la mitjana europea i mundial) l'obliga a omplir el seu rebost comptant amb el que produeixen altres. Catalunya importa, sobretot i per ordre, de la resta d'Espanya, França, altres països de la UE, Brasil, Estats Units, Argentina, Ucraïna entre molts altres. Alhora, Catalunya s'especialitza en determinades produccions de les quals és especialment competitiu i exporta, sobretot i per ordre, a la resta d'Espanya, França, altres països de la UE, Regne Unit, Xina, Estats Units, Japó i molts altres països de tot el món. En cap cas Catalunya pot tenir com a objectiu un sistema alimentari tancat o autàrquic, ans al contrari.
Tanmateix, malgrat que Catalunya té una balança comercial exterior equilibrada, amb una taxa de cobertura el 2022 lleugerament favorable (104,86%), compta amb un baix grau d'autosuficiència alimentària per sota del 50% d'acord amb diverses estimacions. No són dades contradictòries, ans al contrari. Catalunya compra primeres matèries, ho transforma a la seva indústria alimentària afegint valor que li permet exportar productes transformats amb més valor. Però el baix grau d'autoproveïment posa l'alerta davant d'un hipotètic desabastiment dels mercats.
És això possible? La sequera era inesperada, però va ser real. Portem als darrers quinze anys una successió de fortes disrupcions en els preus dels aliments que han provocat guerres i fam, amb el canvi climàtic entre les causes. Tot plegat és un seriós advertiment. Un xoc d'oferta greu vinculat a disrupcions geopolítiques o conseqüència de fenòmens meteorològics extrems provocats pel canvi climàtic són possibles i fins i tot probables. Solament cal recordar les tensions a les cadenes de proveïment de la covid i l'alerta alimentària provocada pel començament de la guerra d'Ucraïna, moment en què la paraula racionament alimentari va esdevenir una possibilitat.
A finals dels anys vuitanta el món va obrir totes les portes a la globalització, i l'offshoring va esdevenir consigna a les polítiques industrials. Així vàrem convertir a la Xina en el gran proveïdor del món. La crisi del 2008 ja va crear seriosos dubtes sobre la conveniència de tal estratègia. Tanmateix, la covid ens va obrir els ulls definitivament quan moltes de les coses imprescindibles en aquells moments havien d'esperar el seu proveïment d'una Xina prou ofegada en la seva pròpia problemàtica. Des de llavors les polítiques industrials tornen a mirar cap a casa. Reshoring és la nova paraula del moment. Però, en el tema dels aliments, les respostes comercials en moments de crisi són molt més contundents. Estem acostumats a veure camions espanyols aturats per pagesos francesos, però molt més greus han estat les respostes davant les crisis de preus dels darrers quinze anys. El tancament de fronteres o limitació de comerç és la primera mesura davant d'un sobtat problema d'oferta que pugui afectar el proveïment del mercat propi.
Alhora, les conseqüències del desabastiment alimentari provoquen respostes polítiques i socials de la màxima gravetat. Recordem com l'increment de preus del blat provocat el 2010 per altes temperatures sostingudes a Rússia que va afectar la seva collita van ser la guspira de les guerres del Nord d'Àfrica, de les quals encara en tenim les conseqüències d'immigració i renaixement de l'extrema dreta.
Certament, la prudència ens fa pensar a tenir part del rebost alimentari ben a prop, però hi ha altres arguments importants:
· L'agroalimentació és un sector econòmic important. Desconsiderar la importància del primer sector productiu no sembla una opció encertada. Un recent estudi de Carme Povedaiii assenyala la baixa dependència de consums intermedis de l'estranger en relació amb la producció alimentària interna, que es fixa en un 13,8%. Dada que indica com els inputs primaris interns són decisius pel sosteniment de la indústria. Per exemple, l'aportació del sector ramader és crítica per sostenir la important indústria càrnia.
· L'agroalimentació és un sector crític. S'acaba d'esmentar l'exemple de la crisi del 2010. Ningú està disposat a renunciar als aliments. L'alimentació té una demanda fortament inelàstica i, enfront de l'escassedat, els preus responen amb una molt alta volatilitat, amb serioses conseqüències socials i polítiques.
El nostre paisatge és l'expressió del que i d'on mengem
· L'agroalimentació és un sector anticíclic. Durant la crisi de 2008-2014 el sector agrari va incrementar la seva ocupació, actuant com a sector refugi. Al mateix temps la indústria alimentària va mantenir invariable la seva producció. Ben al contrari de la majoria de sectors que varen sofrir fortes pèrdues. Disposar d'un sector agroalimentari fort és un coixí amortidor important en situacions de cicle econòmic recessiu.
· L'aposta per la proximitat i la frescor té un valor mediambiental indubtable. Valor mesurat en reducció molt important d'emissions de GEH per disminució del transport i de les cadenes de fred.
· La producció alimentària dibuixa el nostre paisatge. Tal com afirma Abel Mariné el nostre paisatge és l'expressió del que i d'on mengem.
· La producció alimentària sosté la població rural. L'agricultura i l'activitat forestal arriben a tots els racons del territori, fixant la població i aportant serveis sistèmics contra la degradació i els incendis.
· No estem sols al món i hi tenim responsabilitats. No estem guanyant la guerra contra la fam, a nosaltres ens correspon aportar-hi producció. Cal eixamplar la capacitat productiva en la mesura del possible tal com ve reclamant la FAO des de fa anys.
· Desconsiderar l'agroalimentació i fer-la més dependent de l'exterior és simplement un mal negoci. S'ha comentat la importància del consum en la nostra despesa i hem vist els darrers quinze anys com els preus dels productes més importants poden doblar-se i quasi triplicar-se. Això ja ho hem vist. Duplicar o triplicar la nostra factura d'importació d'aliments en un moment de crisi, quan sabem que aquests són la tercera part del nostre consum, no sembla que sigui un bon negoci.
És curiós que el primer sector productiu de Catalunya, un sector crític com l'agroalimentari, sigui considerat el parent pobre de la nostra societat. Una afirmació que malgrat ser negada és palesa a partir de les decisions polítiques que es prenen i de les paraules que es diuen. La gran transformació verda haurà de tenir el sector agroalimentari com el principal aliat. És hora que ens n'adonem. Cal donar un cop de volant a les polítiques i a la cultura sobre el desafiament verd. Hem de deixar de banda esteticismes que obstaculitzen les solucions i abordar amb serietat el gran problema del canvi climàtic i la sostenibilitat amb mesures efectives i innovadores. En aquest esforç l'agroalimentació hi té un paper molt rellevant.